Ara fa un any, amb la declaració de l'estat d'alarma el 14 de març, el coronavirus ens va tancar a casa. Amb els hospitals i les Ucis desbordades, la covid19 feia estralls a les residències i els serveis funeraris no donaven l'abast. Confinats, vam veure'ns obligats a teletreballar, a veure família i amics a través de plataformes com zoom i a esgotar les sèries de Netflix. Fora de les sortides per anar a comprar, només ens veiem amb els veïns a les vuit del vespre, quan aplaudíem en record del personal sanitari que estava sacrificant-se d'una manera heroica i també, perquè no, com una forma d'afirmar que seguíem vius i de tenir contacte els uns amb els altres.
Tots érem a casa. Tothom? No, un fotoperiodista es va passar de març a juny de 2020, amunt i avall de Catalunya documentant els primers mesos de la pandèmia a pobles i ciutats. Jordi Borràs va ser testimoni d'una Catalunya buida, sense persones, sense cotxes, on la vida s'ha tancat a casa i el virus campa lliure, i, alhora, de la realitat d'una Catalunya plena, on els professionals de la salut –metges, infermeres, auxiliars, personal de neteja, etc.–, bombers, periodistes, mantenen viu el batec d'un país que combat un desafiament inèdit, mentre la vida s'obre pas amb embarassos i naixements que miren el futur. Una dicotomia entre el buit i el ple, entre la vida i la mort que articula la mostra Catalunya any 0. Veure el virus, que es pot veure al Palau Robert des d'aquesta setmana i fins el 25 d'abril.
"Ara fa un any que ens vam tancar, però a La Mira ens vam decidir a obrir-nos per documentar el que estava passant de cara al futur", assegurava aquest dimecres Francesc Canosa, comissari de l'exposició que ressegueix la vida durant la pandèmia a través de les imatges de Borràs, cap de fotografia del magazín. Un projecte transmèdia que, a banda de les galeries que va publicar el fotògraf durant els mesos àlgids del confinament, es complementa amb un Podcast, disponible a Catalunya Ràdio.
Lloret de Mar, 3 d'abril/Jordi Borràs
15.000 Km i 30.000 fotografies per retratar el virus
Com es fotografia un virus? Com es capta una situació increïble? Com es documenta un fet insòlit que només té ressons en l'epidèmia de grip de 1918? Borràs ho va tenir clar: Càmera, carretera i anar fent. Anant amunt i avall, Borràs es va trobar literalment sol. Quinze mil quilòmetres amb el cotxe sense trobar gairebé ningú més, acumulant 30.000 imatges que no tenia ni temps de processar.
Una solitud que no li va impedir topar-se amb la sorpresa dels veïns i d'algun "policia de balcó" que el va increpar, malgrat estar fent la seva feina. A Callús, per exemple, on va anar a retratar una cantada de caramelles als balcons de la població, va ser aturat per la Guàrdia Civil, que va haver de comprovar amb els superiors que podia fer fotografies. En general, confessa haber trobat menys hostilitat als pobles que a la ciutat.
Residència de l’Hospitalet de Llobregat, 10 d’abril/Jordi Borràs
No llocs i censura
El confinament va convertir llocs habitualment plens de gent, especialment turistes, com la població costanera de Lloret de Mar, el monestir de Montserrat, la basílica de la Sagrada Família o el Passeig de Gràcia, en no-llocs. Espais sense gent com no els havíem vist mai. Aquesta és una de les imatges de la pandèmia. "Una imatge que, potser, no tornarem a veure mai més", avisa el fotògraf.
Però, mentre retratar la ciutat buida era fàcil, com han denunciat diversos fotoperiodistes, intentar introduir-se als hospitals, a les residències, als tanatoris i als cementiris i retratar els efectes del virus de ben a prop va ser una odissea. Per això Borràs també denuncia el tancament, el veto mediàtic en que es van convertir els centres sanitaris. Una decisió, que el fotògraf pot entendre davant una situació mai vista, que va convertir-se en una censura contraproduent, perquè ha provocat un forat mediàtic, terreny abonat pel teoria de la conspiració, la desinformació i la demagògia.
Un any després, encara ens manquen fotos i ens manquen històries. Acostar-se al Palau Robert pot ser una oportunitat de començar a pair una realitat que ens ha canviat la vida. Feu la prova: només cal comparar qualsevol fotografia d'abans de la pandèmia amb les d'aquest any. Una mascareta les delata.
Tanatori de Collserola, Barcelona, 11 de maig/Jordi Borràs