Mentre l’excel·lentíssima senyora Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, es prodigava a la cimera de Glasgow on va ser presentada com “un exemple d’acció climàtica espectacular”, la ciutat registrava un augment considerable en les emissions de CO2. Els mitjans d’aquí es feien ressò d’un informe metropolità, segons el qual la guerra al cotxe declarada per l’Ajuntament, a base de reduir carrils i posar obstacles de tota mena, no ha tingut l’efecte dissuasori perseguit sinó tot el contrari. Circulen els mateixos cotxes, però cada trajecte dura el 30 % més de temps, per tant l’emissió de gasos augmenta en la mateixa proporció. També la irritació dels conductors, és clar, però això segurament es valora positivament. Polítiques contra el canvi climàtic i reduir les emissions de gas amb efecte hivernacle són una necessitat, una emergència segons els científics, però queda clar que el bla, bla, bla genera clientela però si no se sap aplicar acaba resultant contraproduent. L’Ajuntament de Barcelona esmerçarà molts diners per imposar el tramvia a la diagonal que és un transport massa lent per a la gent que va a treballar i que requereix vies i catenàries amb l’únic objectiu d’arrabassar carrils als cotxes, quan des de qualsevol punt de vista, també l’ecològic, l’autobús elèctric seria molt més pràctic. I a més a més aquest ajuntament, que també és el més progressista de la història, no traspassaria el negoci d’una empresa pública, TMB, a l’empresa privada concessionària. Aquest és un exemple paradigmàtic d’aixecar banderes que acaben resultant més falses que un duro sevillano. Les banderes ideològiques serveixen sobretot per reclutar partidaris i darrerament les falses estan proliferant amb èxit en tots els àmbits.

Aquest cap de setmana, la CUP ha organitzat assemblees i votacions diverses perquè els seus dirigents no estan disposats a donar suport als pressupostos de la Generalitat i només es plantegen presentar una esmena a la totalitat o abstenir-se. Un ex diputat cupaire em va reconèixer que la CUP no pot votar res a favor de Junts perquè han nascut per matar el pare convergent. Aquests autoanomenats independentistes anticapitalistes sempre actuen amb molta exigència respecte els altres partits independentistes presentant-se com més valents i revolucionaris. Resulta, però, que el seu plantejament sempre acaba contribuint a estabilitzar la política espanyola. Si la CUP es desentén dels pressupostos elaborats pel conseller Giró, la continuïtat del Govern de la Generalitat passarà a dependre del PSC i/o dels Comuns, però el més important és que a canvi d’aquests suports, Esquerra Republicana haurà de fer molta bondat al Congrés i donar tot el suport a l’estabilitat del Govern de Pedro Sánchez. No tindrà més remei si vol perdurar. Heus aquí un altre cas de bandera falsa en el qual la política antiestablishment satisfà i aplaudeix l’establishment més poderós. I no serà ni el primer ni el segon cop.

Les polítiques de Colau contra el canvi climàtic augmenten l’emissió de gasos; la intrèpida estratègia de la CUP és la que més contribueix a l’estabilitat política espanyola; el Govern segueix declarant-se independentista però no vol saber res de ruptura amb l’Estat; els constitucionalistes es passen la Constitució pel forro, posen gentussa a les institucions, i la democracia espanyola ha perdut definitivament la vergonya

Consti que Esquerra Republicana i Junts pateixen una contradicció similar, vociferant per la independència i portant a terme una política que pot ser més o menys encertada però que en cap cas pot desembocar en cap mena de ruptura amb l’Estat. Una cosa és com deia Arzalluz “llençar carnassa a les bases” i un altre molt diferent governar. Per això sorgeixen les veus que clamen pel quan pitjor, millor, tan impacients com absolutament equivocades respecte del seu neguit. Amb la determinació amb què l’Estat, més que no pas l’Executiu, continua mantenint una relació gairebé colonial amb Catalunya, el dia que a la Generalitat no governin sobiranistes o sincers catalanistes, la institució deixarà de ser el dic de contenció per esdevenir el botxí de la singularitat cultural i lingüística que tanta nosa fa.

L’advertiment ha estat clar aquesta setmana amb l’espectacle viscut al Congrés repartint-se PSOE i PP els tribunals i col·locant al capdavant gentussa de trajectòria inequívoca respecte de la corrupció i respecte de Catalunya. I tenen la barra de dir-se constitucionalistes els que es passen la Constitució sistemàticament pel forro. Aquesta es la bandera més falsa i més podrida. Ara, però, l’han fet tan grossa que si ja estava prou desprestigiat el Tribunal Constitucional ara esdevindrà inútil. Les recusacions estaran a l'ordre del dia, però tant li fa. La democràcia espanyola fa temps que ha perdut la vergonya.

Com deia aquell, és veritat tanta mentida?