Alguna cosa continua fent olor de podrit, de gairebé descompost, al Tribunal Suprem del Regne d'Espanya quan, a aquest pas, no quedarà país mitjanament seriós d'Europa Occidental que no hagi ratificat la condició d'home lliure de Carles Puigdemont. Va quedar en llibertat a Bèlgica i Alemanya, aquest estiu s'ha mogut amb plena llibertat per França i aquest divendres va ser posat en llibertat a Sardenya, Itàlia, després d'una estranya detenció sobre la qual planen tota mena de sospites. I no només de l'independentisme: llegiu el que diu l'exministre García-Margallo. O l'Advocacia de l'Estat va mentir deliberadament a la justícia europea sobre la vigència de les euroordres per a, una vegada advertit l'error, Puigdemont no sigui lliurat i així els dos Peres, Sánchez i Aragonès, puguin consolidar-se, o va cometre un error que afavoreix la seva estratègia de defensa. En tot cas, ha passat a ser ja gairebé una obvietat que el president exiliat guanya des de fa quatre anys totes les batalles a Europa, la qual cosa vol dir que la justícia espanyola acumula igual nombre de derrotes, la qual cosa —agradi o no a alguns— no només reforça la seva aposta política personal sinó la de l'independentisme en el seu conjunt.

La causa catalana té molt de causa justa des del punt de vista no només polític, o econòmic, o cultural o d'identitat, sinó també moral. Així ho perceben els qui la sostenen i fins i tot molts dels seus detractors. I els qui així ho perceben, com s'ha vist durant el procés, no són precisament quatre talibans il·luminats. La guerra de Puigdemont continua sent la guerra de l'independentisme com a continuïtat històrica de les velles lluites del catalanisme però amb moral de victòria. Les victòries jurídiques de Puigdemont a Europa són avui, per a molta gent a Catalunya, l'única possibilitat de guanyar. Aquesta és la clau.

Puigdemont no es va acabar amb el procés ni té vocació de desaparèixer de l'escenari, contràriament al que pregonen els que l'anomenen pròfug. Vet aquí el que trenca el guió del posprocés. A les proves em remeto. Catalunya i Espanya sencera es van posar en guàrdia entre dijous a la nit i durant tot el divendres des que va transcendir la detenció del president a l'exili a l'aeroport de l'Alguer fins que va sortir en la llibertat per la porta de la presó Giovanni Bachidu sense mesures cautelars.

Puigdemont no es va acabar amb el procés ni té vocació de desaparèixer de l'escenari, contràriament al que pregonen els que l'anomenen pròfug. Vet aquí el que trenca el guió del posprocés.

D'aquí a una setmana, Puigdemont compareixerà davant del tribunal de Sàsser. Pot declarar telemàticament o fins i tot no fer-ho però subratllarà així, com ve fent des de fa quatre anys, la seva plena disposició a col·laborar amb la justícia europea amb l'única excepció de la justícia espanyola, que, creu, el sotmetria a un judici injust. No cal dir que idèntica percepció la tenen la resta de líders independentistes, detinguts, empresonats, jutjats i condemnats pel Tribunal Suprem, i recentment indultats per Pedro Sánchez. Els recursos que han interposat davant del Tribunal Europeu de Drets Humans Junqueras, Sánchez o Turull es basen en la mateixa tesi de Puigdemont sobre la injustícia espanyola. Puigdemont està fent valer el dret a no entregar-se a una justícia que, com evidencien les decisions dels tribunals europeus, no es regeix pel Dret. O ho fa a mitges. Moltes revolucions democràtiques han començat —agradi o no agradi— per aquí. Per aquests suposats gestos o guerres particulars o individuals. I, paradoxalment, com més trigui la justícia espanyola a rebobinar sobre el procés, incloent-hi Puigdemont, més s'enfonsarà en el fang on l'ha portat la connivència amb interessos injustos i aliens al Dret.

Com més trigui la justícia espanyola a rebobinar sobre el procés, incloent-hi Puigdemont, més s'enfonsarà en el fang on l'ha portat la connivència amb interessos injustos i aliens al Dret

La detenció de Puigdemont a la històrica vila catalanoparlant de Sardenya va posar de cap per avall per uns moments la taula de diàleg de la que és absent, com vam exposar aquí, la meitat de l'independentisme. Succeeix que aquesta meitat s'identifica, sens dubte, amb Junts, el partit de Puigdemont, i amb la CUP o la majoria d'ella, i amb bona part de l'independentisme no partidàriament adscrit o oscil·lant en les seves preferències electorals. Però succeeix també que el capital polític i simbòlic de Puigdemont —l'únic home que li queda a l'independentisme capaç de guanyar batalles a Espanya— excedeix, de molt, aquest perímetre: va molt més enllà de Junts, la CUP, i els indepes sense partit. Per això, Pere Aragonès, que és president de la Generalitat gràcies al partit de Puigdemont, també va ser a l'Alguer a donar suport al president exiliat. Per això, el factor Puigdemont va sobrevolar ahir la Festa de la Rosa del PSC a la Pineda de Gavà on Miquel Iceta va passar el testimoni del lideratge orgànic a Salvador Illa i sobrevolarà el Parlament a partir de dimarts quan Aragonès obri el debat de política general.

La guerra de Puigdemont és la guerra de tot l'independentisme perquè manté viva la flama de la victòria enmig del paisatge de la derrota dels somnis

Per molt que s'entossudeixin a negar-ho, Puigdemont ha tornat a assenyalar els límits de la taula de diàleg, de l'entesa entre el PSOE i ERC i, sens dubte, de l'estat de Dret a Espanya. La guerra de Puigdemont és la guerra de tot l'independentisme perquè manté viva la flama de la victòria en mig del paisatge de la derrota dels somnis. Compte. Ja l'1 d'octubre es va advertir, i allà es van encendre totes les alarmes del sistema, que una gran part de la ciutadania catalana havia decidit guanyar, ni que fos per una vegada en la història, i a més podia fer-ho. Per a molts, allà i aquí, era massa: "I després de la independència, què?". I d'aquí també la guerra contra Puigdemont. La de Puigdemont és la guerra de tots.