D’avui en vuit, si res no canvia les previsions inicials, el Govern de la Generalitat relaxarà les mesures per combatre la segona onada de la covid-19. Els bars i restaurants podran obrir les terrasses, la qual cosa, els permetrà, si més no, un lleuger respir. El problema és que l’aixecament d’algunes restriccions no suposarà ni la fi del règim de mobilitat intervinguda —tot l’estat espanyol continua en estat d’alarma amb toc de queda— ni tampoc que la covid-19 hagi estat derrotada, ni molt menys. Ans al contrari, hi ha qui alerta que una nova desescalada a correcuita amb la incerta promesa de salvar la temporada (comercial) de Nadal com es va voler salvar la de l’estiu portarà a una tercera onada al gener o el febrer i ja n’haurem encadenat tres en un any de pandèmia. Un tsunami víric en tres (letals) capítols.

El sociòleg Bruno Latour, autor de la teoria de l’actor-xarxa, segons la qual tot està interconnectat, incloent-hi actors o agents humans i no-humans, suposo que deu estar satisfet de comprovar dia sí i dia també com la realitat confirma les seves tesis. No tenim encara la vacuna a l’abast, però les molt positives expectatives desfermades pel prototipus desenvolupat per la farmacèutica Pfizer, ràpidament viralitzada a les xarxes socials, ha fet pujar les borses com no succeïa des de fa dues dècades. En canvi, la política no se n’acaba de sortir. En el millor dels casos, només pot aspirar a tancar-nos a tots per frenar el virus com si fóssim al segle XVII. Ciència (farmacèutica), economia (financera), informació (xarxes socials) i política (policia sanitària) apareixen alineats davant la pandèmia, però el virus encara se'ls escapa. Fins que no s'assoleixi l’equilibri entre tots aquests actors no s’estabilitzarà la situació. Per això, mentre l’expectació per l’eventual vacuna segura dispara les cotitzacions borsàries, la gent encara morim a les de nou saturades UCI dels hospitals a causa del maleït virus. El lògic desig de poder passar plana de tot plegat ens pot fer oblidar on som: en un gran desastre, amb múltiples efectes, que no es resoldrà amb els torrons i el cava de Nadal, si és que podem comprar-los.

Si ERC aprova els pressupostos de Pedro Sánchez però Pedro Sánchez se n'oblida l'endemà, com va fer amb la taula de diàleg, Pere Aragonès tindrà un seriós problema el 14 de febrer

En aquest escenari de tanta volatilitat no cal ser gaire astut per concloure que tota càbala electoral, incloses les enquestes que s’anuncien d’imminent aparició, pot quedar literalment trinxada per la realitat. En el cas de les eleccions catalanes del 14 de febrer, podria ser que els electors primessin una oferta d’ordre, i optessin per donar la victòria a l’ERC que lidera Pere Aragonès. Però també podria ser que en la subhasta per demostrar qui és més realista o pragmàtic els republicans es trobin amb el PSC de Miquel Iceta i, en la pugna, el seu perfil es desdibuixi. ERC es podria trobar batallant amb el PSC per captar la franja d'electors moderats de CiU, per la qual també competeix una sopa de sigles que va del PDeCAT al PNC passant per Units per Avançar o Lliures, entre d'altres, mentre els electors independentistes van cap a altres opcions. 

Si el 2017 la polarització electoral a Catalunya es va produir en l'eix independentisme-unionisme, el 2020 la polarització podria articular-se al voltant de les alternatives per gestionar les crisis associades a la pandèmia. Si ERC aprova els pressupostos de Pedro Sánchez però Pedro Sánchez se n'oblida l'endemà, com va fer amb la taula de diàleg, Pere Aragonès tindrà un seriós problema el 14 de febrer. Però també el tindrà el sistema en el seu conjunt: l'alternativa reaccionària, els partidaris del tot obert (com sigui) i el campi qui pugui, la línia Vox, tindrà pista per córrer.

En l'espai que s'obre entre les dificultats dels "moderats" i el creixement dels ultres és on pot guanyar força, com a tercera via, l'alternativa dels "radicals" independentistes, o sigui el JxCat de Puigdemont, Borràs i Calvet, amb la independència com a bandera, ara, més que mai, la independència sanitària. Els tests ràpids d'antígens com els de la Cambra de Comerç de Joan Canadell són un exemple pràctic de com es pot gestionar la pandèmia sense passar per Madrid. L'experiència, a més d'efectiva, és políticament interessant: som davant d'una mena de DUI sanitària impulsada des d'una part del món econòmic.     

Els tests ràpids d'antígens com els de la Cambra de Comerç de Joan Canadell són un exemple pràctic de com es pot gestionar la pandèmia sense passar per Madrid

En tot cas, i mentre no arribi la vacuna, cosa que podria alterar de nou el tauler de joc, la pèssima gestió de la crisi econòmica i social desfermada per la pandèmia és una excel·lent pista d’aterratge i una (sinistra) invitació perquè els ultres i els reaccionaris en treguin profit. Va passar als anys trenta a Europa i el 2016 als Estats Units en moments també de gran crisi global. Els reaccionaris van passar per sobre dels moderats i els centristes com una piconadora. La política fracassa amb la covid-19 perquè no llegeix llibres d'història.