La teoria de l'actor-xarxa, desenvolupada per Bruno Latour i Michel Callon, explica, entre moltes altres coses, quelcom que ja s'ha convertit en moneda corrent en la nostra interpretació del món: que la realitat es compon de xarxes interconnectades, que aquestes, al seu torn, agrupen elements heterogenis que formen xarxes en si mateixos i que poden ser humans i no-humans (l'oficina, el conductor, el cotxe, el guàrdia urbà, el semàfor, el llum vermell, els programes contra l'alcoholisme, l'hospital i aquest article, per exemple); que la fortalesa de les xarxes i la seva ampliació depèn de les associacions que estableixen els seus components; que quan aquestes associacions fallen, tota la xarxa, tot l'acoblat, pot ensorrar-se, etcètera. No s'espantin. Aquest article no versa sobre l'Actor Network-Theory, sinó sobre una cosa molt més abstrusa, el nostre quotidià "i ara què?" del procés. Aquesta sí que és una caixa negra i no les que il·luminen els sociòlegs de la ciència! Però he recorregut a aquesta teoria de la complexitat per provar de comprendre per què el procés ha estat, des dels seus començaments, un procés de canvi i redefinició continu d'actors i situacions que dificulten sobre manera l'anàlisi i, sobretot, la recerca de sortides.

La primera lliçó de tot l'esdevingut des de l'octubre del 17 a Catalunya (i Espanya) és que tot flueix, tot canvia, com el riu d'Heràclit. N'hi ha prou amb veure el que explica amb tota mena de detalls el periodista Ernesto Ekaizer al seu llibre d'imminent aparició Cataluña año cero (Espasa). La nit del 25 d'octubre del 2017, en una transcendental reunió en el Palau de la Generalitat amb l'anomenat Estat major del procés, Carles Puigdemont va defensar que calia convocar eleccions, entre altres motius, perquè l'escenari resultant d'una declaració d'independència seria "devastador", perquè "30 anys de presó no servirien de res" o, perquè, deia, "no vull marxar a l'exili". El vicepresident, Oriol Junqueras ―avui a la presó―, la secretària general d'ERC, Marta Rovira ―avui a l'exili, com Puigdemont―, però també altres actors ―o "actants" que diria Latour― com Lluís Llach, diputat independent de JxSí, defensaven el contrari: aguantar, declarar la independència, no convocar eleccions, com així va succeir. "Nosaltres sempre hem estat la part dèbil i per això rendir-nos no és acceptable", va dir el cantautor de Verges, segons el minuciós relat d'Ekaizer.

La perícia de Van den Eynde, advocat de Junqueras, i la tossuderia de Puigdemont de no lliurar-se a la justícia espanyola ―assessorat pels seus advocats Boye i Bekaert― podrien infligir a l'estat espanyol la seva pitjor derrota en segles...

On és ara cada un? Observi's que Junqueras és a la presó però podria no haver-hi estat si, com sosté l'advocat general de la UE, hagués estat reconegut com a eurodiputat, en tant que va ser elegit com a tal ―és el que defensa el lletrat― abans de la seva condemna pel Tribunal Suprem espanyol. Però, per a això, hauria d'haver-se exiliat. Observi's que Puigdemont és a l'exili però si el Tribunal de Justícia de la Unió Europea resol sobre Junqueras com demana l'advocat general, podrà accedir al seu escó d'eurodiputat, com Toni Comín i Clara Ponsatí, amb la qual cosa gaudirà d'immunitat i ―llevat que l'Eurocambra aprovi un suplicatori de la justícia espanyola― no podrà ser detingut si decideix tornar a l'estat espanyol. Per exemple, per presentar-se (de nou) a les eleccions al Parlament que podrien convocar-se ben aviat (o no) si l'actual president, Quim Torra, que aquest dilluns serà jutjat per desobediència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, és inhabilitat, com tot fa preveure. Ergo si Junqueras hagués marxat a l'exili, com Puigdemont, i si el TJUE acabés per donar-los l'escó a Brussel·les, ambdós podrien competir amb tota normalitat en unes eleccions al Parlament... i la sentència del procés quedaria anul·lada, de fet o de dret, a tots els efectes. La perícia de Van den Eynde, advocat de Junqueras, i la tossuderia de Puigdemont de no entregar-se a la justícia espanyola ―assessorat pels seus advocats Boye i Bekaert― podrien infligir a l'estat espanyol la seva pitjor derrota en segles. Associacions, xarxes interconnectades...

Però tornem a aquest 27 d'octubre del 17. Els que estaven per eleccions (Puigdemont) van acabar per no convocar-les; els que estaven per la DUI (Junqueras) han acabat per defensar que per aquí no es va enlloc. Podria ser que ara ERC votés no a la investidura de Pedro Sánchez ―mediada pel pacte amb Pablo Iglesias― i JxCat s'inclinés pel sí? No sembla que aquesta sigui la via, però res no és descartable al procés. De fet, n'hi hauria prou que es complís la segona part de l'enunciat, que JxCat donés un ―molt improbable― sí a Sánchez. En tot cas, com aquesta és la força motriu, el canvi, la mutació, la redefinició d'associacions (aquí, aliances polítiques) ERC llança ara la idea d'una unitat d'acció, un vot unitari al Congrés amb JxCat i la CUP davant de la investidura de Sánchez, que no pot perseguir cap altre objectiu que l'abstenció consensuada per tot l'independentisme (en realitat, per JxCat, perquè la CUP és una altra cosa).

ERC prova de compartir en termes de suma zero ―ni tu ni jo― amb JxCat els costos electorals, a Catalunya, de donar la investidura a Sánchez a canvi de res, o gairebé

Però, què guanya ERC amb aquesta sobtada invocació a la unitat independentista que tant ha defugit en els últims temps? ERC prova de compartir en termes de suma zero ―ni tu ni jo― amb JxCat els costos electorals, a Catalunya, de donar la investidura a Sánchez a canvi de res, o gairebé. Dit d'una altra manera, ERC vol menjar-se la patata calenta de la investidura de Sánchez amb JxCat per no cremar-se més del compte. La qual cosa, encara que és per posar-se vermell, és lògica i normal ateses les circumstàncies ―els republicans, malgrat haver guanyat de nou el 10-N, no han ampliat la seva base electoral, a diferència de JxCat i la debutant CUP― però profundament reveladora de les debilitats del conjunt, de l'actor-xarxa anomenat bloc independentista. ERC funda les seves esperances en el fet que JxCat no vol quedar fora d'una (hipotètica) negociació amb Sánchez-Iglesias.

L'únic que ofereix el tàndem Sánchez-Iglesias a l'independentisme és no acabar de destruir l'autogovern català amb un 155 definitiu

Incertesa, canvi, redefinició, mutació: això és el que sempre hi ha hagut darrere de la caixa negra del procés. L'únic que ofereix el tàndem Sánchez-Iglesias a l'independentisme és no acabar de destruir l'autogovern català amb un 155 definitiu. Per això ells i les seves terminals mediàtiques agiten el fantasma d'un bipartit PP-Vox si el bloqueig persisteix i es convoquen de nou eleccions espanyoles. Sí, és un xantatge en tota regla. I malgrat tot, o potser per això, l'independentisme ―almenys ERC i JxCat― hauria d'anar unit davant de la investidura de Sánchez: encara que sigui per a, d'entrada, dir no; i, després, ja es veurà (junts o separats). L'important ―al contrari del que sosté Núria Martí, la portaveu d'Arran, les joventuts de la CUP― és no tenir "la" raó. Quan s'assumeix que no es té "la" raó, tot és possible a Dinamarca. Fins i tot el referèndum (dialogat). Però he dit Dinamarca.