1. Quan falten dos mesos perquè es compleixin tres anys del referèndum de l’1 d’octubre, l’independentisme enfila l’estació següent amb el repte de repensar el projecte per a després de la independència sense haver pogut fer la independència. Res més lluny de la voluntat de l’articulista de marejar el lector amb jocs de paraules però em fa l’efecte que, si fa no fa, aquesta és la paradoxa: com fer la independència sense independència (ara com ara). L’independentisme se’n sortirà, a la curta o a la llarga, si, des de ja, és capaç de fer creïble el país independent des de la (bona) governació del dia a dia. I amb independència que Catalunya continuï sent, a la força -mentre no es convoqui un referèndum acceptat per totes les parts-, una autonomia en l’atrotinat estat d’Espanya. Difícil, cert. Però no impossible.

Tota la discussió sobre si una Catalunya independent hauria gestionat millor o no la pandèmia s’hauria acabat si la Catalunya actual hagués pogut respondre en millors condicions, tant materials com de govern, és a dir, amb més recursos i amb una millor governança, als estralls de la Covid-19, que l'han ficada en la zona vermella del mapa europeu de la pandèmia.  Ja em dispensareu l’analogia, però si l’actual govern i el departament de Salut i alguns altres actors haguessin actuat davant l’emergència sanitària com ho va fer el govern i el departament d’Interior i els Mossos d’Esquadra després dels atemptats gihadistes del 17-A -ara farà també tres anys-, la pregunta sobre la independència i la gestió de la pandèmia provocaria la meitat o menys dels silencis, la indignació, la sornegueria o la burla descarnada que provoca i no només entre els no-independentistes.

La prova és que els errors comesos en la fase de nova normalitat o represa, especialment el descontrol dels rebrots a l’àrea de Lleida i a Barcelona i les contradiccions discursives en la dicotomia seguretat sanitària/economia -no es pot decretar un confinament encobert i alhora cridar els turistes a omplir els avions-, han servit per donar munició als que sostenen que encara bo que el govern de Pedro Sánchez va centralitzar el control de la pandèmia perquè el desastre ha vingut quan l’han gestionat les autonomies. Molt aviat obliden, aquestes veus interessades, que ha estat sota el comandament únic espanyol quan més morts ha produït el coronavirus i no en l’actual etapa de control autonòmic. Un control delegat que, en realitat -com gairebé tot, a Espanya- ha quedat en mans dels jutges, que són qui, a més de suspendre el tercer grau als presos polítics, també determinen si els governs autonòmics, com el de Quim Torra, poden decidir o no tancar els bars o aplicar el confinament perimetral d’un barri o un municipi. Espanya ha esdevingut una monarquia togada, que és la millor garantia perquè la justícia vagi per barris i el rei emèrit mantingui el somriure inviolable.

Espanya ha esdevingut una monarquia togada, que és la millor garantia perquè la justícia vagi per barris i l'emèrit mantingui el somriure inviolable

No, certament, l'Espanya aporellista no es podia permetre que Catalunya fos la Nova Zelanda o la Finlàndia ibèrica en matèria d'èxits en la gestió de la pandèmia. Però l’independentisme, si vol ser creïble no com a utopia disponible sinó com a realitat productiva, tampoc es pot permetre que amb o sense independència la pandèmia es desbordi a Catalunya com ho ha fet a Itàlia o a França. El proper embat, el Gran Rebrot, encara no descartat, no hauria d’agafar al govern de Catalunya amb el peu canviat i, el setembre, el retorn a les escoles hauria de ser una finestra d’oportunitat per fer les coses bé, i no l’amenaça d’un nou malson com encara ara ho és, malgrat les garanties que s’ha esforçat a donar el Govern.

2. Les dades de l’última enquesta del CEO dibuixen un pràctic empat entre ERC i Junts per Catalunya  si ara es fessin noves eleccions al Parlament. La tendència és que ERC, a la qual altres sondejos atorgaven una victòria còmoda, recula, mentre JxCat, que quedava força enrere, retalla distàncies i atrapa el seu soci i rival. ERC pot perdre de nou, JxCat pot tornar a guanyar, però la victòria de l’un o de l’altre dependria d’1 o 2 escons, com va succeir el 21-D a favor dels de Carles Puigdemont, amb 34 escons contra pronòstic, per 32 dels d’Oriol Junqueras. ¿Tot igual, doncs?

ERC estaria pagant les fantes, com es diu ara, de la seva col·laboració gratis total amb Pedro Sánchez -la famosa taula de diàleg- i, en paral·lel a la clamorosa falta de resultats, l'enduriment de la repressió -anul·lació dels tercers graus i els permisos als presos polítics amb arguments antidemocràtics com el de la reeducació política- mentre el president del govern espanyol se’n renta les mans i Marchena i els fiscals del Tribunal Suprem ballen. L’escenari ultrarepressiu i la inacció de Sánchez i Iglesias –“l’esquerra covarda” contra la qual clama Rufián en el desert del Congrés dels Diputats- reforçarien, en canvi, el discurs anti-rendició de JxCat. A més, Junts rendibilitzaria el rellançament de la figura de Puigdemont com a més que probable candidat amb un partit finalment a mida, lluny de l’espectre de Convergència-PDeCat. Però la pregunta és: què guanya l’independentisme -i no dic ja Catalunya- amb l'enfrontament caïnita entre ERC i JxCat?

La baralla permanent entre JxCat i ERC, ERC i JxCat, servirà per determinar qui queda primer però pot ser, de nou, una victòria interna pírrica per a l'independentisme

Una cosa és anar cadascú pel seu compte a les eleccions i l’altra apunyalar-se per les cantonades. La sempiterna lluita entre les dues forces independentistas centrales que Puigdemont i Junqueras proven de relativitzar en públic -en privat, coincideixen fonts properes a l’un i a l’altre que poca cosa ha canviat- es tradueix en un empat a les urnes que no amplia electoralment ni la base ni el perímetre ni el carril central de l’independentisme. La baralla permanent entre JxCat i ERC, ERC i JxCat, servirà per determinar qui queda primer però pot ser, de nou, una victòria interna pírrica per a l'independentisme que en cap cas justifica tres d’anys de discòrdia i enfrontament amb presó i exili pel mig. A tot estirar, disminueix la força real del gruix de l’independentisme, que, sense una estatègia compartida, es veuria en el tràngol de pactar de nou un govern amb fòrceps per abocar-se a la mera gestió d’un gris dia a dia que les incògnites associades a l’evolució de la pandèmia converteixen en un escenari tan desconegut com paorós.

3. El coronavirus ha devaluat les persones a preus del segle XIX després de dues dècades d’empoderament global en múltiples revolucions: primaveres àrabs, 15-M, de les dones, dels feminismes i les identitats (trans)gènere, dels negres, dels joves mil·lennials, el procés... Espanya ha entrat en recessió: el coronavirus ha fabricat 1 milió d’aturats i ha fet caure el 20,1% el PIB català... Un nou pas de rosca en la precarització de les classes mitjanes se suma a l'estranya nova quotidianeïtat de milions de treballadors invisibilitzats en el teletreball malentès mentre la falta de seguretat sanitària -la seguretat és la base del funcionament de l’economia liberal!, com va desmostrar Foucault en el seu estudi de la biopolítica-, el risc latent de contagi i mort ens obliga a viure, emmascarats, en estat de vigilància perpètua.

El coronavirus tampoc no ha aconseguit abaixar el “suflé” independentista però l’ha refredat per la via de la desmobilització i la desaparició forçosa dels cossos al carrer

La mascareta -necessària- ens esborra i altera la nostra relació quotidiana amb els altres. Suspenem les vacances. Les celebracions familiars. Les abraçades. La distància social s’imposa. La despolitització per la via del terror biològic, víric, per la por, és un fet: som una mica més robots sense deixar de ser consumidors amb desitjos, el motor i la garantia de continuïtat del sistema.  El somni de Donald Trump -ajornar les eleccions presidencials- es fa realitat al Hong Kong sotmès per Pequín. En les recents eleccions gallegues i basques es va suspendre el dret a vot a electors contagiats. Per primera vegada des del 2012 no hi haurà Diada amb manifestació del milió de persones o més. S'anuncia una Diada dura, de manifestacions davant tots els edificis de l'administració de l'Estat però ja ho veurem si transversal multitudinària. El coronavirus, com els fiscals del Suprem, tampoc no ha aconseguit abaixar el “suflé” independentista però, sens dubte, l’ha refredat per la via de l’allunyament social, de la desmobilització i la desaparició forçosa dels cossos al carrer per raons sanitàries. Per aquí, l'independentisme també perd força. 

L’independentisme sense independència haurà d’incorporar en la seva agenda dels propers mesos i anys el factor Covid-19. Som enmig del que pot esdevenir una crisi civilitzatòria que obliga tothom a repensar on som. L'única certesa és que gairebé res no tornarà a ser com era. Ergo també la independència haurà de ser repensada com a horitzó de possibilitat en el dia a dia de la gent si vol mantenir el seu potencial de canvi.