Carles Puigdemont és avui el referent polític i moral, també moral, de l'independentisme català, el tòtem, com ho va ser Jordi Pujol del nacionalisme però també de bona part d'un independentisme reprimit i autoreprimit durant dècades. Puigdemont no existiria sense aquest independentisme d'ordre però d'acció, que durant molt temps va estar amagat a l'armari; aquest corrent silenciós que es va (auto)desactivar políticament amb els pactes de la transició, o "la transacció", com deia l'historiador marxista Josep Fontana, i que es va desbordar al carrer a partir del 2010 amb la sentència de l'Estatut. Puigdemont, abans de saltar a la primera línia de la política, era, abans que res, independentista, i després convergent i, contra el que sol recordar-se quan es caracteritza Convergència, no estava sol. Fins fa ben poc, quan ERC ha començat a disputar-li l'hegemonia, pot dir-se que Convergència ha estat el partit amb més independentistes, cosa que freqüentment s'oblida per la confusió entre l'acció política dels partits i el que pensen els seus electors, els militants i part dels seus dirigents.

Puigdemont és avui el referent polític i moral, també moral, de l'independentisme català, el tòtem, com ho va ser Jordi Pujol del nacionalisme però també de bona part d'un independentisme reprimit i autoreprimit durant dècades

Sense aquest pòsit de gent catalanista, nacionalista no excloent —la base fa molt temps que va començar a ampliar-se—, ubicada entre el centredreta i el centreesquerra, fonamentalment demòcrata, que creia que Pujol "en el fons" era un indepe, i que preferia un Felipe González a Espanya encara que sabia que "en el fons" li anava en contra, no s'explicaria el fenomen Puigdemont. No s'explicaria que aquest dissabte Perpinyà, la catalana, tornés a ser per a desenes de milers de persones, moltes d'elles gent gran —i què passa? potser no tenen dret a empoderar-se o (re)empoderarse les àvies i els avis?—, una illa de llibertat. Com ho era al tardofranquisme i els inicis de la transició i en l'ambient post-maig del 68, quan la gent també creuava la frontera per comprar llibres i, sobretot, veure pel·lícules prohibides aquí per la censura, eròtiques i/o polítiques, esclar. Molts continuen sense entendre que el fenomen Puigdemont tampoc existiria sense aquest anhel de llibertat que tanta gent experimenta avui a Catalunya com fa cinquanta anys, en plena dictadura franquista, quan també anaven a Perpinyà. Per això on la premsa espanyola i els polítics que l'alimenten assenyalen a Puigdemont com "l'enemic públic número u de l'Estat espanyol", molta gent a Catalunya hi veu el primer patriota del país, l'únic líder de l'independentisme capaç de plantar-li cara a un Estat malalt de demofòbia anticatalana, al parlament del qual Franco ha tornat amb 52 escons i 3,6 milions de vots.

Molta gent veu en Puigdemont l'únic dirigent de l'independentisme capaç de plantar-li cara a un Estat malalt de demofòbia anticatalana, al parlament del qual Franco ha tornat amb 52 escons i 3,6 milions de vots

Puigdemont encarna l'independentisme d'acció davant l'anomenat independentisme pragmàtic que s'ha adjudicat Oriol Junqueras. Puigdemont encarna un moviment sense partit definit però molt obert, el que explica que, malgrat la confusió organitzativa entre el PDeCat, la Crida, JxCat i altres grups, el (mal) anomenat espai postconvergent sigui cada vegada més puigdemontista i les seves opcions electorals creixin. Junqueras dirigeix un partit cohesionat, amb un full de ruta clar, sense tancar-se totes les vies de sortida si vénen mal dades, però les seves opcions electorals es contrauen com més riscos assumeix en el dia a dia: el major d'ells, sostenir el govern de l'Estat que manté els seus líders a la presó. Puigdemont i una JxCat reconstituïda poden resistir perquè mantenen el somni de la independència com ERC en els últims temps de Pujol, reforçat per la idea del no surrender, del no rendir-se en el camí de la lluita definitiva, de la batalla final. En canvi, ERC pot veure frenat el seu ascens si assumeix l'esquema neoautonomista sense peix (transferències, inversions) ni cove (autogovern sota vigilància) on recollir-lo, com li va passar a CiU a partir de la majoria absoluta d'Aznar.

L'independentisme —de JxCat o d'ERC— sap que, estratègicament, no pot prescindir de Puigdemont i del que representa. A la vegada, el deep state aplaudeix amb les orelles davant l'esquema d'una ERC jugant a ser el PSC i una JxCat collant com la CUP

Seran els independentistes els qui decidiran a les urnes entre una i una altra estratègia. La batalla en l'independentisme serà duríssima a la campanya electoral més llarga. L'independentisme —de JxCat o de ERC— sap que, estratègicament, no pot prescindir de Puigdemont i del que representa. A la vegada, el deep state aplaudeix amb les orelles davant de l'esquema d'una ERC jugant a ser el PSC i una JxCat collant com la CUP. D'això pot ressentir-se tot l'independentisme, que no és immune a la desmobilització electoral. If the kids are united then will never be divided, deia l'himne punk dels Sham 69. Però perquè mai no els divideixin, els nois han d'estar units...

Mentrestant, entre la taula de diàleg on, efectivament, ERC ha aconseguit que s'asseguin cara a cara els governs d'Espanya i Catalunya, i l'ordre de processament l'endemà d'un dels negociadors republicans, Josep Maria Jové —a més de Lluís Salvadó—; entre aquest passeig escenificat com un exercici de distensió pels jardins de la Moncloa que l'endemà porta de nou als tribunals i potser a la presó, en aquest trajecte massa inexplicable, hi ha molta gent a l'independentisme que, almenys de moment, es queda amb Puigdemont. Parlo dels de Perpinyà, esclar.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat