És evident que la decisió que anunciï aquest dilluns Pedro Sánchez, és a dir, si plega, continua, se sotmet a una qüestió de confiança o anuncia noves eleccions, tindrà un efecte en la campanya i en les eleccions catalanes del proper 12 de maig. Per bé que no crec que el cop de peu al tauler del sempre imprevisible president del govern espanyol estigui pensat en clau catalana, sinó, com sol ser marca de la casa, en la pròpia supervivència personal, és obvi que el moment en què s’ha produït el converteix en un factor afegit d’incertesa en un horitzó electoral més alterat i remogut del que han suggerit fins ara la majoria d’enquestes conegudes.

Si la mitjana dels sondejos apunta a una victòria del PSC de Salvador Illa, que se situaria entre 35-40 diputats i un segon lloc per a la candidatura de Junts+Carles Puigdemont, amb entre 30 i 35 —la qual cosa no faria impossible un empat— en les últimes hores han aparegut sondejos que dibuixen altres tendències. La del CEO, que dispara les expectatives del candidat socialista i rescata ERC de la tercera posició i per sota dels 30 escons; la del CIS, que frena l’avenç de Junts, o la del diari Ara, que atorga a l’Aliança Catalana (AC) de Sílvia Orriols de 2 a 6 escons. El ball de les forquilles demoscòpiques ha arribat a atribuir a Illa entre 40 i 47 escons —sondeig del CEO—, una xifra de representants al Parlament, per la banda alta de la projecció de resultats, que el PSC només ha superat des del 1980 en una ocasió: el 1999 amb la candidatura de Pasqual Maragall en coalició amb ICV en tres demarcacions, quan va assolir-ne 52.

És més que difícil arriscar un pronòstic sobre l’efecte Sánchez amb aquest panorama de certa mar de fons electoral que la campanya, dominada fins ara per un to de contundència mesurada davant la incògnita sobre qui podrà formar govern, pot enrarir encara més. Gosaria dir, però, que si jo fos Salvador Illa, estaria força preocupat. Si Sánchez no plega, una part de l’electorat pot interpretar la situació com una maniobra victimista, una mena de falsa espantá, que difícilment generarà més confiança en la figura del líder del PSOE que la mera resignació dels afectes als cops d’efecte del personatge. Malgrat que el ministre Puente ha donat a entendre que és més possible que el president del govern espanyol abandoni que continuï a la Moncloa, l’encàrrec d’un sondeig d’urgència al CIS suggereix que Sánchez pot allargar la presa de la decisió fins a aquest mateix dilluns.

Si Sánchez plega, la ciutadania catalana pot quedar convocada a decidir dos presidents a les eleccions del 12-M, el d'allí i el d'aquí

Per contra, si Sánchez abandona, la decisió pot fer miques qualsevol relat demoscòpic previ, qualsevol de les enquestes conegudes, i deixar obert en canal el possible resultat del 12-M. Aquí, més d’una hipòtesi és possible. La més plausible sembla la d’una mobilització de l’electorat socialista que reforçaria Illa en clau operació salvament d’Espanya de l’amenaça de la dreta extrema i de l’extrema dreta; res que no hagi succeït mantes vegades, tot i que, en aquest cas, l’escenari no serien unes eleccions espanyoles, sense anar més lluny, com les del passat 23-J, sinó unes catalanes, que quedarien així plenament espanyolitzades si és que ho han deixat d’estar alguna vegada des de les plebiscitàries del 2015.

L’altre efecte d'una marxa de Sánchez, tampoc descartable, és una pujolització del vot a Junts+ Puigdemont per blindar la influència a Madrid assolida el 23-J —els 7 diputats decisius que van fer president Sánchez i van possibilitar finalment que s’aprovés l’amnistia—. Això succeiria en un escenari posterior a la possible dimissió de l’actual president del govern espanyol en què Junts —ERC ja ha avançat el seu suport— torni a ser determinant, tingui la clau, per investir un nou president socialista a Madrid. Però dependrà de com quedin els de Puigdemont a les urnes. En aquesta hipòtesi, la ciutadania catalana —en una mena de "més difícil encara"— pot acabar sent convocada el 12-M a decidir a les urnes no un sinó dos presidents, el d’aquí i el d’allí. Vet aquí la rellevància augmentada dels propers comicis al Parlament.  

Un adeu de Perro Sanxe amb o sense successor conegut, és a dir, amb un nou candidat socialista a la investidura o un govern en funcions fins a unes noves eleccions espanyoles el juliol que ve, obre totes les capses de Pandora a la batalla del 12-M.