Tancat el procés, i l’associació Junts-paguetes al Govern, i a la recerca d’un nou sentit de tot plegat, l’objectiu compartit per gairebé tots els partits indepes i no indepes catalans, és ben clar: es tracta de trobar el camí de tornada de la independència a Convergència. Així avança sovint la història: com els crancs, sigui dit sense ànim pejoratiu. La qüestió és com transitar des del procés, que no ha anat bé, a la reedició de la que, comptat i debatut, s’ha revelat com la política i el relat més efectius de la història recent de Catalunya, el de Convergència.  Potser continuarem sense peix però haurem recuperat el cove, semblen voler-nos dir els nostres polítics, eixugant-se la suor amb el mocador.

És una excursió retrofuturista: per tal d’esquivar la fatiga del present, confús, antipàtic i incomprensible, es tracta de trobar el fil anant al futur però fent marrada pel passat recent, una mica com a la icònica cinta dels anys vuitanta Regreso al futuro. Per dir-ho molt clar: quin dirigent o partit no es vendria l’ànima a Catalunya ara mateix -i, més del que sembla, a Espanya- per tornar als vells temps de Convergència? Quin dirigent no voldria ser ara mateix el que van ser Jordi Pujol o Artur Mas? Vegem-ho.

N’hi ha que ho diuen amb totes les lletres: “Cada vegada veig més clar que entre tots hem d’atrevir-nos a impulsar una nova Convergència”, ha afirmat el president del PDeCAT, David Bonvehí, en una entrevista a La Vanguardia. Finalment, sembla que el pedecàtors, que diria en Bernat Dedéu, s’han adonat que Junts no era Convergència, perquè al seu si hi convivien diverses famílies i corrents, però -petit detall- és l’espai amb més antics convergents, ara clarament identificables, almenys, amb el 42% de la militància que va votar a favor de la continuïtat al Govern d’Aragonès. Bonvehí creu haver trobat finalment en la sortida de Junts del Govern una finestra d’oportunitat per revertir els fracassos de l’exconsellera Chacón al capdavant de la llista del PDeCAT -zero diputats al Parlament- i el seu abandó del que havia de ser el nou projecte ampli del catalanisme convergent autèntic, Centrem. El cas és que Junts, amb el PDeCAT a dins, va obtenir 370 alcaldies a les últimes municipals -primera força municipalista com havia estat CiU- i el PdeCAT en reté encara un centenar. Caldrà veure si les municipals esdevenen un punt de retrobada entre els uns i els altres, com semblava, o bé assistim a la implosió total i definitiva de l’antic espai municipal de CiU. Bonvehí l’encerta... i s’equivoca amb la seva opa neoconvergent a Junts atès que el seu plantejament sembla renunciar al 55% de la militància, majoritari, que va optar per l’opció menys convergent: sortir del Govern.

Tancat el procés, l’objectiu compartit per gairebé tots els partits indepes i no indepes, és ben clar: es tracta de trobar el camí de tornada de la independència a Convergència

Si Bonvehí vol que torni Convergència, Oriol Junqueras vol ser directament Jordi Pujol, o, si més no, Artur Mas. Una vegada Pere Aragonès ha configurat el Govern “del 80%” amb la incorporació del ex-PSC Quim Nadal, l’ex-CDC i PDeCAT Carles Campuzano i  l’ex-Podem Gemma Ubasart, encara que només té 33 dels 135 diputats del Parlament i un 21% de l’electorat, Junqueras ha verbalitzat la seva aposta per fer d’ERC la “casa comuna” de l’independentisme. Com no podia ser d’una altra manera, la referència és clara a la “Casa Gran del Catalanisme” amb què Artur Mas va voler ampliar les fronteres de CDC. Però Junqueras s’ha estimat més usar l’expressió “casa comuna”, que té el seu origen en un projecte del PSOE d’Alfonso Guerra i Txiqui Benegas de principis dels anys 90 i que va servir per incorporar als socialistes el PTE fundat per Santiago Carrillo, després del trencament del vell dirigent comunista amb el seu partit de sempre, el PCE.

El líder d’ERC té, en tot cas, la seva pròpia versió de nova Convergència, amb accent republicà i d’esquerres i, això sí, pressupostos de la Generalitat by Jaume Giró. Per una banda, perquè ERC no té uns pressupostos millors a oferir que els d’un convergent de tota la vida com l’exconseller d’Economia de Junts; i, per l’altra, perquè un suport de Junts permetria a ERC esquivar el fantasma del tripartit de tota la vida en forma de dependència parlamentària del PSC de Salvador Illa i els comuns de Jéssica Albiach. ERC juga al límit -la pròrroga pressupostària que evidenciaria la seva solitud al Parlament- i igual que pressiona Junts perquè els voti, amb un punt d'arrogància, l'expulsarà a les tenebres exteriors de la irresponsabilitat, la irrellevància i el trumpisme desestabilitzador si no ho fa. Quant a Illa i els pressupostos, Junqueras fa com Pujol amb el PSC de Raimon Obiols a l’època de Felipe González: entendre’s amb el PSOE a Madrid i arraconar la sucursal aquí. Una tàctica 100% convergent que va donar molt bons resultats en el passat i que està per veure si els repetirà en el present.

Atenció perquè Illa, malgrat participar plenament de la vocació convergent de l’estabilitat i el pragmatisme, no vol ser exactament Pujol: vol ser un nou Tarradellas per a un nou temps. I Aragonès hauria d’anar amb compte perquè abans del pujolià “Catalunya 6 milions”, inspirador en part del seu eslògan de la “Catalunya sencera”, hi va haver un “Ja soc aquí” que va ser el començament de tot plegat. Potser Carles Puigdemont, desde l'exili a Waterloo, ha acaronat en algun moment aquest retorn de la història que, si bé continua semblant molt improbable, d'alguna manera, algú -una llista cívica de l'ANC amb puigdemontistes i/o lauristes de Junts?-  podria recollir-ne el testimoni des de l'independentisme. Com al 1980, quan Pujol va guanyar contra pronòstic a Joan Reventós les primeres eleccions al Parlament restablert, la propera batalla serà entre Convergència i el tarradellisme. Bé: entre les noves convergències i el tarradellisme, el de sempre.