L’altre dia ens preguntàvem aquí si Carles Puigdemont acceptaria menjar-se amb patates el full de ruta que l’ha portat on és, a l’exili, com ha portat Oriol Junqueras i els consellers i conselleres i l’expresidenta del Parlament i els Jordis a la presó. La resposta és la investidura, aquest dilluns, de l’editor i escriptor Quim Torra com a 131 president de la Generalitat. ¿No volien caldo?, Doncs au, tres tasses, sembla ser el missatge enviat pel president a l'exili amb la proposta de Torra com a candidat i la CUP ho ha entès a la perfecció. També ho han entès, de mala gana, els que s’han apressat a dibuixar la caricatura d’un Torra disposat i encantat de fer el  teatre que calgui. S'obliden que la comèdia, per més comèdia que sigui, pot acabar en drama. A l’Espanya d’avui, determinats  excessos de performativitat, de sobreactuació (per exemple, les declaracions d’independència de 8 segons, etc.) es paguen amb presó. Com va explicar Judith Butler, la performativitat (el fer com si...) crea realitat nova perquè força i qüestiona la realitat “real”. I, això, com s'ha vist en el cas català pot ser tràgic.

Puigdemont és el president “legítim” -l’única raó que l’impedeix ser (re)elegit pel Parlament són les interlocutòries del jutge Llarena- però a més a més és el president “efectiu”. Com demostra el fet que és el seu candidat qui serà l’elegit avui nou president, tant “legal” com "provisional", és a dir, que ocuparà la plaça almenys fins que ell decideixi quan es convoquen noves eleccions. Això és el que tothom sembla tenir clar: el senyor Torra, com li diuen ara, no hauria de ser on és -ell mateix ho va dir a la primera sessió de la investidura al Parlament, invertint el famós “ja soc aquí” de Tarradellas-, però així són les coses del 155. Catalunya tindrà a partir d’avui un president “interior” i un altre a l’”exili” perquè l’única cosa que fins ara ha posat l’Estat espanyol sobre la taula del conflicte són policies, jutges, hooligans (Arrimadas, Albiol) i cínics (Iceta). O sigui, zero política.

A Torra, la premsa d’allà i la d’aquí i diversos polítics li han dit de tot – “racista”, “xenòfob”, “supremacista”, “gilipolles”- i l’han amenaçat amb engarjolar-lo. Inés Arrimadas li ha dedicat  algunes de les mirades i ganyotes d’odi més explícites que es recorden – “pero esto que es, esto que es?”, cridava dissabte, a la tribuna del Parlament, enfurismada, com si li anés la vida-. I és cert que aquelles famoses piulades de Torra  en què titlla els “espanyols” d’espoliadors, etc, s’adiuen poc tant amb el seu tarannà culte i afable com amb l’estil friendly de l’anomenada revolució dels somriures. Però és que resulta que l’1 d’octubre del 2017 a aquest país li van glaçar el somriure a cop de porra i no només als independentistes. És que resulta que aquest país té diputats empresonats i exiliats per força. I és que resulta que aquest país elegirà avui un president amenaçat des del minut zero pel govern espanyol, que ja ha fet saber que estarà “vigilant”. ¿De veritat que amb el panorama del 155, i després de 4 investidures i tres candidats vetats per la justícia espanyola, algú es pensava que Puigdemont proposaria per a la presidència un Santi Vila? ¿En resposta a quin gest del govern espanyol per afavorir el diàleg i l’entesa?  Amb Torra, Puigdemont recorda una vegada més a Madrid i a l'independentisme que la guerra no ha acabat. Ni pas al costat, ni pas enrere, ni molt menys retirada, per més que alguns -també a les pròpies files- continuïn sospirant per una “normalitat” que feia la vida còmoda però castrava els somnis; aquella normalitat dels eunucs. 

De veritat que després de 4 investidures i tres candidats vetats per la justícia espanyola algú es pensava que Puigdemont proposaria per a la presidència un Santi Vila?

Les piulades que al seu dia va fer Torra poden ofendre; però el règim del 155 pot activar tots els seus dispositius judicials, policials, polítics i mediàtics per ficar-te a la presó pel sol fet de fer-les. Des del meu modest coneixement directe del personatge, dubto que Quim Torra se’n fotés d’Inés Arrimadas si, per la circumstància que fos, anés a la presó; però també dubto, i ho lamento, que es pugui dir el contrari de la líder de Ciutadans. Efectivament, la democràcia és, abans que res, una qüestió de pell: o comença per la pell, o no comença.