Engego aquest article just on va acabar ahir el seu el periodista i millor persona Jordi Barbeta. Com ell, i com sostenen gent socialista de tota la vida, també opino que enlloc no està escrit que el PSC no pugui ser la primera força a Catalunya en les pròximes eleccions, la celebració de les quals es preveu per al 14 de febrer encara que en els últims dies han aparegut alguns dubtes raonables en boca de Meritxell Budó o de Miquel Sàmper. És més: en el dia d'avui afirmo que Miquel Iceta podria ser el pròxim president de la Generalitat si l'independentisme persisteix a anar a les eleccions a esquarterar-se en lloc de forjar una aliança de ferro passi el que passi, davant de tota eventualitat. Si, com va dir Pere Aragonès és cert que l'Estat no vol que guanyi ERC i com sap tothom l'Estat farà tot el possible per impedir que Puigdemont i Junts repeteixin victòria més els valdria desescalar-se als uns i als altres i ajornar les hostilitats si més no fins que arribi la República (de veritat).

Ells sabran el que fan, per descomptat, però la gent està tan farta de la covid-19 com de l'espectacle del Govern en funcions de camp de batalla, i a l'observador, a l'analista, li toca posar totes les cartes sobre la taula. La primera constatació -i que em perdoni el gremi de fabricants d'enquestes i hermeneutes (intèrprets) associats- és que els últims sondejos em semblen més falsos que el 'duro sevillano'. Com tinc dit aquí, la persistència de la pandèmia i les incerteses que comporta poden fer trontollar l'escenari més travat. La prova és el nou discurs politicomediàtic que alerta sobre les conseqüències que la segona desescalada, que s'inicia aquest dilluns, porti a una tercera onada al gener. Estaria garantit, en aquest cas, que tothom pogués votar el 14 de febrer? Seria intolerable que a Catalunya s'exclogués segments de votants per la covid-19 com es va fer en les prorrogades eleccions basques i gallegues.

Iceta podria ser el pròxim president de la Generalitat si l'independentisme persisteix a anar a les eleccions a esquarterar-se en lloc de forjar una aliança de ferro passi el que passi

Tornant a la lletra petita dels últims sondejos, el del CEO em va semblar un gairebé més del mateix, amb victòria d'ERC i una mica més d'avantatge sobre Junts, a més de la irrupció amb força dels ultres de Vox. El baròmetre del CIS més aviat semblava un vestit a mida dels interessos catalans de Pedro Sánchez -victòria d'ERC, el PSC en segona posició, els comuns tercers i Junts a les catacumbes (5a força)- que una enquesta preelectoral seriosa. Ara es porta enterrar Carles Puigdemont a cop d'enquesta, atesa la impossibilitat manifesta de fer-ho per altres vies (judicials), en lloc de reconèixer-li la legitimitat que li confereix el fet d'haver guanyat les últimes eleccions catalanes i europees.

ERC tindria en un escenari de possible implosió de Junts gairebé tot el camp per córrer. El canvi de paradigma, 20 anys després de les últimes eleccions de Jordi Pujol, seria una realitat

És cert que l'oferta de Junts apareix ara ara per ara molt més desdibuixada que la d'ERC -o la del PSC- per la ruptura amb el PDeCAT i el complex mecanisme activat per definir les candidatures. Això permet a Aragonès reforçarla seva imatge de candidat seriós en temps de pandèmia, tot i que la gestió com a vicepresident en funcions amb funcions de president no sigui per ara per tirar cohets. En tot cas, Junts és un embolic. El resultat del duel a les primàries per triar candidata o candidat efectiu a la presidència entre Laura Borràs i Damià Calvet està en l'aire però tot apunta que Puigdemont, emperò, fins i tot liderarà la candidatura. Bé. No descartin res. Això sí, el president en l'exili sembla condemnat a jugar al límit: si guanya haurà derrotat per tercera vegada a les urnes els seus adversaris encara que socis interns (Junqueras) i els seus enemics declarats (el deep state i els seus palmeros). Si perd, el seu fracàs -és el candidat que competirà en pitjors condicions- podria arrossegar el conjunt del renovat però encara molt fràgil projecte de Junts. ERC tindria en un escenari de possible implosió de Junts gairebé tot el camp per córrer. El canvi de paradigma, 20 anys després de les últimes eleccions de Jordi Pujol, seria una realitat.

Puigdemont sembla condemnat a jugar al límit: si guanya, derrotaria per tercera vegada Junqueras i el 'deep-state'; si perd, arrossegaria el conjunt del projecte de Junts

 

Però tornem Iceta. El ja quasi etern primer secretari del PSC podria arribar a la presidència de la Generalitat si aconsegueix ser primera força, com la ciutadana Inés Arrimadas el 21-D del 2017, però, sobretot, si trenca el bloc de l'independentisme, és a dir, si obté el suport d'ERC. A canvi, per exemple, d'un indult ràpid als presos políticos i/o una reforma exprés de la llei de sedició que permeti posar-los al carrer. No hi haurà amnistia, però els temps dels procediments anunciats -informes de Presons al Suprem a favor dels indults- podrien accelerar-se i sincronitzar amb el calendari electoral català. Que Bildu doni suport als pressupostos de Sánchez -una cosa que la democràcia espanyola hauria d'apuntar-se com un èxit històric i no deplorar com una vergonya- no pot ser més difícil que, si no té més sortida, ERC faciliti la presidència a Iceta o, al revés, Aragonès accepti el seu suport per aconseguir-la.

Amb els presos al carrer -o amb una perspectiva més o menys immediata- tot seria possible. La dècada del procés quedaria enrere per sempre o per a millor ocasió. I l'impacte sobre l'agenda política de la covid-19 -la prioritat la no és la independència- facilitaria el canvi radical d'escenari. A més de ser president, Iceta, l'home que no es va dignar a visitar Junqueras a la presó, cosa que, per exemple sí que va fer el president José Montilla, podria redimir-se, políticament i moralment, com la clau que va obrir la porta de Lledoners al líder d'ERC. L'anomenen política en temps assassins.