Espanya no es pot permetre anar un pas més enllà de l’amnistia als líders i encausats del procés, i, dins d’això, de l’aplicació de l’oblit penal a Carles Puigdemont. La primera afirmació l’evidencia la remor de sabres, el cop tou o constitucional, civil i judicial, animat per la vella guàrdia aznarfelipista. La segona, les dificultats d’última hora que han aparegut en la negociació entre el PSOE i el president a l’exili sobre el perímetre de l’amnistia, el lawfare, és a dir, si ha d’incloure persones de l’entorn directe de Puigdemont, perseguides en la bromosa operació Volhov, com Josep Lluís Alay, cap de l'oficina del president. Volhov o Voloh és una causa a la qual l’espanyolisme més recalcitrant i les seves terminals mediàtiques habituals donen un aire sumaríssim, de traïció a la pàtria en grau summe, pels presumptes contactes amb empresaris russos i banquers suïssos per fer la independència que la Guàrdia Civil atribueix a l'entorn de Puigdemont.

Però anem a pams. No només es tracta de fer descarrilar la investidura de Pedro Sánchez. A més d’escampar la por tensionant la vida pública i mediàtica amb el manual trumpista a la mà, la crida indissimulada a “fer alguna cosa” que Aznar verbalitza i Felipe i Guerra atorguen, intenta repintar la línia vermella que l’Estat no hauria de permetre que s’esborri davant les cessions del PSOE a l’independentisme. La línia amenaça de diluir-se una vegada Sánchez ha acceptat girar la clau de la porta del model autonòmic tancada per la sentència de l’Estatut del 2010. Ho farà si compleix els traspassos de competències compromesos en el pacte d’investidura amb Oriol Junqueras —Rodalies—, el finançament —amnistia de 15.000 milions de deute del FLA a la Generalitat— i l’establiment de nous escenaris de bilateralitat per encarrilar el “conflicte polític”, tant amb ERC com amb Junts. És a dir, noves taules de diàleg entre partits amb verificadors i/o mediadors que se sumen a l’existent entre els dos governs.

És curiós que el que va començar com l’amenaça d’un “xoc de trens” Catalunya-Espanya allà pel 2012, quan el procés començava a agafar velocitat, pugui acabar en forma de traspàs de Rodalies. Com dirien els bascos, és més important “el fuero que el huevo”: en el cas de Rodalies, que es trenqui l’exclusivitat del monopoli estatal malgrat els dubtes que realment es procedeixi a un “traspàs integral” com ha promès el PSOE a ERC. En el cas del FLA, que es desemmascari el mecanisme pervers mitjançant el qual l’Estat cobra interessos a les autonomies que s’endeuten per mantenir els serveis públics, com ara la sanitat o l’ensenyament. Al capdavall, el procés, tot i fracassar en l’objectiu de la independència, hauria servit per obrir —i refundar— l’Estat autonòmic tancat i barrat pels jutges del Tribunal Constitucional en el cop contra l’Estatut de Catalunya del 2010. Espanya oberta de nou en canal per investir un president, en aquest cas, Pedro Sánchez.

El procés, tot i fracassar en l’objectiu de la independència, hauria servit per reobrir —i refundar— l’Estat autonòmic tancat i barrat pels jutges del Tribunal Constitucional en el cop contra l’Estatut 

Per això no sorprèn que l’ínclita Esperanza Aguirre, antecessora sénior d’Ayuso, demani un referèndum perquè els espanyols votin l’amnistia que Sánchez negocia amb Puigdemont. Els referèndums els carrega el diable, però, en la lògica aguirriana, si els catalans votessin diferent que la resta (presumptament), es faria la voluntat dels espanyols, esclar. En tot cas, tampoc sorprèn que l’estament judicial beneeixi la maniobra política amb una reunió del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) que, ho sostenen alguns juristes, és il·legal perquè veurà una cosa encara inexistent, la llei d’amnistia. Els jutges, en la seva condició majoritària de terminal togada de la dreta espanyola —que ha impedit renovar el seu òrgan de govern des de fa 5 anys—, no fan res més que seguir fil per randa l’estratègia del PP. El mateix PP que recentment va mobilitzar la Comissió General de Comunitats Autònomes del Senat per debatre, igualment, sobre els presumptes efectes devastadors per a la convivència entre territoris de l’encara inexistent llei d’amnistia.

Puigdemont continua sent la peça de caça major de tot l’aparell institucional, polític, judicial i empresarial que va avalar l'“a por ellos” i veu ara en l'amnistia una rendició forçosa imposada per les urnes

Puigdemont continua sent la peça de caça major de tot l’aparell institucional, polític, judicial, mediàtic i empresarial que va avalar l'“a por ellos” i veu ara en l'amnistia una rendició forçosa imposada per les urnes. L’amnistia servirà per deixar clar qui eren els bons i qui els dolents més dolents de la pel·lícula. Vet aquí el pinyol, l’os dur del problema de l’amnistia: que Puigdemont se'n surti en el seu desafiament contra un Estat que va convertir en desproporció persecutòria el seu esperit de revenja contra l'independentisme català empoderat. Ja veurem si, en el cas que PSOE i Junts arribin a un acord sobre l’amnistia, els jutges no la retallaran com ja van fer amb els indults. No només es tracta de fer descarrilar la investidura de Pedro Sánchez, sinó d’evitar que Espanya i les seves togades senyories i coronades testes hagin de retirar les piques de Flandes, de rendir Breda com en el famós quadre de Velázquez. O, encara pitjor, l'Alcázar. Al cap i a la fi, Espanya és més que un tren de Rodalies (que també).