L’endemà de la debacle d’ERC a les eleccions municipals del 28-M i amb l'anunci sobtat de convocatòria d’eleccions generals anticipades per part de Pedro Sánchez, circulaven rumors que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, potser compareixeria per anunciar una remodelació del seu Govern, amb cessament d’algun conseller, per tal de redreçar el rumb de tot plegat. Fa temps que qui més qui menys té al cap noms de consellers o conselleres manifestament prescindibles. “Alguna cosa haurà de fer”, li vaig comentar al meu interlocutor. No obstant això, res es va concretar sobre el Govern. La prudència ignasiana potser va aconsellar al president no fer canvis en temps de trasbals, si bé, Aragonès es va obrir d’alguna manera, amb una confusa crida a un “front comú” del sobiranisme (tot l’independentisme més els comuns), a la reclamació d’una impossible llista unitària al Congrés feta pel secretari general de Junts, Jordi Turull. Amb la benedicció d’Oriol Junqueras, qui, per cert, va substituir de facto Aragonès en les seves atribucions com a president en anunciar que no hi hauria eleccions anticipades, s’escenificava d’aquesta manera un canvi d’estratègia aparent dels republicans que, per elevació, pretén implicar tot l’independentisme en un problema amb sigles i cognoms: les seves i els dels seus dirigents. Entenem-nos: és cert que el malestar indepe evidenciat a les urnes de diumenge passat, producte en part de la frustració per la decretada mort sine die del procés, no és només d’ERC però potser per primera vegada en molt temps tampoc és només de Junts.

Els anàlisis d’urgència dels resultats electorals van convenir ràpidament que ERC, Junts i la CUP, els tres grans partits de l’independentisme, havien perdut 350.000 vots, entregats sobretot a l’abstenció. Una lectura més acurada, però, resituava fàcilment el gruix de la reculada, i, per tant, del problema, en els resultats d’ERC, que va restar 301.747 vots dels 822.107 aconseguits a les municipals del 2019.  Així, els 520.360 vots dels republicans de diumenge passat els han portat gairebé de retorn al 2015, quan van iniciar el seu cicle expansiu en molt bona part a costa de l’univers convergent (i democristià) en aquell moment encara articulat per CiU. Junts, per la seva banda, ha cedit tan sols 5.787 vots respecte al 2019: la xocolata del lloro, o menys, si es compara amb la patacada dels republicans, tot i que els 552.721 vots recollits pels juntaires són encara força lluny dels 669.781 del 2015, ja amb una CiU en declivi. La CUP, per la seva banda, es va deixar 43.045 vots pel camí diumenge passat.

Ara bé. Si en el còmput global de l’independentisme s’hi inclouen els resultats del PDeCAT -les candidatures de Ara Pacte Local-, que van sumar 55.452 vots i que el 2019 formaven un conglomerat amb Junts, les pèrdues del conjunt se suavitzen... i les d’ERC encara són més catastròfiques. Així, la suma de totes quatre forces -ERC, Junts, CUP i PDeCAT, 1.261.962 vots- comparada amb els 1.557.089 de les tres primeres en el 2019 acota les pèrdues dels indepes en el 28-M a 295.127 vots. Una xifra, per tant, inferior als 301.747 vots perduts per ERC. Sembla obvi que els republicans no només no han ampliat la base sinó que n’han minvat ostensiblement el perímetre. Al final, mentre la Junts convergent hauria fet els deures nacionalment parlant, l'ERC d'esquerres perdia el 36% dels seus vots, en ser percebuda com la pagafantas del sanchisme. Vet aquí la diferència amb l'avenç de Bildu, que ha posat contra les cordes l'hegemonia del PNB perquè s'ha revelat com a força útil a Madrid per als interessos bascos. A més, per a ERC, la pèrdua d’alcaldies com la de Lleida, Tarragona o Sant Cugat, i la quarta posició a Barcelona, completen un quadre més que inquietant davant les generals del 23 de juliol.

Molts independentistes han descobert que l’abstenció estratègica és un arma tan poderosa o més que aquelles manifestacions del milió per posar les urnes

Així doncs, els juntaires són els que surten millor parats de les municipals. Per primera vegada en molt temps poden dir que han trencat la tendència en la seva batalla permanent amb ERC per mantenir o recuperar l’hegemonia, en haver pujat en percentatge de vot. A més, la victòria de Xavier Trias a Barcelona -i el seu més que probable retorn a l’alcaldia- ha tingut un efecte balsàmic en les molt serioses dificultats que travessa el projecte Junts. Ara bé. Junts no ha estat capaç d’incorporar -almenys de manera significativa- l’electorat independentista que hauria castigat l’estratègia d’ERC. Aquí tenen raó els republicans en presentar el 28-M com un problema de tot l’independentisme, saturat de lluites fratricides des de l'abrupte final de l'Octubre del 2017. ERC rep un càstig massiu a les urnes, un cop de puny frontal, però, atenció, Junts tampoc no apareix com a alternativa per a l’indepe emprenyat.  Vet aquí una altra gran paradoxa: la versió convergent de Junts encapçalada per Xavier Trias guanya a Barcelona però no permet consolidar l’alcaldia de Girona, que perd Gemma Geis. La Junts convergent es confirma  com una gran aposta en municipis que aposten per alcaldes-gestors (Igualada, Martorell, Sant Cugat, Figueres, la pròpia Barcelona...) però obre dubtes de cara a unes eleccions generals en què el problema torna a ser quina Espanya es trobarà Catalunya l'endemà del 23 de juliol.

Una part molt important del món indepe ho té clar: si defensen la independència potser no te’n surts però si la fiques al congelador t'escombren. El 23-J  l’independentisme haurà de decidir si va a salvar el soldat Sánchez o a fer-se fort de nou si més no perquè no li trepitgin les línies vermelles. I compte perquè comprar l'agenda "antitrumpista" al PSOE pot emprenyar encara més unes classes mitjanes fartes de pagar les factures de la socialdemocràcia tot a cent de Pedro Sánchez. Prop de 400.000 electors han ressuscitat el PP a Catalunya i s'han apuntat a les proclames de Vox contra la inseguretat o ia immigració, atorgant 320 regidors a totes dues forces, contra les quals Aragonès invoca el "front sobiranista".

ERC i Junts semblen tenir clar que hauran de crear un nou clima als ajuntaments per apuntalar posicions. La cita de Ginebra és un inici. L’avís ha estat molt clar, i molt dur,  per a uns i altres, per activa o per passiva. I els obliga a moure’s. Alerta perquè molts independentistes han descobert que l’abstenció estratègica és un arma tan poderosa o més que aquelles manifestacions del milió per posar les urnes. No pagueu les fantes a Pedro Sánchez. El Partit de l’Abstenció Indepe, constituït a les no-urnes del 28-M, vigila.