És significatiu que el líder de Vox, Santiago Abascal, interpreti el preanunci de ruptura entre Junts i el PSOE, que els de Carles Puigdemont substanciaran aquest dilluns a Perpinyà si res no canvia, com un moviment forçat per la pressió d’altres forces catalanes que rebutgen "la immigració massiva" i que amenacen les bases electorals dels postconvergents. I ho és perquè des d'Aliança Catalana (AC), la formació a què es referia el líder de la dreta neofranquista espanyola —faig servir l’etiqueta que amb encert li ha adjudicat Francesc-Marc Àlvaro al molt recomanable El franquisme en temps de Trump (Pòrtic)—, es feia i es farà exactament la mateixa anàlisi. A vegades fa la impressió que Vox i Aliança s'han repartit l’electorat que flirteja amb l’extrem dret del pati polític: l’àrea metropolitana, majoritàriament castellanoparlant, per als d'Abascal, i la resta del país, majoritàriament catalanoparlant, per als d'Orriols.
Sigui com sigui Vox i AC estaran avui molt pendents del que passi a Perpinyà perquè de la decisió de Junts pot dependre també el seu futur. Els d’Abascal, perquè si el PP fracassa en el seu objectiu de tombar Sánchez malgrat que Junts li retiri el suport, estaran més a prop de fer el sorpasso a Feijóo. Com exposa Álvaro, reconegut periodista que analitza ara la política espanyola des de la trinxera, a l'escó que ocupa al Congrés per ERC, l’estratègia de Vox “no és ser el soci preferent, el complement, l’aliat o la crossa oportuna del PP” sinó substituir els populars, “la derechita cobarde”, com a referent de tota la dreta. Això explicaria que Abascal rebutgi amb fermesa implicar-se amb Junts en una moció de censura instrumental contra Sánchez per convocar eleccions. El somni de l'ungit espanyol de Donald Trump, desplaçar el PP, necessita més temps. Pel que fa a AC, el vent que ve de Perpinyà li fa pessigolles. Perquè si Junts no consuma l’amenaça, o ho fa a mitges, podrà dir que Puigdemont s’ha venut al 155, la qual cosa reforça el discurs de la traïció dels líders del procés; i si ho fa, perquè fàcilment ho atribuirà a la por que AC liquidi Junts a les urnes, la primera cita amb les quals serà a les eleccions municipals del 2027. Orriols, que, amb dos diputats al Parlament i l'alcaldia de Ripoll, ha aconseguit fer veure que cavalca un tsunami de canvi, ha dit que el seu partit no necessita les (repugnants) imatges en què apareix a sobre d’un Puigdemont abatut com una peça de caça o directament el fulmina d’un tret... per imposar-se electoralment als juntaires.
Mentre Abascal i Orriols saliven esperant el desenllaç final de la cita de la cúpula de Junts a la capital del Rosselló, Sánchez, a la Moncloa, creua els dits perquè, com confien els seus col·laboradors, la decisió dels independentistes muti en temps de descompte en una mena d’últim ultimàtum. L’equip del líder del PSOE ha preparat aquest escenari forçant en les últimes hores un moviment del canceller alemany, el conservador Friedrich Merz, que sembla avenir-se a una negociació sobre l'oficialitat del català, el basc i el gallec, a la UE, si hem de fer cas a la declaració de la Moncloa. El govern alemany ha negat després un canvi de posició (en contra). Però l'enrenou remet a una línia de fons que cal connectar no tant amb el futur de la llengua catalana a les institucions comunitàries —un dels incompliments, al costat del traspàs no reeixit de les polítiques d’immigració i l’amnistia definitiva a Puigdemont que al·lega Junts com a memorial de greuges amb el PSOE— sinó amb la preocupació del primer motor d’Europa per l’estabilitat política d’Espanya. I, més específicament, davant la hipòtesi d'un gir cap a la dreta extrema en les pròximes eleccions generals. Per què?
La caiguda de Sánchez, que és un zombi polític aguantat amb filferro per l’aritmètica parlamentària, només pot fer que accelerar l’arribada al poder d’un PP sotmès al dictat dels neofranquistes de Vox o qui sap si, directament, d’un president ultra a la Moncloa. Aquest escenari a Espanya, una de les cinc grans economies europees, pot influir, a la vegada, en un triomf de l’extrema dreta a França, amb un Macron contra les cordes. Si es desferma la tempesta pel sud, la tercera carta del castell a caure seria la mateixa Alemanya, en què els ultres i neonazis de l’AfD, per cert, referents d'una part dels dirigents d'Aliança Catalana, poden superar la CDU-CSU, el partit del canceller Merz. No cal dir que la italiana Meloni veuria el camp adobat per rescatar les seves fracassades polítiques de deportació d'immigrants a camps de reclusió a Albània.
El pitjor de la partida, el drama subjacent a la decisió de Junts, és que el marge que té és zero: desconnectin o mantinguin la respiració assistida a Sánchez, ningú no els reconeixerà res
La partida de Perpinyà és una partida també europea. Amb els nous bàrbars picant a la porta a Catalunya, a Espanya i a tot Europa. L’impacte de la decisió que prengui la cúpula de Puigdemont pot anar més enllà dels que suposa l’incompliment de l’Acord de Brussel·les, que el PSOE atribueix a motius aliens a la seva voluntat (els socis de la UE, Podemos o els jutges del Suprem). El pitjor de la partida, però, el drama subjacent a la decisió de Junts, és que el marge que té és zero: desconnectin o mantinguin la respiració assistida a Sánchez per guanyar temps davant l’embranzida dels bàrbars, ningú no els reconeixerà res. Ni els electors que ja l’han abandonat perquè el procés s’ha mort, ni Sánchez, ni Merz (ni Macron), en una Europa al caire de l’abisme. De fet, algun dia s'haurà d'escriure que, amb el seu menysteniment atàvic a les demandes democràtiques del catalanisme, va ser l'esquerra espanyola qui primer va abandonar el front antifeixista.