El vicepresident Oriol Junqueras no s'asseurà avui al Parlament Europeu perquè el Tribunal Suprem espanyol mana més que el Tribunal de Justícia de la UE —que va evitar dir-li al jutge Manuel Marchena el que havia de fer malgrat que va reconèixer la immunitat retroactiva del líder d'ERC—; mana més, fins i tot, que David Sassoli, president de l'Eurocambra, qui, així com fins i tot va habilitar una taquilla per al líder republicà arran de la resolució del TJUE, li va retirar l'escó després de ser informat per la Junta Electoral Central espanyola, i de nou pel Suprem, de la condemna que compleix.

En canvi, aquest mateix Parlament d'Estrasburg obrirà avui les seves portes al president exiliat Carles Puigdemont i al conseller Toni Comín. La qual cosa únicament s'explica pel fet que, a diferència del cas de Junqueras, el Suprem no pot exercir cap mando sobre ells perquè no ha pogut jutjar-los (i condemnar-los). I si filem més prim encara, no va ser la justícia europea strictu sensu, sinó la del land alemany de Schleswig-Holstein, i la de Bèlgica, la que ha decidit que continuïn en llibertat, com la resta d'exiliats —en el cas de la consellera Clara Ponsatí, la justícia escocesa.

Així que va ser la decisió de Puigdemont i Comín de posar-se en mans d'altres justícies d'Europa el que els permetrà exercir amb plenitud els seus drets polítics a l'Eurocambra. Els qui fins fa pocs dies es feien els ofesos perquè gràcies al reconeixement de la immunitat de Junqueras, Puigdemont i Comín serien eurodiputats, hauran de reconèixer ara que, gràcies als exiliats, el conflicte Catalunya-Espanya i la situació dels presos i preses polítiques en un Estat de la UE irromprà com un cicló, finalment, al centre de l'agenda comunitària.

Gràcies a Puigdemont i Comín, a la seva decisió d'exiliar-se, Junqueras serà present, molt present, en les sessions del Parlament Europeu

Gràcies a Puigdemont i Comín, a la seva decisió d'exiliar-se, de donar-li l'esquena a la justícia espanyola, a aquesta justícia que impedeix al líder d'ERC exercir com a eurodiputat, Junqueras serà present, molt present, en les sessions que a partir d'avui celebrarà l'Eurocambra. A partir d'aquí, les dues forces que comparteixen el Govern i el lideratge del moviment independentista, JxCat i ERC, ERC i JxCat, haurien de revisar la seva estratègia de confrontació. El nou escenari gairebé els obliga, fins i tot si es convoquen noves eleccions al Parlament. 

A la recomposició de la unitat independentista hauria de contribuir la situació del president Quim Torra, qui, agradi o no, simbolitza en aquest moment el legítim dret de les institucions catalanes, les governi qui les governi, a defensar la seva integritat davant altres poders, en aquest cas de la presidència de la Generalitat davant d'una instància administrativa com és la JEC. Són els objectius o lluites compartides, utilitzant l'expressió de Jordi Cuixart, els que permeten ampliar la base més enllà de propis i convençuts; si més no, prou més que els legítims encara que, per definició, parcials, interessos de partit en l'extenuant lluita per l'hegemonia en l'independentisme.

A partir d'avui, mal que li pesi a la caverna política i mediàtica, Puigdemont ja no és un "pròfug" sinó un eurodiputat amb totes les de la llei tret d'aquí

Alhora, la finestra d'oportunitat que proporciona l'espai europeu com a fòrum de denúncia i debat del conflicte polític que el Govern espanyol reconeix i com a espai de neutralitat per encarrilar-lo no hauria de ser desaprofitada. Pedro Sánchez, investit gràcies als vots d'una part de l'independentisme, ERC, sap que, sense Puigdemont, i encara que hi sigui Torra, la promesa  mesa de diàleg amb el govern català justeja, és coixa. I passa que, a partir d'avui, mal que li pesi a la caverna política i mediàtica, Puigdemont ja no és un "pròfug" sinó un eurodiputat amb totes les de la llei tret d'aquí. L'altre dia va dir Oriol Junqueras en RAC1 que Pedro Sánchez té el govern però no el poder. El president Pedro Sánchez s'hauria d'atrevir a obrir també una línia calenta de diàleg amb l'eurodiputat Puigdemont. A més de provocar inflació de carteres al Consell de Ministres per diluir Pablo Iglesias, aquesta seria una altra manera de demostrar qui mana. I de practicar la "desjudicialització" del conflicte. O potser l'hi impedeix algun jutge d'aquests que, com diu l'exjutge Santi Vidal, són els que de veritat manen a Espanya?