Puigdemont a Ferraz (i a Génova)

El diari El País entrevistava aquest diumenge a Ginebra la secretària general d’ERC, Marta Rovira. La dirigent republicana ja no és una “huída”, una “prófuga” de la justícia sinó una persona que “vive en Ginebra (Suiza) desde que en 2018 decidió abandonar España para evitar comparecer ante el Tribunal Supremo”. ERC tornarà a donar els seus vots a Pedro Sánchez per tercera vegada des del 2017 perquè sigui investit com a president. Això no és nou, però alguna cosa profunda ha canviat que ha obligat a aclimatar el llenguatge periodístic, si més no, el d'una part de la premsa espanyola —i catalana—, a una temperatura bastant diferent. 

Tampoc és ara per al diari espanyol progressista de referència un “prófugo” o un “huído” el “president” Carles Puigdemont, a qui Sánchez, vestit de jutge Llarena, va prometre el 2019 portar a Espanya per “retre comptes davant la justícia”. El líder del PSOE també va prometre llavors "penalitzar els referèndums". Ara, Sánchez serà reinvestit president gràcies als vots de Junts al Congrés i Puigdemont, igualment com els milers d’encausats pel procés serà amnistiat, i —se suposa— podrà tornar lliurement a l’Estat espanyol si els jutges, o la policia, o la Guàrdia Civil, o el sursum corda del deep state espanyol, com el temps i l'autoritat a les corrides de toros, no ho impedeixen.

Hi ha un gir copernicà en l’escenari postprocés. Per al PSOE, l’acord amb Puigdemont permet reinserir Junts en la democràcia espanyola —com si no haguessin continuat participant en totes les eleccions des del 2017, fins i tot les convocades amb el 155—; i, per a Junts, l’acord amb Sánchez li permet tornar a decidir coses en el món real —que és on es decideixen les coses— a canvi de reconeixement. Polític i nacional. Per això els socialistes tracten ara Puigdemont de “president” i han acceptat, en un relat compartit que veurem com es trasllada a la justificació de motius de la proposició de llei d’amnistia, que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya no ve de l’Estatut del 2010 —que també— sinó de la derrota del 1714 que va instaurar la monarquia borbònica.

També reproduïa ahir el diari El País dues fotos del 10 d’octubre del 2010, preses una darrera de l’altra, que resumeixen a la perfecció la dutxa escocesa per no dir el coitus interruptus a què va ser sotmès l’independentisme civil en aquella i altres jornades posteriors. Les dues imatges retraten una explosió d’alegria seguida de la decepció més absoluta en els mateixos rostres i només passats 10 segons. Són les reaccions dels ciutadans que seguien al passeig Lluís Companys, al costat de l’Arc de Triomf, la compareixença de Puigdemont en què primer assumia el mandat del referèndum de l’1 d’Octubre perquè Catalunya es convertís en un Estat independent en forma de república i després proposava al Parlament que deixés en suspens els efectes de la declaració d’independència (que en realitat s’acabaria votant el 27 d’octubre). Però anem més enllà amb el retrovisor. 

La finalitat de la suspensió era “que en les pròximes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada”. Us imagineu que aquell 10 d'octubre, el govern espanyol, presidit per Mariano Rajoy, hagués acceptat obrir negociacions amb el Govern de Puigdemont i Junqueras per “arribar a un acord per obrir una nova etapa i contribuir a resoldre el conflicte històric sobre el futur polític de Catalunya”, com ara han pactat PSOE i Junts? És evident que la història posterior es podria haver escrit d’una altra manera. L’acord Junts-PSOE no desplaça el postprocés al 27 d’octubre i la declaració fallida d’independència, i el 155 i la repressió posterior, sinó a aquell 10 d’octubre en què Puigdemont, sense renunciar a la independència, la va deixar en suspens per oferir diàleg a Espanya. Com va tornar a fer després en diverses ocasions sense èxit. Tornem a ser en aquell 10 d’octubre de punt i seguit, de nou començament.

L’acord Junts-PSOE desplaça el postprocés a aquell 10 d’octubre del 2017 en què Puigdemont, sense renunciar a la independència, la va deixar en suspens per oferir diàleg a Espanya

És natural que una part important de l’independentisme emprenyat receli de l’acord Sánchez-Puigdemont. Però és mentida que el pacte suposi una renúncia a la independència, que no figura per enlloc, ni en l’esperit ni la lletra de l’acord signat a Brussel·les. Catalunya és ara tan independent com ho era el 10 i el 27 d’octubre del 2017, o sigui, no ho és; però 6 anys després pot plantejar l’opció de l’autodeterminació per primera vegada en un diàleg sense límits amb el govern d’Espanya. Cosa que reobre tot l’escenari del plet Catalunya-Espanya de bat a bat. Sense èpica, cert. I al preu d'investir Sánchez, per descomptat.

També és cert, però, que Puigdemont canvia un incert futur judicial a Europa per un paper plenament executiu a la política per la via espanyola, la qual cosa vol dir que l'independentisme, tot ell, ara sí que torna a ser decisiu. I malgrat que el canvi d'escenari no li agradi a ERC si bé mira d'acomodar-s'hi amb intel·ligència. D'altra banda, els qui a l’independentisme cerquen des de fa temps un o una nova messies, els que pretenien que Puigdemont continués al santuari de Waterloo in saecula seculorum purgant el seu pecat, s’hauran de prendre una camamilla. Puigdemont és com Tarradellas, sí, que també es va entendre amb Madrid abans de poder tornar a Barcelona, però la petita diferència és que l'actual president a l'exili és qui ha triat qui el rebrà a la Moncloa.

Si el PP no aconsegueix tornar a la cleda de la casa comuna de la dreta els votants de Vox també haurà de trucar a la porta de Puigdemont i ho sap

Quant a les protestes contra l’amnistia de la dreta extrema i l’extrema dreta a Madrid i altres ciutats, val a dir que, malgrat la intensitat, sembla que la capital, blindada per la policia contra cayetanos i neonazis, no crema. L’assistència, notable, però decreixent, a les manifestacions d’aquest diumenge a tot l’Estat —a Barcelona, una nova punxada sense pal·liatius— ho evidencia. Vet aquí el límit i la contradicció de la dreta alçada d’Aznar, Ayuso i Feijóo. Si el PP no aconsegueix tornar a la cleda de la casa comuna de la dreta els votants de Vox també haurà de trucar a la porta de Puigdemont i ho sap.

La tradicional hipocresia sense escrúpols de la dreta espanyola aproxima la retòrica del PP al colpisme per dissimular que l’amnistia és la seva oportunitat d’or a mitjà termini per recuperar la Moncloa. Per això, mentre amb una mà el PP mourà cel i terra allà on pugui, sigui als tribunals, a les casernes o a la Zarzuela, perquè l’amnistia quedi en paper mullat, amb l’altra posarà un ciri al diable perquè tiri endavant. A Ferraz i a Génova. Doble per a Puigdemont, que és l’únic polític ara mateix que pot frenar l’hiperlideratge d’un Pedro Sánchez que ho ha tornat a fer. Altrament.