Diu Alessandro Baricco que la pandèmia no ha estat un càstig plogut del cel sinó una cosa que, d'alguna manera, buscàvem i que fins i tot hem generat instintivament: necessitàvem forçar un col·lapse, una crisi per saltar de fase davant tot el que no funcionava. Coincideixo en l'essencial. El problema és si aquest gran reset que pel que sembla hem provocat a partir de l'experiència coronavírica servirà per redreçar alguna cosa de tot el que hi ha per redreçar, que és molt.

Aquí, se suposa que passarem de la pandèmia a les urnes del 14 de febrer amb el permís de la tercera onada, que, pel que sembla, no s'ha esperat ni als torrons. Sanitaris i experts ho adverteixen més enllà de la dictadura infoxicant de les dades: les UCI freguen de nou el límit de la seva capacitat. Hi ha persones que han contret la covid-19 i estan trenta o quaranta dies ingressades en cures intensives. Però, pel que sembla, hem decidit també col·lectivament compartir el Nadal amb el virus: tots al carrer. Estranya mascota per a aquestes festes. Mortal.

No crec, sincerament, que les anunciades eleccions al Parlament -aquest dilluns les convocarà formalment el vicepresident amb funcions de president, Pere Aragonès- importin gaire, per no dir pràticament res, a la majoria de la gent. Importen, i preocupen sobre manera, això sí, als estats majors dels partits, als candidats. Si ERC, que és favorita, no guanya el 14-F, els de Junqueras no aixecaran cap durant segles. Si, al contrari, Junts aconsegueix el sorpasso, s'haurà obligat sí o sí a materialitzar la independència. Si l'un ho té més difícil del que sembla, l'altre encara més.

Si ERC, que és favorita, no guanya el 14-F, els de Junqueras no aixecaran cap durant segles

Si les eleccions no se suspenen, una part de la ciutadania catalana -la que ha votat o pensa votar de nou o per primera vegada partits independentistes- haurà de dirimir aquest dilema: o ajornar el plet sine die, com proposa ERC, o reprendre el camí allà on es va quedar en algun moment de la tardor del 2017, reactivant la declaració d'independència, com vol Junts. Encara que, si els partits independentistes posen el comptador a zero per un moment, sens dubte que hi pot haver un mentrestant en el qual no es deixi de caminar però els passos cap a l'objectiu que diuen compartir siguin ferms.

L'aposta d'ERC és clara: toca esperar i muscular-se en la governació del dia a dia. L'addició insistent de l'adverbi "reiteradament", en els discursos dels seus candidats, davant l'eventualitat que l'independentisme superi ja el 50% dels vots va en aquesta direcció. No n'hi haurà prou amb fer-ho una vegada. Però, quantes caldran? El final del camí es perd a la boira. Des de Junts, en canvi, s'aposta per apropar-se a aquesta meta de l'única manera possible: avançant; el camí, com va dir el poeta, es fa caminant. Encara que el "desbordament democràtic" que demana Puigdemont tampoc es produirà demà passat.

El desbordament democràtic que demana Puigdemont tampoc es produirà demà passat

El boicot d'ERC a l'assemblea fundacional de representants del Consell de la República aquest dissabte, cosa que només ha contribuït a donar a Puigdemont el protagonisme preelectoral que els republicans han volgut negar-li, és l'enèsima demostració de la guerra sense treva entre els dos principals actors del procés. Els nervis estan a flor de pell. I hi ha motiu. Perquè les eleccions no es decideixen a cap despatx, sinó a les urnes.

La plantada dels republicans ha vingut precedida per l'última enquesta del CEO. ERC guanya, però retrocedeix, o no avança, i Junts se li apropa. L'assaig de 'ninguneo' d'ERC a Junts dels últims mesos, concretat en l'intent de tractar els de Puigdemont com a tercera força després del PSC, s'ha mostrat poc productiu. Junts torna a ser segon a les enquestes i el PSC d'Iceta, malgrat millorar, és tercer. Crec que aquesta vegada serà l'última, Miquel.

En el camp unionista, el llegat d'Arrimadas -via segura de creixement per als socialistes- estarà molt disputat: el PP i Vox també reclamen la seva part del pastís. I en el de l'esquerra real, la CUP i els comuns, l'aposta més progre que indepe dels cupaires amb Dolors Sabater com a candidata pot restar vots als comuns de Jéssica Albiach i tapar les fugues d'electors cap a l'ERC-pal de paller del front ampli amb què somien Gabriel Rufián i Joan Tardà. De sobte, totes les fronteres electorals dels republicans des de l'esquerra antisistema al centredreta independentista semblen tancar-se als eventuals transvasaments de vot.

A la bombolla politicomediàtica, com deia, els nervis estan a flor de pell. No em digueu que no és apassionant.

Anem amb compte per Nadal. El vuitè passatger acostuma a autoconvidar-se en les dates més assenyalades. I el 2020 encara no se n'ha anat del tot.