ERC truca a la Moncloa perquè el PSC li voti els pressupostos de la Generalitat. Tornen els usos i costums de l'autonomisme més pur a la política catalana mentre el dinosaure, el conflicte, segueix allà. Per això, la brúixola continua embogida, ballant com una possessa, perquè no sap si assenyalar cap al passat o tornar al futur. Si virar el rumb cap aquella Catalunya on tot estava suposadament en ordre o, si més no, imperava el previsible, o posar proa cap al territori indòmit però lliure imaginat pel finiquitat -l'apuntador em suggereix que millor escrigui "zombificat"- procés.

Desconeixem ara mateix si l'ERC d'Aragonès i Junqueras -és a dir, la que governa i la que mana- arribarà aquest diumenge al seu congrés nacional a Lleida amb els pressupostos de la Generalitat aprovats amb el PSC i -se suposa- els comuns. En realitat, cal llegir les coses al revés: el que vol Salvador Illa és que Pere Aragonès firmi els seus pressupostos, els del PSC, encara que, formalment, siguin els pressupostos del Govern. I, tal com està el pati, no hauria de sorprendre. El mateix dia que Aragonès va decidir fer fora Junts del Govern expulsant el vicepresident Puigneró -moviment que va orientar el signe del debat en les bases juntaires- també va decidir posar-se en mans del PSC de Salvador Illa. El Govern en minoria absoluta d'ERC -33 dels 135 diputats del Parlament- engrandeix el paper del PSC a la cabina de comandament. Pacti o no pacti els pressupostos, el cap de l'oposició va encapçalar la llista més votada i té el mateix nombre de diputats que el president. Per això, el dirigent socialista es nega a cedir en les seves pretensions, el "tot o res" contra el qual ara clama ERC, per donar el sí als comptes: quart cinturó, ampliació de l'aeroport, Hard Rock. "O Juli Fernàndez -exalcalde de Sabadell, republicà, actual conseller de Territori- o quart cinturó, ERC tria", comenten des de l'entorn d'Illa.

El que vol Salvador Illa és que Pere Aragonès firmi els seus pressupostos, els del PSC, encara que, formalment, siguin els pressupostos del Govern

Però n'hi ha més. Si Aragonès aconsegueix amarrar el vot d'Illa als comptes de la Generalitat haurà fet un pas de gegant per portar la incerta legislatura fins al 2025. Els pressupostos són alguna cosa més que pressupostos. Tot el futur de la política catalana a mitjà termini depèn de la decisió d'Illa. Els pressupostos valen per tres el seu pes en platí. I les decisions, en política, agradi o no agradi, són presoneres del càlcul. Coses de la democràcia electoral -i, cada vegada, més digital-. Així, Illa pot estar pensant que si aconsegueixen arribar fins al 2025, Aragonès i ERC podrien fregir-se a la seva pròpia salsa, governant a base de decrets o amb recargolades geometries parlamentàries. Però també podrien refer-se amb un nou enfocament de la relació amb Junts i la CUP, és a dir, la majoria del 52% del Parlament amb la qual va arrencar la legislatura. D'altra banda, Illa té pocs motius -des del seu entorn comenten que més aviat cap- per fiar-se d'Aragonès i ERC. A més, si els republicans, amb la legislatura molt més garantida, no complissin l'acord dels pressupostos amb el PSC, Illa passaria a ser automàticament responsable de tot el que pugui succeir, la qual cosa, de retruc, podria facilitar la recomposició de Junts de cara a les teòriques eleccions del 2025.

Fem una mica d'història. El PSC del president José Montilla va acabar pagant el 2010 els plats trencats dels governs tripartits amb ERC amb una patacada electoral, de 37 a 28 escons, i el pas a l'oposició, en la qual encara continuen els socialistes. En les tres eleccions posteriors (2012, 2015 i 2017), les del procés, el PSC va tocar fons i va vorejar la irrellevància -17 escons en les eleccions convocades amb el 155, que va guanyar Inés Arrimadas (C's)-. Només Illa el 2021, després del seu pas pel ministeri de Sanitat en plena pandèmia, va ser capaç de revertir aquest descens imparable als abismes electorals en remuntar fins als 33 escons i convertir el PSC en primera força en vots. Ara, l'acostament a ERC a les portes d'unes eleccions municipals podria escanyar el viatge d'anada i tornada de vots de C's al PSC, la qual cosa seria letal per a les aspiracions d'Illa.

ERC, que implora a Sánchez el sí del PSC als pressupostos, s'entossudeix a obviar que al final decidirà Illa

Per cert que va ser Montilla qui li va dir el 2000 a José Luis Rodríguez Zapatero allò d'"estàs entrant a la seu d'un altre partit" quan el després president del govern espanyol va visitar l'antiga seu del PSC al carrer Nicaragua de Barcelona per obtenir suports per a les primàries del PSOE. Primàries que va guanyar a José Bono per 9 vots gràcies als socialistes catalans. En el 2006, quan es va formar el segon tripartit a la Generalitat, amb Montilla al capdavant, Artur Mas va entendre el sentit d'aquella frase en intentar interceptar a través de la Moncloa el pacte amb què el PSC va retenir la presidència, amb el mateix Zapatero, a canvi del sí de CiU a l'Estatut. Aquell dia es va trencar la regla no escrita del règim autonòmic que permetia a Jordi Pujol tirar endavant els pressupostos a Barcelona amb els vots del PSC o el PP d'aquí a canvi del seu suport a Felipe González o a José María Aznar a Madrid. Més recentment, Montilla no va votar el 155 al Senat i el seu antic secretari d'organització, José Zaragoza, va ser un dels 15 diputats socialistes que, amb Sánchez, es va negar a votar la investidura de Mariano Rajoy en les convulses jornades d'octubre del 2016 que van portar al PSOE al caire del precipici. El PSC continua sent, malgrat tot, un partit diferent del PSOE i, com Zapatero, Pedro Sánchez també li deu en part la seva resurrecció i la seva presidència. ERC, que com ha escrit Lola García a La Vanguardia "pujoleja" aquests dies implorant a Sánchez el sí del PSC als pressupostos -l'última vegada, pel que sembla, durant el vist i no vist d'Aragonès a la cimera hispanofrancesa- s'entossudeix a obviar que al final decidirà Illa. Amb ple suport de la Moncloa, sens dubte.