Jo crec, benvolgut Francesc-Marc Álvaro (Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català, Proa -en castellà a Galaxia Gutenberg-) que l’independentisme (la forma actual, hegemònica, del catalanisme polític) sí que l’ha entesa, la naturalesa del Minotaure. No la del Minotaure o del Leviatan en abstracte, sinó -els catalans solen ser més pràctics que filòsofs- de la seva encarnació local: el poder espanyol; o la relació que hi té, amb ell, el poder propi -he fet un oxímoron?. I ja sigui en termes de conllevancia (contra el que se sol creure, la conllevancia s’ha exercit més des d’aquí que des d’allà) o de resistència, inevitable. Per això precisament, perquè el catalanisme coneix perfectament la naturalesa última del poder espanyol, tot es va parar el 27 d'Octubre del 2017, després de la famosa DUI, per més que l'independentisme xiuli o continuï xiulant. 

El que sí que no ha sabut trobar encara el catalanisme en les seves diverses formes o mutacions històriques que tan bé recorre el llibre de n'Álvaro, és la manera d'assestar-li una mort dolça, sense sang, al Minotaure. En la idea i la praxi del catalanisme, no es tracta de donar-li espasa, a la bèstia, de punxar-li el cor per llevar-li l’ànima, sinó de fer-lo relliscar amb una pell de plàtan; no es tracta que s’agenolli, ferit de mort, clavat a la sorra, sinó que patini com si hagués trepitjat una pastilla de sabó (un rajolí de Fairy?) i es trenqui les banyes -quin mal!- contra els marbres del temple.

El Minotaure no demana que l’entenguin sinó que, d’una manera o altre, el matin. O, si més no, li llimin les banyes, l'afaitin.  Totes les cultures mediterrànies -i la catalana, per més que vulgui fugir Pirineus enllà ho és- la coneixen, la fibra pregona del poder, del toro. Teseu. El laberint. Roma, la gran intèrpret -imperium- del que Atenes va maldar per reduir a raó, quan era pura i dura animalitat, bios. El toro va fer Europa, segrestant-la; com Ròmul va fer Roma assassinant el seu germà i -de nou- violant i fent captives les dones, les mares, les filles, les minyones, dels seus veïns. Certament, difícil, enganyar el Minotaure amb una samarreta groga i un somriure.

El catalanisme no ha sabut trobar la manera d'assestar-li una mort dolça, sense sang, al Minotaure

No els faré un spoiler, com es diu ara, del llibre de n'Álvaro, escriptor i intel·lectual a qui conec, llegeixo i respecto. De fet, em falta llegir els últims dos capítols. Sí que apuntaré aquí que és un llibre valuós, que mereix la visita i la lectura assossegada, sense apriorismes. Estic d’acord amb bastantes de les premisses amb què l’autor ha jutjat críticament i autocríticament, els anys del procés -el procés, això ho dic jo, s’ha acabat i ningú no va predir com afrontar el proper revolt del laberint-. Subscric, amb en Francesc-Marc, que les presses, jo diria la il·lusió d’acceleració -tret característic de la fase digital del capitalisme, de la (in)civilització digital- han conduït el procés al caire de l’abisme. O a un dolorós no-res en què l’única factualitat, el final de l’obra, seguint la metàfora teatral del títol del llibre, és la repressió, la presó, l'exili: el Minotaure ha ferit la dama, la Catalunya independentista, que, molt cupaire ella, ha gosat sortir a l’arena sense manoletines. Com diria en Jordi Pujol, protagonista en bona mesura d’aquest assaig vicentista-espriuà de càntic en el temple al final del procés amb què Álvaro ha volgut explicar no només on som sinó d’on venim -amb el retrovisor ben enfocat-, llegeixin el llibre.

Però falta la pell de plàtan. Falta col·locar-la sobre el marbre brillant, acabat d’enllustrar, si pot ser davant de l’ara del foc sagrat, i en el moment just. Falta revelar el giny, la trampa, que desencadenarà el final de l’obra, hores d'ara obert. Si és que l’independentisme, és clar, vol que l’obra tingui un final, més enllà dels assajos -o dels rituals de rebel·lió que ha executat els últims anys, jo ho veig més així-.  Vet aquí el drama. L’independentisme, i una part del tercerviisme i l’unionisme català, continuen interpretant amb el relat de l’Espriu, La pell de brau, el que reclama menys transcendencialisme i sacrificialisme, menys dies històrics i samarretisme -que em perdonin les meves amigues que dimecres tornaran a ser-hi, a la mani de la Diada (l’última gran mani?)-  i més sarcasme i murrieria. Menys maquiavel·lisme de pa sucat amb oli, menys “de la llei a la llei”, i més política... de Joker. L'independentisme ha estat derrotat? No confondria la derrota del procés amb una derrota del moviment independentista ni molt menys el seu objectiu. Això sí, l'independentisme necessita més filldeputisme i menys ramonetisme, com si diguéssim. Només cal veure quants llibres d'autocrítica com el de l'Álvaro, necessari, han aparegut al bàndol deld vencedors

No confondria la derrota del procés amb una derrota del moviment independentista ni molt menys el seu objectiu

 

(Dijous farà deu anys que la riera d’Arenys es va desbordar de vots amb la consulta independentista d’Arenys de Munt. El primer assaig. En Carles Móra i Tuxans, alcalde del poble, independent, va ser un dels factòtums d’aquella gran exhibició de democràcia, precedent de les consultes posteriors, del 9-N i de l’1-O. En Carles Móra, un espriuà, va ser professor meu de llengua i literatura catalana als Escolapis de Mataró i, disculpin la referència personal, estic molt orgullós d’haver tingut mestres que, a més de dir, han estat capaços de fer. Ho explico perquè l’Àlvaro parla molt en el seu llibre dels efectes de la dissonància cognitiva sobre el moviment independentista. De la distància abismal que hi pot haver entre les paraules i les accions, o el que se n’espera. Al llarg d’aquesta dècada, l’independentisme ha estat massa dependent de les paraules i els discursos; del "fes com si... i passarà". El construccionisme, la teoria d’arrel il·lustrada, kantiana, segons la qual la realitat és construïda i, per tant, es pot canviar, té el risc,  certament, de derivar en il·lusionisme. El problema és que, com ens explica Judith Butler, el simulacre crea realitat. Una realitat, si voleu, tan feble, tan precària, com la realitat en si; però realitat, al cap i a la fi. És el que explica la paradoxa que una declaració d’independència fake, o suspesa, l'essència de la qual és equivalent al paper mullat, es converteixi en un fet punible i pugui ser castigada per la justícia espanyola (un altre oxímoron?) amb penes de presó de 15 (sedició) o 30 anys (rebel·lió). Així, podem admetre, amb Álvaro i altres, que tot ha estat un assaig general, una gran performance; però el problema és que el Minotaure espanyol pateix d’estrabisme. Allà on, d’acord amb els fets objectivables, només hi va haver protestes i declaracions d’independència fake, "farols", com va dir Clara Ponsatí, el poder espanyol, com un Quixot passat d’speed o amfetes , segurament espantat pels monstres que ell mateix ha creat en els seus pitjors deliris, ha vist o ha volgut veure violències, rebel·lions i sedicions amb les quals es justificarà un escarment, la sentència de l’1-O, tan real com les rieres del Maresme quan baixen, imparables, desbordades d’aigua, sorra i estrèpit, embogides de ràbia i fúria.)

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat