"No digueu res, però és a casa". Pere, un amic meu de Calella (Maresme), m'envia una foto en què apareix un Puigdemont enllitat. I penso que, si jo fos Soraya Sáenz de Santamaría, aquesta nit en anar a dormir o demà en llevar-me miraria sota de la catifa, o dels llençols, no fos cas que hi hagi un Puigdemont amagat. Puigdemont, el "pròfug" de Brussel·les, és com els pokémons, que són per tot arreu, i molt em temo que demà dimarts, 30 de gener, se celebri o no el ple d'investidura al Parlament, ho estarà molt més. Compte, Soraya, perquè darrere d'una d'aquestes caretes de Puigdemont que s'estan repartint per "assistir" a la investidura prohibida pel Tribunal Constitucional, podria aparèixer l'autèntic.

Les màscares de què parlem, amb el rostre de Puigdemont, són una adaptació "indepe" de la màscara de Guy Fawkes, revolucionari anglès del segle XVII, que usava V, el protagonista del còmic i després pel·lícula V de Vendetta i que van fer seves en la dura realitat dels dies de la Gran Crisi el col·lectiu Anonymous i el 15-M, entre altres moviments socials. Les comparacions són odioses però, per a l'independentisme, aquesta Espanya se sembla cada vegada més a aquella Anglaterra feixista contra la qual es van rebel·lar els emmascarats de V de Vendetta (rebel·lió!, sedició!, malversació!) per restituir la democràcia.

Encara que improbable, molt improbable, no és cap ximpleria —"l'impossible és el que passa", va escriure Derrida (a qui cito per enèsima vegada i les que facin falta)— que Puigdemont pugui comparèixer per ser (re)investit. Ara o d'aquí a dos mesos, que és el termini màxim per investir nou president abans de la convocatòria de noves eleccions —si el 155 no mana cap altra cosa—. La prova és que 11 dels 12 magistrats del Tribunal Constitucional —un d'ells es va indisposar— van tardar dissabte més de 6 hores a acordar (i no hi va haver acord) si devien o no admetre a tràmit el recurs del govern de Soraya per suspendre o no automàticament el ple d'investidura amb l'única finalitat i objecte d'impedir que Puigdemont, a qui donen suport 70 diputats de la Cambra, pugui ser (re)investit. 

Compte, Soraya, perquè darrere d'una d'aquestes caretes de Puigdemont que s'estan repartint per "assistir" a la investidura prohibida pel Tribunal Constitucional, podria aparèixer l'autèntic

Advertits pel Consell d'Estat, els lletrats del mateix TC i el ponent de l'informe, el català Xiol, que cometrien un frau de llei si donaven curs a la suspensió preventiva, van posposar la decisió sobre el recurs. Però alhora, van complir els designis de Soraya dictant una sèrie de mesures cautelars sense precedents en la jurisprudència constitucional per bloquejar la (re)investidura del diputat Puigdemont. Encara que reconeixen implícitament el seu dret a ser elegit —prova que manté intactes els seus drets a la participació política en tant que diputat del Parlament— el condicionen a la seva presència física i al permís del jutge.

No és que, com va dir Alfonso Guerra, Montesquieu —el teòric il·lustrat de la separació de poders— hagi mort, és que a Espanya el ressusciten per matar-lo cada dia el govern i els jutges. Mentrestant, i pel que pugui ser, la vicepresidenta ja té una interlocutòria del TC que prohibeix la investidura telemàtica o per diputat interposat, així com el vot delegat als cinc de Brussel·les. La qual cosa demostra una vegada més que, com ha llegit Le Monde amb precisió —que a l'Espanya del segle XXI calgui recórrer a la premsa estrangera per saber què està passant, com en plena dictadura, ho diu tot—, el pànic ha entrat a la Moncloa per quedar-se una bona temporada sota la catifa. O sota els llençols.

Poca broma. L'Estat espanyol està en fals. Molt en fals. Europa se n'està adonant a marxes forçades. Si Puigdemont entra pel maleter, com va parlotejar el ministre Zoido, nerviós, tard o d'hora Espanya sortirà per la finestra. El final del règim del 78 serà un fet. I si no entra, seguirà allà, com el 155. Per això també, alguns, des de l'independentisme, i no només des d'ERC, com ha fet Joan Tardà en una entrevista a La Vanguardia, també parlen ja de sacrificar-lo: perquè els fotrà l'invent i la "normalitat".