El millor de tot és que el primer aniversari ja ha passat. Com tothom sap va ser un 15 de març, tal dia com avui, quan molts ens vam dir adeu a les redaccions, a les oficines, a les botigues, sense saber molt bé si tornaríem i quan. Anàvem camí d'un llarg confinament domiciliari, la presó més estranya que un pugui imaginar-se, del qual, em temo, molta gent no ha sortit encara, fins i tot quan la tercera onada de la pandèmia sembla afluixar i la vacunació massiva és una realitat en l'horitzó més proper.
El bicho maleït s'ho va carregar (gairebé) tot. Físicament: més de 70.000 morts reconeguts oficialment a Espanya, 20.000 a Catalunya i tots els que mai no constaran com a víctimes del covid-19, que sí, es va estendre des de Wuhan, República Popular de la Xina; o psicològicament: la por de contreure la malaltia i encomanar-la als més pròxims o vulnerables continua impedint la normalització de les relacions socials, si és que algun dia tornen a normalitzar-se; i, sens dubte, s'ho va emportar (gairebé) tot socialment i econòmicament: Europa i mig món necessiten un pla Marshall gegantí per recuperar-se. Però també es va emportar altres coses menys evidents, o només evidents de manera fugaç, a la superfície dels nostres records, en les exposicions fotogràfiques. El virus va fer desaparèixer els cossos de la vida quotidiana, dels carrers, de les places, de les oficines, de les botigues, de les fàbriques, dels bars, dels partits de futbol, dels cinemes i els teatres, dels museus, de les desfilades de moda, dels transports públics...
Passeig de Gràcia, Barcelona, el setembre del 2020 / David González
La vida, tal com la coneixíem, es va fer invisible: la pesta del segle XXI ens va treure del mig i, rere les cortines, al menjador, al dormitori, al passadís, el sistema -encara que a mig gas- va seguir funcionant, en la distància telemàtica, a través de les pantalles en les quals la nostra corporalitat, el nostre jo extern, semblava quedar encapsulat en una mena d'estranya existència fantasmagòrica. Es va consumar el crim perfecte, l'assassinat del real pel virtual que Baudrillard va profetitzar en el tombant de segle. La distància social es va transferir al virtual. Érem -som- una imatge espectral al zoom; fins i tot la veu ha deixat de ser necessària (whatsap). La mobilitat, aquesta revolució que va definir els últims 200 anys de la nostra història com a espècie, va passar a ser estàtica. En algun moment vam passar a ser cossos immobilitzats davant del nostre portàtil, convertit en una terminal del sistema, que, malgrat tot, va continuar funcionant, a la nostra pròpia casa. (Robots? Per a què?)
Es va consumar el crim perfecte, l'assassinat del real pel virtual profetitzat per Baudrillard. La distància social es va transferir al telemàtic. Érem -som- una imatge espectral al zoom
Quan vam començar a sortir al carrer, la mascareta ens va fer irreconeixibles. La desaparició dels cossos de l'espai públic -no només, insisteixo, d'aquells que, per desgràcia, mai no tornaran- suposa, com menys, una molt seriosa advertència per al nostre futur com a subjectes polítics titulars de drets, un seriós avís per a la democràcia. Si el sistema, considerat des del seu angle econòmic i consumista va poder funcionar (gairebé) sense cossos al carrer, per què no prescindir també dels vots? Davant del flagell del virus, qui necessitava eleccions o parlaments, per prendre decisions? Així, les eleccions van poder ajornar-se per raons d'emergència sanitària i quan es van realitzar moltes persones van ser privades del seu dret al vot, com va succeir amb els infectats a Euskadi i Galícia. O, si se'ls va permetre, com ha succeït més recentment a Catalunya, això no va impedir que la por del contagi fes desistir d'anar a les urnes centenars de milers de persones: hi va haver més abstencionistes que mai, un 46,6%, el que significa que el nou Parlament és el que menys legitimitat popular té des de 1980. Compte. Amb la pandèmia, el capitalisme sense democràcia xinès, en una versió digitalitzada, s'ha assajat com a model global hegemònic. Una cosa que hauria de resultar tan inquietant com l'emergència del fake, d'una antipolítica que va més enllà de l'extrema dreta i que va assolir la seva apoteosi en l'assalt mediàtic al Capitoli per les hordes trumpistes el 6 de gener.
Amb la pandèmia, el capitalisme sense democràcia xinès, en una versió digitalitzada, s'ha assajat com a model global hegemònic
En la mesura que es van complir marcialment les severes normes del confinament, els índexs de contagi van descendir. Al contrari, així que es va escampar la indisciplina -a les vacances d'estiu o per Nadal-, les UCI dels hospitals van tornar a omplir-se. Queda meridianament clar que el virus no és d'esquerres ni de dretes: és de 'ordeno y mando'. A Espanya, en mig d'aquesta sensació d'esvaïment de la democràcia liberal, la convalidació de l'estat d'alarma i de les seves pròrrogues al Congrés, amb totes les restriccions per a la llibertat de moviments de la gent que comporta -encara estem en toc de queda- es va convertir en un mer formalisme, sotmès a una ridícul simulacre de negociació parlamentària.
Amb el precedent del 155 a Catalunya, i arran de la pandèmia, l'Estat ha tingut barra lliure per recentralitzar el poder com no s'havia vist des de la dictadura franquista
Des del primer moment va quedar clar que els aparells de control i coerció del deep state, de l'estructura profunda del poder, eren -són- l'autèntica autoritat competent: jutges, policies, militars, amb els polítics com a (patètica) comparsa, com es va evidenciar en aquelles compareixences de crisi que s'emetien des de la Moncloa. Amb el precedent del 155 a Catalunya, i arran de la pandèmia, l'Estat ha tingut barra lliure per recentralitzar el poder com no s'havia vist des de la dictadura franquista. Fins i tot Madrid s'ha posat a jugar a la lliga de les comunitats ofeses pel centralisme: tota la farsa d'Ayuso, que en alguns moments va voler ser més indepe que Quim Torra, beu d'aquest clima d'estat d'excepció i bandereta (aquell #EsteVirusLoParamosUnidos tan car a Pedro Sánchez). L'Estat encara no ha deixat del tot de prémer el botó recentralitzador, encara que el ministeri de Sanitat convoqui reunions interterritorials amb aires federalitzadors. El 2020 va ser l'any que a tots ens van tractar com als xinesos (o als catalans).