És evident que els 10 anys de procés independentista han patit amb escreix de cupdependència. El clímax va ser el cop de CUP del gener del 2016 que va enviar Artur Mas a la “paperera de la història” però aquella legislatura -que va acabar sent la de l’1 d’octubre i la de la DUI fallida- ja va començar sota la batuta dels cupaires amb la declaració de ruptura del novembre del 2015 que va tenir la virtut d’evidenciar l’abassegadora majoria independentista formada per JxSí i la CUP -72 vots a favor i 63 en contra- i, alhora, la dependència dels socis majors de la coalició independentista, que des de llavors s’ha mantingut amb diferents formats, de l’estratègia de la revolució dins la revolució sostinguda pels socis menors, la tercera força del bloc.

I no obstant això... En ocasions, com ahir explicava Jordi Barbeta, els qui, en certa manera, més han maldat per matar edípicament el pare convergent -vet aquí els plats trencats que va pagar Mas-, els més d'esquerres i els més independentistes, més han afavorit amb la seva tàctica de guerra de guerrilles dins les pròpies files els interessos de l’altra part, o sigui, dels poders espanyols.¿Què hagués passat si la CUP hagués votat a favor de la investidura de Jordi Turull com a president de la Generalitat el dia abans que el jutge Pablo Llarena decretés el reingrés en presó, juntament amb els de Carme Forcadell, Raül Romeva, Josep Rull i Dolors Bassa? ¿Hauríem tingut un president de la Generalitat electe en presó? És evident que aquella decisió ideològicament raonada dels cupaires -que de nou barrava el pas a la presidència de la Generalitat a un “convergent”- va aplanar el camí als jutges del Tribunal Suprem.

El placet de la CUP per conformar la majoria independentista i investir els presidents -Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès-, juntaires i republicans, ha estat absolutament decisiu. Agradi o no, no hi ha majoria independentista sense l’extrema esquerra anticapitalista, al carrer i a les institucions, la qual cosa atorga encara als cupaires l’acció d’or en les grans decisions del bloc independentista i de l’actual Govern d’ERC i Junts. Ara mateix, quant a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, que les bases cupaires han debatut aquest cap de setmana i que votaran avui dilluns. Encara que -com he escrit aquí diverses vegades- s’ha acabat el procés com l’hem conegut, l’alternativa a l’abstenció o l’improbable sí dels cupaires que permetria tirar endavant els comptes del conseller Jaume Giró tampoc no convé ni al Govern i els partits que el composen... ni a la CUP. El concurs del PSC o dels comuns per suplir un eventual rebuig de la CUP als comptes més socials dels últims anys, suposaria el trencament de la majoria independentista, si més no, pel que fa a les coses de menjar, és a dir, a la gestió del dia a dia. Seria l'assaig d’un canvi de paradigma que ara com ara es fa massa costerut, més enllà de les fantasies tripartides d’alguns dirigents d’ERC, i dels somnis sociovergents d’alguns altres de Junts, aquesta nostrada retroutopia, que diria Zygmunt Bauman. Però hi ha més.

La CUP ha de deixar passar els pressupostos del convergent Giró sigui com sigui perquè és l’única manera que té ara com ara de continuar fent la revolució

Les eleccions posteriors a la intervenció de la Generalitat amb el 155, les del 21 de desembre del 2017, van demostrar que la CUP era electoralment vulnerable: va passar de 10 a 4 escons-. I que, en canvi, eren els partits centrals de l’independentisme, Junts i ERC, ERC i Junts, els qui millor van resistir la repressió en el pitjor moment i la posició a les urnes, malgrat haver estat literalment escapçats pel dispositiu judicial, policial, polític i mediàtic espanyol. De la mateixa manera, es pot establir una relació entre l’estratègia més temperada de la CUP en la legislatura de Torra i la seva recuperació electoral, que es tradueix en 9 diputats com a CUP-Guanyem, als comicis del febrer passat. La CUP ha de deixar passar els pressupostos del convergent Giró sigui com sigui perquè és l’única manera que té ara com ara de continuar fent la revolució. A més, la CUP sap perfectament que la revolució només és possible amb l’independentisme, i, necessàriament inclòs, “el de dretes”, li agradi o no. El que té la CUP fora de l'independentisme és Illa i el PSC  que ho tornaria a fer (votar el 155); i Albiach amb el seu cartell de no és no a les lleis de desconnexió (i a la independència). Fantàstic escenari per incendiar els carrers però pèssim per condicionar un pressupost de 38.000 milions d'euros en plena recessió postpandèmia.

El que té la CUP fora de l'independentisme és Illa i el PSC que ho tornaria a fer (votar el 155); i Albiach amb el seu cartell de no és no a les lleis de desconnexió (i a la independència)

Si fa no fa, aquest serà el camp de joc mentre es mantingui l’actual correlació de forces i no s’esvaeixi el clima apocalíptic latent, la difusa sensació de por i desconfiança desfermada per la pandèmia que sobrevola el dia a dia de la gent un any després.  Aquest any tampoc no és segur que puguem celebrar bé el Nadal si fem cas de les amenaces d’apagada general i/o falta de subministraments; o, fins i tot, de la possible sisena onada. Yolanda Díaz, la dirigent del Partit Comunista d’Espanya (PCE) que va substituir Pablo Iglesias a la vicepresidència del govern espanyol i que aquest cap de setmana ha llançat l’embrió de la seva alternativa feminista i d’esquerres a València, està en una posició molt semblant a la de la CUP. Encara que s’hagi d’empassar en cada consell de ministres uns quants gripaus amb patates del menú de can Sánchez, la comunista Díaz, a diferència de Pablo Iglesias, sap que, contra el que pugui semblar, les revolucions es fan -i s’aguanten- molt millor des de dins que des de fora.