Ara fa vuit dies, Pedro Sánchez citava a mitges Martí i Pol al Liceu, davant els 300 de sempre de les elits locals que van beneir els indults i, menys de 48 hores després, els nou presos i preses polítiques de l’1-O eren al carrer amb un status semblant a una mena de llibertat revisable i, com ha escrit Joan Queralt, condicional. Escoltades les primeres reflexions públiques que han fet alguns d’ells, crec que són perfectament conscients que n’hi hauria prou amb què girés la truita a la política espanyola perquè el Casado o l’Ayuso de torn, amb el concurs dels togats del Suprem, els tornés a les cel·les de Lledoners, Wad-ras o Puig de les Basses; o, fins i tot, d'Estremera o Soto del Real. No ho desitjo. Però l’advertència d’Aznar, erigit en summe sacerdot de l’ortodòxia pàtria, amenaçant empresaris i bisbes díscols per haver donat suport a la mesuradíssima mesura de gràcia, indica clarament el camí de retorn —que, en últim terme, facilitaria el caràcter condicionat, provisional, de la “llibertat” atorgada per Sánchez—. Si d’aquí a dos anys el PP d’Aznar, ja sigui amb Ayuso de candidata o de lideressa in pectore, recupera la Moncloa, no us estranyeu si els presos i les preses polítiques tornen on eren, malgrat Pedro Sánchez es vanti de proclamar que “som on som”. És més: tampoc no em fiaria al 100% que l’indultador no els desindulti. Però anem a pams.

Per raons de feina conec o he pogut conèixer o seguir molts dels qui, en principi, han deixat de ser presos i preses polítiques. Tots ells i elles són persones honorables que, amb encerts o errors —com tothom— han intentat servir el poble que els ha triat lliurement per representar-lo. Recordo, per exemple, en Quim Forn. Un diumenge a la nit, força tard, sortint del diari on treballava llavors, me’l vaig trobar en la solitària cruïlla de Balmes amb Diagonal inspeccionant els semàfors, comprovant si funcionaven o no, perquè no se’n fiava del tot de les explicacions dels tècnics. Llavors exercia com a primer tinent d’alcalde de l'ajuntament de Barcelona, és a dir, de número dos de Xavier Trias. Després va ser el conseller d’Interior amb Carles Puigdemont que va dirigir l’operació contra els responsables dels atemptats gihadistes del 17-A a Barcelona i Cambrils. Forn, qui, com el seu company de presó Josep Rull es va iniciar en política a les joventuts de CDC, la JNC, va sortir de Lledoners amb la mateixa pancarta de Freedom for Catalonia amb què activistes independentistes com ell van reclamar, el 1991 i 1992, la catalanització dels Jocs Olímpics de Barcelona. Activisme, capacitat de gestió i compromís polític, moral i cívic no només no són antitètics sinó que es donen la mà en persones com Forn, que han quedat lliures però inhabilitats pels poders espanyols per molts anys per a poder servir de nou el poble des dels càrrecs públics. Hi ha un temps per al càstig i un altre per al perdó, va dir Sánchez l’altre dia, en una declaració que retrata fins al moll de l’os la moral d’Antic Règim —en l’extrem, tu vius, tu mors— que batega darrere dels indults. Per això mateix, el perdó penja d’un fil. I és el mateix Sánchez qui, segons com bufi el vent, se les podria empescar per justificar una marxa enrere en la decisió d'indultar els presos i preses polítiques de l'1-O. Expliquem-ho.

¿Què faria Sánchez en vigílies de noves eleccions espanyoles si els presos i preses catalans ho tornen a fer? ¿I un Casado —o una Ayuso— que, eventualment, les guanyessin?

Què succeirà si el diàleg que demà inicien formalment els presidents Pedro Sánchez i Pere Aragonès fracassa? És un diàleg, que, recordem-ho, comporta en certa manera una treva, de durada limitada a dos anys, per part de l’independentisme. No és cap secret que Junts per Catalunya atorga zero possibilitats a la mesa amb la Moncloa. ERC tampoc s’ho creu del tot: per això ha plantejat més els indults com una victòria de l’independentisme que no pas com a fruit d’una negociació de sotamà amb Sánchez. Quant a la CUP, sincerament, declaro la meva incapacitat absoluta per preveure si puja o baixa. Però el cert és que els tres partits de l’independentisme s’han donat dos anys de marge. I si serveixen perquè se suspenguin les euroordres contra el president Puigdemont i la resta d’exiliats; si el Tribunal de Comptes s’absté de continuar la croada per arruïnar membres dels governs Mas i Puigdemont i la resta de causes obertes s’arxiven, l’independentisme podrà prorrogar la treva. Si, per contra, la causa general oberta es manté, serà molt difícil que l’independentisme o part d’ell no torni a l’octubre del 2017. On, si no, hauria de tornar? A l'autonomisme arranat per la sentència de l'Estatut de fa una dècada? I què faria Sánchez en vigílies de noves eleccions espanyoles si els presos i preses catalans ho tornen a fer? I un Casado —o una Ayuso— que, eventualment, les guanyessin?

La nova situació —evident— que propicien els indults no hauria de dur ara a l’error de pensar que aquest estat ferotge i venjatiu desemmascarat pel procés, també davant d’Europa, com ja admet fins i tot el govern Sánchez, ho ha deixat de ser

El diàleg, sempre necessari, no pot convertir-se en una coartada còmoda per ajornar fins quan convingui el resultat de l’obligada (auto)reflexió estratègica que ha d’anar fent l’independentisme. Com va dir Josep Rull l'altre dia al FAQS de TV3, on hi va anar amb Quim Forn, si més no, l’independentisme ara sap del cert què hi ha darrera la paret un cop se salta: un Estat ferotge i venjatiu, que semblava impensable que pogués actuar com actua vet aquí, segurament, el gran error del procés però real com la vida mateixa. La nova situació —evident— que propicien els indults no hauria de dur ara a l’error de pensar que aquest estat ferotge i venjatiu desemmascarat pel procés, també davant d’Europa, com ja admet fins i tot el govern Sánchez, ho ha deixat de ser. L'Estat és on era. I l'independentisme, sense pressa però sense pausa, té dos anys per (re)pensar què farà quan arribi l’hora d’abordar el que anomena el proper "embat". Que arribarà.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat