La nit de dissabte a tocar de l’hora de les bruixes va emetre TV3 un interessant 30’ titulat El poder de decidir, que us recomano recuperar —si no el vau veure i us interessa el tema— via el servei a la carta de la televisió pública catalana. El reportatge compara amb una narrativa clara, àgil i entenedora tres processos d'autodeterminació: el d’Escòcia, Còrsega i el Sàhara Occidental, amb referències al del Quebec, que permeten situar i visualitzar molt bé on és Catalunya, i, sobretot, on és Espanya respecte del Regne Unit, el Canadà i França. La conclusió, si em permeteu l’spoiler, és que en relació amb el cas de Catalunya, Espanya podria ser com el Regne Unit amb els escocesos, als que reconeix com a nació sobirana i per això els permet fer referèndums d’independència; o el Canadà amb els quebecois, als qui no s’apallissa quan voten el seu futur polític, però al final, actua com França amb els corsos, als qui tot just permet que la llengua pròpia de l’illa s’ensenyi a la primària bilingüe, esclar.

El poder de decidir formava part de l’especial de TV3 amb motiu del cinquè aniversari del referèndum de l’1-O i va anar precedit per entrevistes a polítics, començant per Pere Aragonès, en les quals es va parlar menys del futur polític de Catalunya que de la crisi de govern desencadenada demà farà vuit dies al debat de política general del Parlament. El detonant va ser la insòlita amenaça de Junts al president de la Generalitat de demanar-li una moció de confiança si no compleix allò que, efectivament, no ha complert del pacte de govern i investidura: amnistia i autodeterminació a la taula de diàleg, estat major per a la independència i estratègia unitària a Madrid. Vista la reacció d’Aragonès a l’estrany envit del soci, el no menys sorprenent cop d’autoritat amb la destitució del vicepresident i màxim responsable de Junts al govern, Jordi Puigneró, la pregunta és si no serà que ERC i Junts, Junts i ERC han aconseguit coordinar-se per fer volar pels aires, de comú desacord, el govern del —inoperatiu— 52%. Possiblement, la ruptura és el que menys convé a ambdós partits i a l’independentisme en general, però és la sortida que més s’adiu amb les circumstàncies i el moment de desencís, desconcert, mala hòstia i lluita caïnita entre socis a plena llum del dia i al pati del postprocés.

No és acceptable que la gent, independentista o no, hagi de pagar els plats trencats de l’odi que comunament es professen les cúpules de Junts i ERC en forma d’emprenyament, suor i llàgrimes per no res o poc més que això. Segurament a l’independentisme li cal fer foc nou. Ho deien d’una manera més bèstia alguns eslògans repartits a la concentració de l’Arc de Triomf de dissabte passat, un agre homenatge a la impotència, on es va xiular Carme Forcadell i tothom que va pujar a la tribuna d'oradors, llevat del president Puigdemont, l’últim tòtem que li queda a un cert independentisme i que va parlar a través de la pantalla, per motius obvis. Segurament li cal fer foc nou, a l’independentisme, però alguns es cremaran més que els altres. Als partits, ERC, Junts, la CUP, els pot arribar a interessar retirar, bastir i/o consolidar nous lideratges, però, si pot ser, sense cremar-se o que sigui l'altre qui es cremi. Al final, la pregunta és si som davant la crisi final de la parella Junts-ERC o del duet Puigdemont-Junqueras, l'últim pols entre els dos grans dirigents de l'independentisme. Enmig d'aquest xoc de trens, no sabem fins a quin punt Pere Aragonès i Jordi Turull tenen algun marge per a l'acord (impossible).

Al final, la pregunta és si som davant la crisi final de la parella Junts-ERC al Govern o del duet Puigdemont-Junqueras

Clar i català: en aquesta mà de cartes enverinades que es juga sobre el desfalcat tauler autonòmic, el més dèbil, Junts, pot anar de cap a la foguera, mentre que el més fort en la partida, ERC, s’anirà socarrimant a poc a poc. Si Junts surt del Govern i passa a l’oposició és possible que implosioni en diferents faccions. I si ERC opta per governar en solitari, estarà a mercè del PSC, qui, alhora, farà tot el que pugui per robar-li el pijama de partit fiable, previsible, d'ordre i estabilitat, de Convergència a falta de Convergència. Fer foc nou sense cremar-se és una maniobra complicada.

Si Junts surt del Govern i passa a l’oposició és possible que implosioni en diferents faccions. Si ERC opta per governar en solitari estarà a mercè del PSC (...)

El referèndum de l’1-O passarà a la història com una gran victòria de la gent, el fruit d’un extraordinari exercici d’intel·ligència i determinació col·lectives, de posar el cap i el cos alhora per tal d’aconseguir una cosa que es considera de justícia en un context absolutament hostil. Com que no es podia saltar la paret, la ciutadania catalana va aixecar una escala d’urnes, com si fos un castell dels grans concursos de la temporada, per arribar a dalt i poder contemplar la terra promesa i autopromesa. Ni a Escòcia, ni al Quebec, ni a Còrsega s’ha produït una mobilització com la catalana a favor de l’autodeterminació —el cas del Sàhara Occidental, abandonat per la metròpoli colonial, Espanya, i immers en un estat de guerra permanent, és del tot diferent—. Aquí, el referèndum se l’ha hagut de fer la gent, urna a urna, però un cop ha arribat a dalt del mur, s’ha trobat que els havien retirat l’escala. Els uns, l’Estat espanyol en la seva pitjor versió demòfoba, tristament disposat a qualsevol cosa, va fer tot el possible per ensorrar-la a cop de porra. Els altres, els líders independentistes, llençant-se les urnes pel cap, víctimes del vertigen sobrevingut per la immensitat del desafiament plantejat per la gent en aquell octubre català del 2017. Ho van fer en ple 1-0 i van continuar després de la denominada D.U.I., quan els camins —les estratègies— es va allunyar definitivament. I ho han continuat fent a la presó, a l’exili, i fins ahir mateix. Sí, això també és la foguera de les vanitats. I el somni penja ara del buit.