Però... no era al revés?

Sánchez trumpeja. A la callada, com qui no vol la cosa, amb aquesta veueta d'empleat de banca quan et diu de bon rotllo que el teu compte està en números vermells, el president del govern espanyol va deixar anar dissabte, en l'habitual roda de premsa coronavírica, que si no s'haguessin pres mesures davant de l'avanç de la pandèmia, a Espanya s'haurien superat els 300.000 morts. És a dir, que els 27.563 morts registrats són com per tirar coets. La trampa no és retòrica, és trumpera, pròpia de Trump. L'1 d'abril, el president dels Estats Units va deixar caure que si s'arribava a 100.000 morts al seu país, "seria una xifra molt baixa", ja que, sense fer res -com fins aleshores venia fent-, es podria assolir la catastròfica xifra d'entre 1,5 i 2 milions. L'amable lector li donarà la raó a Sánchez i fins i tot a Trump. Però només cal llegir les xifres amb una mica més de ponderació, per a comprovar, una vegada posades en context, fins a quin punt fakegen ambdós presidents. Espanya es el quart país del món amb més morts i el cinquè pel nombre de contagis registrats, més de 230.000. I els Estats Units encapçalen el rànquing tant per una cosa com per l'altra, amb 88.754 morts i 1.467.884 infectats. Haurien de dimitir ipso facto Sánchez i Trump o sol·licitar el Nobel en gestió de crisis sanitàries? ¿O potser només hauria de plegar Sánchez? Al cap i a la fi, la població dels Estats Units (328 milions) és 7 vegades la d'Espanya (47 milions) mentre que els morts per la covid-19 registrats al país de Trump són només 4 vegades més... 

Les manifestacions de 'coronapijos' a Madrid, i la revolta de la presidenta Ayuso, li han anat molt bé a Sánchez per a emmascarar el seu populisme coronavíric

El cert és que les manifestacions de coronapijos als districtes rics de Madrid, i la revolta de la presidenta autonòmica, Isabel Díaz Ayuso, li han anat molt bé a Sánchez per a emmascarar el seu populisme coronavíric. Es va embarcar en aquest relat per la via patriotera, en les pitjors jornades de l'atac massiu de la covid-19, en un gairebé revival de l'Aznar de la majoria absoluta, amb les xarxes socials inundades per l'etiqueta centralista #EsteVirusLoParamosUnidos i el "parte de guerra" cada migdia en la compareixença dels uniformats a la Moncloa mentre es perdien vides a una velocitat espantosa. Després, la posada en escena s'ha anat desmilitaritzant visualment, com els segells de correus de Franco, als anys cinquanta, i de Joan Carles, als setanta, i relaxant-se el comandament únic, ara en mans del ministre Salvador Illa, fins a parlar de "cogovernança" amb les autonomies i dur a terme adaptacions i fins i tot microadaptacions de les fases de desconfinament, etcètera. Però en realitat, Sánchez simplement ha suavitzat i sofisticat el seu discurs populista perquè el "ramat" no se li sublevi ara que ja es pot sortir al carrer.

Un "ramat" que presenta -una altra mala xifra- un índex d'immunització de tan sols el 5% en el conjunt d'Espanya. El funambulista Sánchez, en fi, demana amb una mà el suport d'ERC per a l'última -i llarga- pròrroga de l'estat d'alarma i amb l'altra trumpeja els números de la pandèmia perquè la ultradreta no li munti un 15-M. És a dir: no per a pescar als caladors electorals de Vox, com el popular Pablo Casado, sinó perquè les protestes del barri de Salamanca no es converteixin en l'espurna d'un nou 15-M que torni ara a enterrar electoralment el PSOE, com el 2011, i, compte, Pablo, a Podemos. La tempesta -la crisi econòmica, social- que s'acosta, i la continuïtat de la incertesa sobre l'estat de salut real de la gent, dibuixa un escenari polític imprevisible per als propers mesos en el qual tots els gats es tornen negres.

El funambulista Sánchez demana amb una mà el suport d'ERC per a l'última -i llarga- pròrroga de l'estat d'alarma i amb l'altra trumpeja els números de la pandèmia perquè la ultradreta no li munti un 15-M

Torra governa. Les astracanades d'Ayuso, aquesta espècie de falsa vídua o princesa dolençosa del poble madrileny, i per a més desesperació dels que preparaven l'estocada final a l'actual president, han convertit el president de la Generalitat en un gairebé home d'estat autonòmic. Fins i tot des de Castella i Lleó han felicitat Torra, qui ha tingut l'habilitat no de fer-se l'espavilat -és perfectament conscient de les competències que té a l'abast de la Generalitat, bastant migrades- sinó d'assenyalar el camí més lògic, més racional, més transitable, per fer front a la crisi sanitària en les seves diverses fases. Un camí al qual ha acabat apuntant-se, en molts i amplis trams, el mateix govern Sánchez. I doncs? Però no havíem quedat que Torra era políticament gairebé un boig perillós? Que era, tot rauxa i gesticulació, l'antítesi del seny català en persona?

Torra ha descol·locat amics, coneguts i saludats. I enemics, esclar. Els mateixos que, quan va començar l'emergència sanitària van veure l'oportunitat d'aplicar el 155 definitiu al Govern, veuen ara com el president que va arribar com a vicari del vetat Carles Puigdemont és garantia d'estabilitat. I que podria acabar la legislatura de manera ordenada si no existís al calendari la inhabilitació per part del Tribunal Suprem que obligarà sí o sí a la convocatòria de noves eleccions a Catalunya... o a investir un nou president.

Torra, gran coneixedor de la política i la literatura catalana dels anys trenta, no ha volgut que el seu Govern durant el coronavirus s'assembli al de Lluís Companys a la Guerra Civil

Esclar que ni Torra ni el Govern no ho han fet tot bé. Catalunya és un dels territoris del món, per darrere de Madrid, on més mortaldat ha provocat la pandèmia, especialment en les residències de gent gran. Però aquest àmbit no era de gestió directa de Torra, i, per tant, de JxCat ,sino d'ERC. Són les conselleries dels republicans les que han portat la pitjor part en la gestió de les conseqüències de la pandèmia, Salut i Treball, especialment, però el president -vet aquí el seu gran encert- lluny d'obrir una crisi amb els socis republicans ha sabut mantenir el grau de coordinació i cohesió interna mínimament exigible. Torra, gran coneixedor de la política i la literatura catalana dels anys trenta, no ha volgut que el seu Govern durant el coronavirus s'assembli al de Lluís Companys a la Guerra Civil. 

En aquest marc d'estabilitat tot el forçada que es vulgui, però estabilitat al cap i a la fi, ha insistit Torra una vegada i una altra que seria irresponsable ara celebrar eleccions. Si cal celebrar-les serà, en primer lloc, per culpa del Suprem, no perquè el president i el Govern no governin. Paradoxalment, el coronavirus ha redimit políticament Torra... i a JxCat. I el president a l'exili, Carles Puigdemont, sàviament, ha deixat fer.

Que Torra governi facilita a JxCat el procés per designar el seu nou candidat, que podria ser investit president abans que se celebrin les noves eleccions que ja no vol gairebé ningú

Com sigui que Torra governa, fins i tot ERC, després de setmanes i setmanes de pressionar sobre la necessitat de convocar les eleccions amb l'argument que si no ho faria el Suprem, ha precisat ara, per boca del seu líder, Oriol Junqueras, que no es tracta de cridar ja a les urnes sinó d'acordar amb JxCat el calendari de final de legislatura... i els escenaris. Els republicans semblen haver-se'n adonat que aquesta insistència a celebrar eleccions com més aviat millor els alinea amb l'oposició al govern del que constitueixen el 50%... i, sobretot, el jutge Manuel Marchena. El mateix que va enviar a presó, on encara continuen, als seus líders processats per l'1-O, als de JxCat i als Jordis. A més a més, que Torra governi facilita a JxCat el procés per designar el seu nou candidat, que podria ser investit president abans que se celebrin les noves eleccions que ja no vol gairebé ningú. Sempre que ERC hi accedeixi, per descomptat.