L’agònica batalla plantejada al president a l'exili, Carles Puigdemont, pel que quedava de la vella-convergència-al-PDeCAT-amb-cares-noves, va exhalar ahir l’últim sospir. Per assassinar Juli Cèsar ―divendres farà 2.075 anys dels idus de març― s’ha de ser Brutus i tenir tot el Senat a favor. Diguem-ho en cru, a la romana. Els qui des del PDeCAT estant ho han provat, s’han rendit a l’evidència que ni tenien prou esma per descarregar les vint-i-tres punyalades al de Waterloo ni tampoc el plàcet dels presos. Els de Soto del Real encapçalaran tres de les quatre candidatures al Congrés ―Sànchez, Turull, Rull i la quarta, l’advocat Cuevillas― i a l’alcaldia de Barcelona ―Forn― en llistes d’on ha quedat escombrat el PDeCAT més curial. El president a l’exili, a més, ha anunciat que liderarà la del Parlament Europeu. I tot, sota el paraigua de JxCat, que és, ara com ara, l’única marca electoral exitosa de tot l’espai independentista postconvergent. Veni, vidi, vici

Com diria Pablo Iglesias, Puigdemont ha donat una puntada de peu al centre del tauler que pot alterar alguns guions pre i post-electorals; i com va deixar escrit Michel Foucault, tot capgirant la sentència de Von Clausewitz, la política és la continuació de la guerra per altres mitjans i l’inquilí de la Casa de la República ja fa molt temps que va deixar clar que ell no pensava cedir la posició a la primera ventada. Ni molt menys.

A les files del PDeCAT a Madrid hi havia gent honesta de la vella CDC amb més de vint anys de servei al palau de la madrilenya Carrera de San Jerónimo i altres no tant ―no tan honestos, vull dir―, i igualment amb uns quants quinquennis a l’escó. Al final, haurà estat Puigdemont qui ha aplicat la renovació a la quasi intocable candidatura de l’antiga CiU-CDC a Madrid. El cop té un no sé què de pujolià; les noves formes no impliquen necessàriament deixar de banda les velles maneres. Al final, ha quedat clar qui mana en la postconvergència independentista. Pedro Sánchez no tindrà prou aquesta vegada amb enviar Iglesias a Lledoners a negociar els pressupostos amb Oriol Junqueras; si vol el vot de JxCat per a la seva hipotètica reinvestidura haurà de trucar a Waterloo.

Pedro Sánchez haurà de trucar a Waterloo si vol el vot de JxCat a la seva hipotètica reinvestidura

La llista de JxCat a Madrid torna a situar la qüestió de la independència en el centre del debat electoral. És una pista d’aterratge sòlida per als independentistes que no veien clar el desplaçament del guió cap a la dinàmica de blocs esquerra-dreta (tot i que, extrema) i el retorn a l’autonomisme. A la pugna entre el PSC i ERC per liderar l’esquerra a les eleccions espanyoles a Catalunya, se suma ara l’aposta de JxCat per encapçalar el bloc independentista-autodeterminista. La decisió de la CUP de no concórrer finalment als comicis ―en els quals podria haver recollit el vot descontent de l’independentisme― pot beneficiar les expectatives de JxCat, que ja va captar vot cupaire el 21-D. Que Jordi Sànchez, l’expresident de l’ANC, que prové de l'esquerra i de la Crida històrica encapçali la candidatura en reforça la transversalitat. La llista de JxCat a Madrid s’assembla a les de CiU o les diferents marques de CDC com un ou a una castanya.

La llista de JxCat a Madrid s’assembla a les de CiU o les diferents marques de CDC com un ou a una castanya

La decisió de Puigdemont de liderar la llista de JxCat al Parlament Europeu respon a la mateixa lògica d’afirmació del lideratge del sobiranisme. Un cop ERC ha descartat la llista unitària en la qual Puigdemont estava disposat a ser segon de Junqueras, el president s’ha vist amb les mans lliures per tornar a competir amb el vicepresident. El dia de la marmota? Puigdemont-Cèsar ha tornat a creuar el Rubicó davant els republicans. No pot reclamar l'exclusiva. Però, al capdavall, ell va ser el primer que va optar per l'exili europeu per posar la qüestió catalana al bell mig de Brussel·les. Tanmateix, que Junqueras anunciés que seria candidat a totes les convocatòries pot haver acabat de decidir Puigdemont. En la sempre latent guerra civil de l'independentisme, Puigdemont-Cèsar no ha volgut cedir a Junqueras-Pompeu el do de la ubiqüitat electoral. A la pràctica, el president a l’exili, un cop ha sortit indemne dels idus de març, també és ara el cap de cartell de JxCat, per bé o per mal, en tots els comicis que venen.  

Puigdemont-Cèsar no ha volgut cedir a Junqueras-Pompeu el do de la ubiqüitat electoral 

El cop de Puigdemont sobre el tauler electoral trenca els intents de tornar a situar la relació política entre Catalunya i Espanya en el punt mort del (neo)autonomisme. La via Puigdemont és una esmena a la totalitat del retorn a la política de la vella Convergència i de la vella Esquerra. El paradigma del peix al cove va morir el dia que el Madrid de l’"a por ellos" va decidir calar-li foc al cove ―del peix ja feia anys i panys que no se’n cantava ni gall ni gallina―. I un clam contra la temptació europea de sepultar la qüestió catalana sota un munt d'incòmodes expedients oberts. La pregunta és: quanta democràcia està disposada acceptar Europa? O bé: Quantes sobiranies interiors està disposada a reconèixer Europa? 

Ara com ara, ningú no sap del cert com pot evolucionar el plet Catalunya-Espanya. Però no es pot posar la maquinària de l’Estat a treballar per escapçar una generació de líders polítics ―Puigdemont, Junqueras, els presos i els exiliats― i pretendre que els hereus, “cautivos y desarmados”, socorrin aquest mateix Estat sense mirar enrere cada cop que té problemes per investir un president o aprovar uns pressupostos. Si fos al revés, Espanya no ho faria, senyora. I sí, és la guerra, ara també a les Gàl·lies.