Serà un curs polític descarnat, a mort, sense lloc per als grisos, o blanc o negre, o caixa o faixa. Estàs amb Kirk o contra Kirk? O estàs amb un màrtir del lliurepensament i la democràcia que simplement es dedicava a expressar les seves idees, com l’han caracteritzat Orriols i Abascal, atents a les noves regles del ring global, o estàs amb els qui han celebrat el tret de pel·lícula amb què el jove Tyler Robinson va segar la vida de l'incendiari demagog trumpista. En realitat, la pregunta hauria de ser què fa un fill de família també trumpista, apassionada de les armes, fent-li la feina als wokes i els “radicals d’esquerres”, en expressió de Trump, que han celebrat l'esgarrifosa execució del cap de les joventuts del moviment MAGA. Però no permetis que la realitat t’espatlli una bona piulada. O estàs amb Kirk o estàs contra Kirk. No hi ha matisos en el nou ordre del discurs i l’acció política global.

O estàs amb Trump, a qui li agrada “l’olor de les deportacions de matí” com li agradava “l’olor del napalm pel matí” a aquell icònic oficial d’Apocalypse Now, que, abillat amb un barret del setè de cavalleria surfejava entre els bombardejos a les platges del Vietnam, com recordava ahir Jordi Amat a El País, o estàs amb la flotilla d’Ada Colau, rumb cap a la guerra de Gaza a cop de selfie i bonrotllisme, i, és clar, exposada en alta mar als drons de l’enemic de la causa palestina i de totes les causes bones del món que decreti la internacional bonista, que per això està. Entre Escil·la i Caribdis, aquells dos monstres marins que guardaven l’estret pas que va creuar Odisseu en el retorn a Ítaca, entre el dolent i el pitjor, l’elecció és letal per al ciutadà que encara aixecaria el dit en nom del seny i la decència: “Escolti, un moment”. Som en la societat dels extrems, estem en guerra, i els que la volen guanyar simplement esperen que els del mig decantin finalment la balança.

Les extremes dretes, que avui arrasen en les expectatives demoscòpiques al Regne Unit, on es podria imposar Nigel Farage si se celebressin eleccions, o a Alemanya, on l’AfD, liderada per la neta d’un jutge nazi que es permet titllar Hitler de “comunista” podria prendre-li el primer lloc a la imbatible CDU, tenen el seu trofeu més cobejat en l’home i la dona del mig, aquell i aquella que no respon si estan amb Kirk o contra Kirk i, a més a més, no els dona la gana. Perquè en la mesura que responguin hauran begut oli: els extremismes no salvaran la classe mitjana de la destrucció de les seves expectatives de futur, com es va demostrar als anys trenta del segle XX, sinó que, simplement, la portaran a la guerra i el suïcidi moral. La novetat és que, aquesta vegada, la guerra ha deixat de ser postmoderna. Ensorrada tota temptativa de restablir un ordre bipolar, sigui el que sigui, perquè no hi ha un amic i un enemic identificables (russos o americans, americans o xinesos) sinó un món abandonat com una antiga nòvia elegant (la vella Europa) i un altre món de rostre pixelat pel qual es barallen i es traeixen els nous pretendents (Xi i els falsos amics Trump i Putin), podria ser que tinguéssim una guerra de veritat. 

Una guerra a casa. Per això s’allarga de manera atroç la reocupació de Gaza pel govern israelià de Netanyahu, al preu de continuar multiplicant ad infinitum la descomunal resposta a l’atac de Hamàs en nombre de víctimes innocents i, per això mateix, gent del mig, amb feina i fills, es prepara per a una invasió russa a les fronteres de Polònia esperant el pròxim dron de Moscou. Si els electorats centrals, els que a Occident han garantit la pau a canvi de benestar social i expectatives raonables d’una vida digna els últims setanta anys, tomben cap al fanatisme, els nostres fills, a més de viure pitjor que nosaltres, tornaran a conèixer la guerra. El que es dibuixa és de tal magnitud que fins i tot els que pinten poc, o res, com Pedro Sánchez o Núñez Feijóo s'ho han olorat i estan en posició d'atac. El primer, animant els propalestins de les Espanyes a boicotejar la Vuelta, que van aconseguir aturar a Madrid, i el que convingui. El segon, fent tentines d’ayusisme (és a dir, de filldeputisme polític) amb la fruita que li agrada i d’abascalisme amb la fossa on, segons Tellado, portaveu del PP, Sánchez acabarà els seus dies a la política. Avís per a navegants: ERC, Junts, el PNB. En els propers mesos, la política espanyola no farà presoners.

Els extremismes no salvaran la classe mitjana de la destrucció de les seves expectatives de futur, com es va demostrar als anys trenta del segle XX, sino que, simplement, la portaran a la guerra i el suïcidi moral

El populisme global de dretes ja té, amb Kirk, el seu primer sant martiritzat. Comença una nova era en què les preguntes més crues i simples armaran i rearmaran la conversa pública, mediàtica i política a les empreses i a les famílies, no només al bar o les xarxes socials. Mals temps per a l’home (i la dona) del mig. Seran els primers que cauran. Els del centre, passa a Espanya i passa a Catalunya, on són cada vegada més els orriolistes i, en especial, els que entenen l’orriolisme —alerta perquè aquests tindran l’acció d’or en les properes eleccions—. Davant el que s'endevina, els del mig miren de justificar-se: el xoc social i cultural amb la immigració sense control, que sovint es llegeix com una mena de roca de Sísif que Catalunya sempre ha de traginar muntanya amunt, muntanya avall; el malestar en col·lectius professionals, els de l'ensenyament o la sanitat, que se senten abandonats per la societat i els polítics, com diu el professor Ramon Alcoberro; la traïció dels líders del procés independentista, per més que hi ha qui hagi vist brots verds en l’escarransida però digna mobilització de l’última Diada; la necessitat de generar una conversa realista alternativa al llenguatge del políticament correcte dels parlaments, les universitats, la televisió i els diaris de sempre. El centre ja ha caigut.