Ara fa dos anys que va quedar inaugurada oficialment la pandèmia de coronavirus amb la declaració d'un estat d'alarma que, literalment, va fer desaparèixer als cossos, a la gent, de l'espai públic. El virus ens va convertir en alguna cosa així com ostatges de nosaltres mateixos a les nostres pròpies llars, la qual cosa possiblement constitueix la tancada massiva de població més gran que s'ha produït en la història. La conseqüència d'aquest temps perdut que, ara sí, sembla que deixem enrere, és triple: som menys, més pobres i menys lliures. A l'Estat espanyol hi va haver 100.000 morts oficialment a causa de la covid-19, especialment a les residències de gent grans; es calcula en 1 milió de persones les que han ingressat a la pobresa i en desenes de milers les empreses tancades; i la salut de les democràcies ha empitjorat a gairebé tots els països que en gaudien. Les duríssimes restriccions a la llibertat de les persones han deixat en l'aire la sensació que el poder, els governs, poden actuar sense que res els freni davant d'un gran imprevist. I és així com hem assistit a una estranya representació en la qual els parlaments democràtics han autoritzat els líders democràtics a convertir-se en una espècie de dictadors exprés o d'urgència davant el desconegut o, més aviat, d'allò que es donava per impossible més enllà de les sèries de Netflix.

En aquesta atmosfera d'excepció, les bases de legitimitat i confiança en la democràcia han patit un important desgast. L'adopció de mesures governatives extremes -la Gran Tancada- arran de la pandèmia ha posat en mans dels polítics democràtics un poder sobirà gairebé sense límits que els ha equiparat amb els dictadors i autòcrates. Fins i tot es va arribar a militaritzar els carrers en molts llocs de l'Europa democràtica. La biopolítica del coronavirus ha confós perillosament els demòcrates amb els dictadors. La distància entre ells s'ha fet molt més petita, un fenomen que no s'ha delimitat als llargs mesos de pandèmia. La conseqüència ha estat que l'antipolítica, els populismes extrems, i tot allò ultra —la ultradreta i la ultraesquerra, però també l'ultraric, l'ultrajove, l'ultramasclista o l'ultrafeminista— s'han reforçat i desbocat. No és exactament la clàssica polarització blanc-negre, que també, sinó entre negre negríssim, vermell vermellíssim o morat moradíssim i tota la resta. En aquest clima, la democràcia s'ha tenyit d'autoritarisme i, a la inversa, l'autoritari ha pogut investir-se de respectabilitat democràtica, com succeeix amb Vox, a qui el PP i la inhibició del PSOE li ha franquejat finalment la porta d'un govern autonòmic. Sens dubte, i pel que es refereix a cordons sanitaris davant la ultradreta, Espanya no és França ni Castella i Lleó és Turíngia. Liquidada la pandèmia de covid-19, la política espanyola ha renunciat a vacunar-se davant el virus de l'autoritari. Però s'equivocarà qui només llegeixi el comunicat mèdic des d'un angle. El nou-vell virus de l'autoritari, no fa distincions a esquerra, dreta ni centre.

L'antipolítica, els populismes extrems i tot allò ultra -la ultradreta i la ultraesquerra, però també l'ultraric, l'ultrajove, l'ultramasclista o l'ultrafeminista- s'han reforçat i desbocat

La doctrina del xoc que va encunyar Naomi Klein, i segons la qual el capitalisme es recompon i reformula a base de grans desastres, val en certa manera per a la política. El virus de l'autoritari va avançar a passos gegantescos encebant-se amb les democràcies arran de la pandèmia i ara fa un pas de rosca més a cavall de Putin i la invasió d'Ucraïna. Amb la nova emergència, ara bèl·lica, com a imperatiu inexcusable, Pedro Sánchez s'ha reforçat en la cimera de la Palma com a president de presidents, inclòs el català Pere Aragonès, amb el mateix esquema de concentració de tots els poders disfressat de cogovernança que ja va aplicar durant la pandèmia. En aquest quadre, es fa francament difícil no veure en la ratificació a la búlgara de l'aposta pel diàleg amb Sánchez del 97% de les bases d'ERC poc menys que un suïcidi polític. La crisi d'Ucraïna, i malgrat el paper irrellevant d'Espanya al teatre internacional del conflicte, torna a posar en mans de Sánchez tot el poder a l'interior, també per ajornar sine die —una altra vegada— tot el que refereix al conflicte Catalunya-Espanya. En aquesta ocasió no li ha fet falta declarar l'estat d'alarma. La guerra de Putin afavoreix objectivament l'estratègia de Pedro Sánchez de congelar el conflicte amb Catalunya. És molt improbable que en un Occident assetjat a les seves fronteres polítiques i militars per les grapes i els cops de cul de l'os rus, Catalunya pugui obrir una nova crisi de sobirania. L'independentisme —no només ERC— té aquí un altre element per replantejar-se la seva estratègia o, més aviat, la falta absoluta d'ella. La segona variable fa pensar si, a la pràctica, no haurà ja renunciat a tot.

La guerra de Putin afavoreix objectivament l'estratègia de Pedro Sánchez de congelar el conflicte amb Catalunya

La ultrapolarització de les posicions ideològiques i els discursos que les produeixen i les acompanyen explicaria també la peculiar resposta de l'esquerra política i social a l'agressió de Putin a Ucraïna. Per contrast amb el que va succeir quan la invasió de l'Iraq pels EUA, l'absència de manifestacions importants contra l'actitud de l'autòcrata rus és clamorosa: la major part de l'esquerra no ha digerit que ara no es tracta de Bush o de l'OTAN sinó de Putin i el seu agressiu projecte neotsarista. El manual de l'amb mi o contra mi impedeix aquí a bona part de l'esquerra posar-se del costat no sé si del tot correcte però, sens dubte, més decent de la història. Sort que petits grups de persones, des de veïns a empreses, passant per parròquies o persones individuals i famílies es mobilitzen en silenci per acollir refugiats, la majoria mares amb els seus fills. Allà resideix l'esperança. De veritat, Pablo Iglesias, de veritat, Eulàlia Reguant, que veieu nazis en aquestes cares i aquestes mirades que fugen de les bombes de Putin? Digueu-me que no, si us plau.