Els presos polítics catalans tornaran a passar el Nadal i diran adeu al pitjor any de la nostra vida, allà on són, tancats. El motiu és una condemna per sedició, un delicte inexistent a l’ordenament jurídic dels països més o menys normals, amb què es pretén fer purgar un gasós cop a la Constitució espanyola. Mentrestant, el rei emèrit Joan Carles, contra qui pesen almenys 5 investigacions obertes per corrupció -tres a Espanya, una a Suïssa i una altra al Regne Unit-, que acaba de reconèixer la seva condició de defraudador amb una regularització fiscal tramposa, que va fugir a Dubai amb la total empara del Govern, la Corona representada pel seu fill, Felip VI, i els aparells  de l’Estat... és possible que torni a Madrid amb la famiglia per menjar-se els torrons. Vuelve, a casa vuelve, por Navidad... com deia la cançó d’aquell anunci. Sí, potser tornarà a la Zarzuela per Nadal el gran Borbó, qui ja ens ha felicitats les festes, als contribuents del Regne, amb el targetó habitual. Espanya, aquesta Espanya governada per idiotes, que no (necessàriament) imbècils -ho diu en el seu últim llibre l’acadèmic de la RAE i prohom del grup Prisa Juan Luis Cebrián- va, com mai, a les dues velocitats habituals: la dels barruts i espavilats i la de la resta dels mortals. Amb pandèmia o sense.

Espanya va, com mai, a les dues velocitats habituals: la dels barruts i espavilats i la de la resta de mortals. Amb pandèmia o sense.

Sobre aquest paisatge immoral de colpistes uniformats a cara descoberta que escriuen al Rei i compten els afusellables per milions -així, a la brava, sense un mal jutge Marchena que primer els condemni- i de polítics al·lucinats que imputen els 45.000 morts de la pandèmia -que sapiguem- al signe dels temps, sobre un horitzó de crisi econòmica, social i de confiança descomunal en tot i en tothom, sobre aquest teló de fons que cau a trossos, s’escriu el que aquí, ERC, ha batejat com el mentrestant o l’espera del que, des de JxCat, l’inhabilitat president Torra anomenava el momentum. Compte. Ni el mentrestant pot ser etern  ni el momentum s’ha de confondre amb la caça de pokémons. Encara que semblin aigua i oli, totes dues vies menen a aquella dutxa escocesa o etern coitus interruptus del pujolisme que tant tranquil·litzava l’establishment -encara que feia veure el contrari- i desesperava la bona gent cansada de fer els deures, i gairebé sempre primer amb Espanya -democràcia, estabilitat, Europa, cohesió social...- darrera l'eterna promesa sempre ajornada de la Catalunya plena.  

A falta de res millor, el confortable mentrestant i la profecia del momentum poden servir, certament, per passar l’actual fase de navegació enmig de la boira en què es troba l’independentisme, incloses les eleccions del 14 de febrer. D'acord, cal fer el camí, ni que sigui a empentes i rodolons. Però a la llarga, tant l’una com l’altra estratègia, Aragonès o Borràs, Borràs o Aragonès, poden portar al mateix lloc: no ja al cansament, la resignació o la frustració, que també, sinó directament a la paràlisi i el no-res. L’independentisme faria bé d’anar amb compte amb el pactisme màgic -manllevo l’expressió del president Puigdemont en al·lusió a ERC- però també hauria d’aclarir què vol dir exactament quan parla de confrontació intel·ligent -com convida a fer el vicepresident Junqueras, en resposta a Junts- si no vol morir d’un empatx de suposades veritats irrefutables, vies definitives, línies segures i bases ampliables fins a l’infinit. Certament, les coses es mouen més en les gammes de grisos que en el blanc i el negre.

L'independentisme no anirà gaire més lluny mentre, paradoxalment, li pesi més el dol per un Estat irreformable que l'autoestima -que no el cofoisme- per la capacitat d'imaginar un altre futur

El llarg i extenuant epíleg del procés ha posat massa l’accent en la derrota, les duríssimes conseqüències personals personals i col·lectives de la resposta demofòbica i ultrarepressiva de l’Estat, i ha oblidat que, durant uns mesos, no només a l’octubre del 17, l'independentisme va apoderar com mai milions de persones amb un somni just. Irrealitzable en aquell moment, per falta d’amplitud de la base i per un anàlisi paternalista, absolutament ingenu, alimentat durant molts anys, sobre la pretesa incapacitat de l’Estat espanyol per esclafar Catalunya en un marc europeu. Però, també, per un excés de tactisme i falsa determinació d’aquells que igual com perseguien el Judes que volia trair el poble després de l’1-O ara demanen actes de fe i fidelitats granítiques amb qui té la clau de la caixa, dels pressupostos pandèmics, i de les presons, de l'amnistia que mai serà, dels incòmodes indults i reformes legals sempre ajornables. L'independentisme no anirà gaire lluny més mentre, paradoxalment, li pesi més el dol per un Estat irreformable que l'autoestima -que no el cofoisme- per la capacitat d'imaginar un altre futur i defensar-lo. El 2021, l’any en què tornarem a néixer, l’independentisme haurà d’inventar un nou món. El millor -i el pitjor- de tot és que, com deia Sartre, estem condemnats a ser lliures. I, a més a més, amb motiu.