"El meu president és a la presó!" Així em va tallar dissabte, taxatiu, a plens pulmons, al carrer, un militant d'ERC en una parada de recollida de firmes per l'amnistia de presos i exiliats davant de la sola menció de la fallida investidura telemàtica de Carles Puigdemont el 30 de gener del 2018, ajornada, com tothom sap, pel republicà Roger Torrent, arran de la prohibició del Tribunal Constitucional. Vaig esmentar aquest episodi com a crucial en l'origen del tremend desacord entre ERC i Junts. Ho vaig fer després de firmar per la llibertat dels presos i exiliats i davant de la invitació a comentar la jugada, el moment actual, d'altres càrrecs d'ERC presents, bona gent, que treballa amb honestedat pel poble on visc. "Puigdemont no es va presentar!", va reblar l'irat militant citat al principi.

Ens vam acomiadar. Queia la tarda. La presa de temperatura arran del terra, a peu d'obra -estic segur que la situació podria haver-se repetit en mil llocs- no podia donar un resultat més explícit, entre la resignació, l'emprenyament i l'explosió d'odi estomacal, quan encara no feia ni 24 hores de la investidura frustrada del candidat republicà Pere Aragonès per la negativa de Junts a donar-li el sí. Cosa que segurament es repetirà de nou demà dimarts en la segona convocatòria del ple en el Parlament amb una nova abstenció dels de Puigdemont.

Com s'ha arribat fins aquí? La profunditat de les ferides entre ERC i Junts no ha fet més que enfondir-se en les a penes cinc setmanes transcorregudes des de les eleccions del 14 de febrer. El primer que s'hauria de preguntar ERC, el partit guanyador a qui pertoca la iniciativa i la responsabilitat de formar govern, és quina part de la seva estratègia negociadora ha de corregir, perquè, de moment, el que ha aconseguit és un estrepitós fracàs. La intensa negociació d'ERC amb la CUP i les continuades picades d'ullet als comuns li van reportar divendres a Aragonès 9 vots dels de Sabater i Riera i 0 dels d'Albiach, qui, des de la seva talaia de supremacisme moral suposadament esquerrà, es va permetre fins i tot compadir el presidenciable republicà davant del maltractament que, segons ella, rep de Junts.

Sumes i restes. 0 vots dels comuns, en el paper del gos de l'hortolà, va rebre divendres Aragonès. La qual cosa no ha estat obstacle perquè des d'ERC, un veterà i per a moltes persones polític estimat com Joan Tardà, continuï insistint a Twitter en el Front Ampli a la manera uruguaiana amb els comuns i la CUP i Junts en posició minoritària al qual també va al·ludir Aragonès divendres. Aquests són els socis pels quals sospira ERC. Els comuns, que es van recolzar en el xenòfob Valls per impedir a Ernest Maragall ser alcalde de Barcelona, malgrat guanyar les municipals i, no en tingueu cap dubte, que haurien bloquejat un govern ERC-Junts a la Diputació de Barcelona. Llavors i ara.

Obviant el fet que els comuns veten d'entrada qualsevol fórmula que inclogui Junts, la solució gramsciana de Tardà seria tant com demanar-li als de Puigdemont que paguin amb els seus 32 vots la seva pròpia subalternització al Govern. O el que és el mateix, la seva minorització en un Govern "d'esquerres" sense majoria (50 diputats) sostingut per la "dreta" (els seus imprescindibles 32) gratis et amore. Segur que això és el que van votar els catalans el 14-F? Tret que ERC inclogui al PSC d'Illa en "les esquerres", sembla clar que entre independentistes i esquerres, una clara majoria d'electors es va decantar el 14-F pel primer en una proporció de 74 (ERC, Junts, CUP) a 50 (ERC, CUP, comuns). Per no parlar del gairebé 52% de vot independentista.

Cal posar-hi molta imaginació per presentar Pere Aragonès com el "fill de la minyona" a qui els perversos amos convergents, teledirigits des de Waterloo pel dolent de Puigdemont, no permetran ser president

La segona cosa que hauria de preguntar-se ERC és fins quan pensa continuar considerant als seus "els fills de la minyona" o "els masovers" a qui els poderosos, o sigui, els de Junts, mai no permetran o faran tot el possible, perquè no manin. ERC continua explotant el prejudici de presentar Junts no només com l'enèsima actualització de l'espai "convergent" de tota la vida -amb el permís de l'evaporat PDeCAT- sinó de la Lliga Regionalista o de l'Institut Català de Sant Isidre davant la Unió de Rabassaires dels anys trenta del segle passat. Després dels presidents Macià i Companys, Irla i Tarradellas; d'haver format part en posició determinant dels governs de Maragall i Montilla, del de Puigdemont -després del pas al costat de Mas- i del de Torra, cal tenir molt cinisme històric, o ser molt amnèsic, per continuar proclamant-se el pobre, l'etern desposseït, a qui "els amos" no deixen governar. Cal posar-hi molta imaginació, en fi, per presentar  Pere Aragonès -la seva biografia i antecedents familiars estan disponibles per a tot aquell que vulgui consultar-los- com el "fill de la minyona" a qui els perversos amos convergents, teledirigits des de Waterloo pel dolent de Puigdemont, no permetran ser president.

Puigdemont, sempre Puigdemont. És obvi que el paper del president en l'exili no pot ser el mateix que fins ara amb un president efectiu d'ERC al capdavant de la Generalitat. Però aquesta és només una part del problema. Puigdemont no pot ni ha de pretendre tutelar ni monitorar Aragonès, faltaria més. Però, i Junqueras des de Lledoners? Que el president de la Generalitat vagi a ser ara d'ERC suposa lliurar a Junqueras, que, per desgràcia, i com Puigdemont, no pot ser president efectiu, el comandament a distància de la governació de Catalunya? No suposaria això tenir un nou president vicari al capdavant de la Generalitat -si és que l'anterior, Torra, realment ho va ser-? Per cert: Junqueras és a la presó per ser d'esquerres o per ser independentista?

Puigdemont no pot ni ha de pretendre tutelar ni monitorar Aragonès, faltaria més. Però, i Junqueras des de Lledoners?

Poden ser preguntes sens dubte incòmodes. Dures. Fins i tot descarnades. Fins i tot feridores. Com el moment. Però si, entre altres coses, ERC es fa les preguntes adequades segur que més tard o més aviat, dins dels dos mesos hàbils que s'obriran per assolir un acord, si, com es preveu, Aragonès tampoc no és investit demà, ERC, dic, tornarà a tenir la presidència de la Generalitat. Com la va tenir en els anys trenta, quaranta, cinquanta, seixanta i setanta. A l'interior i en l'exili. I la tindrà amb els vots del partit de Puigdemont, no d'Albiach. Ara com ara, sense que això signifiqui descartar res en el futur, aquest és el camí que pot i, segons la majoria dels electors catalans, ha de transitar. I, com deien els de Siniestro Total als anys vuitanta, "Ante todo, mucha calma".