Va ser el periodista de La Vanguardia Enric Juliana qui va encunyar el concepte del català emprenyat per posar cara a un malestar que acabaria sent el detonant del procés, una dècada llarga que podem situar entre la manifestació del 2010 contra la sentència de l’Estatut i la investidura de Sánchez amb el suport de Junts el 2023 així com el retorn del PSC al Govern el 2024 amb el suport d’ERC. Entremig hi ha els anys de mobilitzacions gegantines per la independència, el referèndum de l’1-O i la repressió dels líders de l’independentisme, els més rellevants dels quals encara esperen que se’ls apliqui l’amnistia. A l’arquetip del català emprenyat el va seguir el català frustrat per la traïció dels líders que van prometre la independència en 18 mesos. La mutació va continuar amb el català indignat, que primer es va abstenir a les eleccions per fer fora els processistes del Govern i forçar un canvi de lideratges a l’independentisme —la primera cosa la va aconseguir, la segona no— i ara amenaça de votar massivament AC per “salvar Catalunya”. Doncs bé, a totes aquestes tipologies del cabreig nacional es podria afegir ara la del català trepitjat, sentiment que creix dia rere dia al voltant del maltractament supremacista i catalanòfob que rep la llengua catalana per part de tothom qui s’hi apunti. Els últims, una companyia de teatre, Teatro Sin Papeles, pagada amb diners de l’Ajuntament de Barcelona, que amb l’excusa de defensar els migrants llatins, i per tant, parlants d’espanyol, de les suposades discriminacions que pateixen a Catalunya, ha gosat girar la història per convertir les vertaderes víctimes lingüístiques, els catalanoparlants, en els botxins dels pobres castellanoparlants. Una espectacular manipulació de la realitat en la millor tradició del negacionisme culturicida espanyolista, d’acord amb el model imperialista segons el qual “el castellano nunca fue lengua de imposición”.
Atenció al 'català trepitjat'. Perquè ja no es tracta del dèficit fiscal, o del dèficit d’independència, o del dèficit d’amnistia, sinó del dèficit de país
“No em toquis la llengua”. Aquesta podria ser la divisa. El català trepitjat es diferencia clarament del català indignat, del català frustrat i del català emprenyat en què, per primera vegada en dècades després del franquisme, se sent tocat en allò que més l’identifica, la llengua, —el factor calu de la identitat nacional— i es comença a percebre com a membre d’una minoria en el seu propi país en termes culturals i, per això, i ho subratllo, demogràfics. Aquest sentiment va molt més enllà d’un victimisme banal, o primari, que busca un boc expiatori a un futur que no li agrada en els immigrants marroquins, els més diferents dels nouvinguts culturalment parlant. Els votants de primera d’hora de partits xenòfobs o obertament islamòfobs com Vox, a tot l’Estat espanyol, i, ara AC a Catalunya, responen si fa no fa a aquest paradigma. El catalanisme ha estat, majoritariàment, una narrativa nacional de base més cívica que identitària —més de sentiment o adscripció al país i la comunitat que no de cognoms, per entendre’ns— però ha tingut en el català, que és alhora un marcador identitari i cívic, el mínim comú denominador per accedir i participar de la catalanitat. Una condició aquesta que (encara) no figura al D.N.I però sí al cap i el cor de qui es considera català més enllà d’un mer veïnatge administratiu o de pas.
És més: quan alguna vegada s’ha dit que Catalunya és una fàbrica de fer catalans, en realitat s’estava dient que Catalunya era una fàbrica de fer catalanoparlants. Per això, la reculada en l’ús social del català deriva en la sensació de pèrdua de control cultural del territori, el que ràpidament fa pensar a molts catalans que són una minoria en el seu propi país. Compte. No es tracta de deportar immigrants sinó de fer funcionar la màquina de la catalanització. Catalunya no es pot permetre ser Colòmbia com tampoc es podia permetre ser Andalusia, però, menys encara pot tirar endavant amb unes taxes de natalitat que se situen entre les més baixes del món. El que s’ha d’augmentar és el volum de catalanoparlants, vinguin d’on vinguin i hagin nascut on hagin nascut, de grat o per força. Si Catalunya perd la batalla cultural definitivament, s'haurà perdut Catalunya. I aquest és el repte, avui, per qualsevol política que no pretengui la minorització i desactivació del potencial inclusiu i de creixement de la nació catalana, la nació de la gent que parla català. Tota la resta de drames, deixem-los per al teatre (i si pot ser, el bo).
Atenció al català trepitjat. Perquè ja no es tracta del dèficit fiscal, o del dèficit d’independència, o del dèficit d’amnistia, sinó del dèficit de país. Som al moll de l'os. El català trepitjat neix de la sensació de minorització demogràfica propiciada pel retrocés de la llengua i del menyspreu actiu que se’n fa per part de l’últim que arriba al país o de qui fa cinc dècades que hi és. Barcelona va registrar 192 situacions de discriminació lingüística el 2024, el 99% contra l’ús del català. No és teatre. S’està tocant el més sensible i s’escampa la sensació d’impotència i immobilisme. A Catalunya no cal un govern sustentat per PP i Vox com el de les Balears o el del País Valencià per negar al català la seva condició de llengua, que és la palanca per arrasar amb tots els drets i deures associats, entre els quals el més important és el dret —de tothom— a fer-la servir amb plenitud. El català trepitjat és un senyor o senyora que assisteix amb impotència a la conversió de la seva llengua primer en una molèstia, després en una cosa a ignorar i, finalment en un subjecte de mort civil: “muerto el perro se acabó la rabia”. El català trepitjat és un senyor o una senyora que sent que si li maten la llengua els maten a ells.