Alternativa per Alemanya (AfD), la puixant formació populista que va ser segona a les eleccions federals, defensa que els alemanys no tenen per què demanar perdó pel que van fer els seus avis. Els seus avis nazis, s’entén. AfD, que té neonazis processats entre els seus membres, i està investigada per extremisme pels serveis de seguretat, no hauria demanat perdó pel brutal bombardeig de la Legió Còndor a Gernika del 26 d’abril de 1937, perquè això van ser coses dels avis, dels avis nazis, s’entén. En conseqüència, la rutilant Alice Weidel, la lideressa d’AfD mai no hauria abaixat el cap al mausoleu del record a les víctimes de l'atac de l’aviació de Hitler, aliat de Franco a la Guerra Civil espanyola, com sí que va fer divendres passat l’actual president de la RFA, Frank-Walter Steinmeier. Evidentment, Weidel no té la culpa que el seu avi, Hans Weidel (1903-1985) fos membre de les SS i exercís com a Jutge Militar Superior a la Varsòvia ocupada pels nazis a la Segona Guerra Mundial per desig exprés del führer. Tampoc en té cap culpa Sílvia Orriols, malgrat que Aliança Catalana consideri Alternativa per Alemanya un partit germà. En tot cas, hi ha molts alemanys que no només han descobert amb dolor que van tenir un avi nazi sinó que s’han conjurat per fer tot el possible perquè l'horror que van desfermar els seus avis mai no es torni a repetir.
La democràcia alemanya es va construir sobre les cendres d’Auschwitz, el sinistre camp d’extermini nazi; en canvi, la democràcia espanyola es va edificar sobre l’oblit dels crims franquistes. La gran transacció va ser aquesta: els espanyols no tenien per què demanar disculpes pel que van fer els seus avis a la guerra civil o la llarga dictadura de Franco. Se’m dirà que aquesta amnèsia obligatòria també va beneficiar els altres, els republicans, els socialistes, els comunistes, els anarquistes, els separatistes... Però la comparació va coixa, és tramposa: la majoria de tots aquests van ser afusellats, empresonats, o van haver de callar per sempre o exiliar-se. Els del bàndol dels guanyadors que van ser víctimes dels incontrolats d’esquerres van ser honorats amb monuments i inscripcions en carreteres, esglésies i cementiris com a “mártires de la Cruzada” durant gairebé 40 anys. Els massacrats pels feixistes al bàndol dels perdedors van ser llançats a fosses comunes, unes 6.000 a tot l’Estat, segons les dades més recents, i sobre la majoria de les quals, i malgrat les lleis de memòria històrica, pesa un silenci ignominiós.
Com ha de condemnar Felip VI el franquisme, essent fill d’un hereu directe, Joan Carles I, que, com ha deixat per escrit a les seves memòries, tampoc el condemna?
Encara no fa quinze dies que es commemorava oficialment els 50 anys de la mort de Francisco Franco i de la coronació de Joan Carles I, el successor del dictador “a título de rey” com l’inici de les llibertats democràtiques a Espanya. Divendres passat, Felipe VI va acompanyar a Gernika el president alemany, i va conversar, com ell, amb víctimes del bombardeig, però va evitar tota condemna durant l'acte de desgreuge alemany tot i la connivència de Franco, que va governar Espanya des del 1939 fins al 1975 com a guanyador d'aquella guerra. Alemanya va deixar en evidència la Corona i l’Estat espanyol, la qual cosa va visualitzar de nou a cel obert l’enorme forat negre que persisteix al centre de la seva democràcia. Per què Felip VI no va condemnar el bombardeig de la històrica vila foral basca? Molt possiblement, per la mateixa raó que l’expresident José María Aznar es va negar a condemnar el franquisme en una entrevista radiofònica amb Jiménez Losantos: “Jo no condemnaré una cosa en la qual el meu pare va participar; el meu pare va fer tres anys de guerra”. “El curiós històricament és que aquesta part de l’esquerra, que és una esquerra radical i ignorant, que no té en compte la història, només per reescriure-la, comet els mateixos errors que es van cometre en aquella època”, va afegir. Per Aznar, queda clar que els culpables no van ser els que van alçar-se contra el govern legítim de la república, sinó els altres. Com havia de condemnar el que va fer el seu pare? Com ha de condemnar Felip VI el franquisme, essent fill d’un hereu directe, Joan Carles I, que, com ha deixat per escrit a les seves memòries, tampoc el condemna?
Ja fa molts anys que l’historiador revisionista Pío Moa, autor de Los mitos de la Guerra Civil, va titllar d'invencions propagandístiques la destrucció de Gernika sota les bombes nazis i feixistes o la massacre de la plaça de toros de Badajoz. A Espanya, i a Catalunya, l’auge dels extremismes i els populismes de dreta té molt a veure amb un revengisme nacional —el furibund anticatalanisme— i de classe —l’odi al dèbil— mai no prou assedegat. I amb l’oblit interessat o directament culpable de l’experiència històrica. La desfiguració miserable de fets paorosos, la banalització i la mentida en són una conseqüència directa. La política s’ha fet irrespirable perquè la desmemòria, i amb ella una impunitat plenament retroactiva, s’ha convertit en exercici quotidià. Sense memòria, o amb la memòria rentada sigui amb lleixiu o amb mems de TikTok, tot és possible que torni. Per això els franquistes que mai no ho van deixar de ser s’afluixen la màscara, sense complexos, i més quan no tenen res a perdre, i els nous ho celebren, però els recorden que han fet tard. O per això mateix, comença a aparèixer a les enquestes un vot ultra dual, que votarà la independentista Aliança Catalana a les eleccions al Parlament català i la neofranquista Vox a les generals espanyoles.