Els meus amics, amb qui habitualment parlem per whatsap i en aquests dies de confinament fins i tot hem celebrat algun vermut virtual, comencen a inquietar-se. Són ja moltes setmanes tancats a casa, massa. Gran paradoxa, com ha apuntat el filòsof Josep Ramoneda, del món globalitzat, ja sabeu, el món super-mega-obert que ens prometien i ens prometíem i en el qual, en realitat, caigut el mur de Berlín i el teló d'acer, els murs no han deixat de créixer i multiplicar-se per tot arreu, fins a l'extrem que ens ocupa, en què la pròpia llar es converteix en una presó.

Som al tall de la navalla: el nostre futur sembla oscil·lar entre una retallada monumental de llibertats bàsiques —fins i tot acceptada, com va posar de manifest la patètica enquesta del CIS sobre informació i fake news— i una incerta revolució que ens portarà a ser millors. Es tractaria d'un gran canvi civilitzatori que hauria començat per una reflexió col·lectiva, i introspectiva, pel retir i la clausura forçada per la pandèmia, sobre què hem fet malament. Veurem de quin costat caiem.

Els meus amics, deia, tot i que molt resilients una mica inquiets ja, comencen a preguntar-se què o qui va començar tot això, qui pagarà tot això... Quan venia l'onada, els responc que alguns vam intuir que les conseqüències econòmiques, socials, polítiques i culturals de la pandèmia serien molt més greus que les terribles conseqüències físiques, les morts. Però el nombre de morts ha estat, finalment, colpidor. Tant en termes estadístics, com en el grau d'inseguretat associat, la por, la por massiva. Qui no s'ha preguntat aquests dies davant de la mínima sospita si no serà el proper infectat? I, fins i tot, el pròxim en caure? L'anomenada societat del risc, que va teoritzar Ulrick Beck, s'ha superat a si mateixa.

Qui no s'ha preguntat aquests dies davant de la mínima sospita si no serà el pròxim infectat? I fins i tot el pròxim en caure?

Sens dubte que el sistema sanitari heretat del welfare state (re)construït a Europa després de la Segona Guerra Mundial, i les xarxes familiars, veïnals, o de ciutadania bolcades en la cooperació amb els professionals de la sanitat i les persones més vulnerables, han salvat moltes vides. Però és evident que els murs de seguretat europeus i occidentals, en aquest cas, el sanitari, han estat sobrepassats. I, en alguns moments, clarament desbordats pels efectes sociosanitaris de la pandèmia. De veritat que ningú no s'ho esperava? L'impossible és el que passa, va dir Jacques Derrida allà pels anys vuitanta del segle passat. Aquest virus —no em cansaré de repetir-ho— primer va infectar les xarxes socials, almenys a Occident, i després els cossos. En aquell moment va ser quan vam abaixar col·lectivament la guàrdia. En això i en el fals "confinament" inicial del virus al mapa, a la llunyana Xina, en aquesta falsa (re)nacionalització d'una cosa que era global i els efectes de la qual eren globals.

L'equació que es dibuixa comença a presentar perfils bastant clars: a més descentralització del poder i responsabilitat social d'Estat, menys morts

El coronavirus ha tornat a matar l'Estat-nació clàssic. En els estats de planta o tradició centralista i jacobina com Itàlia, Espanya —amb la seva rància gestió uniformada de la crisi— i França, el coronavirus ha matat més; en els estats descentralitzats realment federals, com Alemanya o Àustria, la pandèmia s'ha contingut abans, així com en estats petits de forta tradició democràtica com Dinamarca.

Però no només és una qüestió de model territorial. Hi ha hagut més morts en països on impera el laissez faire, laissez passer, com els Estats Units de Donald Trump, el Regne Unit de Boris Johnson o el Brasil de l'ultra Jair Bolsonaro, tots ells estats també federals o descentralitzats. I tampoc se n'han sortit bé els règims directament autoritaris com la Xina, que continua venent tests i màscares defectuoses a Occident i que aquesta setmana ha reconegut que a Wuhan van morir el doble de persones de les oficialment comptabilitzades.

L'equació que es dibuixa comença a presentar perfils bastant clars: a més descentralització del poder i responsabilitat social d'Estat, menys morts. Això podria beneficiar les aspiracions d'autogestió de la crisi de l'independentisme català que tant tem el deep state espanyol, sens dubte, però també la seguretat dels residents en els geriàtrics de Madrid, per exemple. Fins i tot Pedro Sánchez, que ara ha admès un desescalament de l'estat d'alarma, territorialitzat, asimètric, com fa setmanes que demana el govern de Quim Torra, sembla haver-se adonat que una cosa és parar el coronavirus per tots els mitjans i l'altra mobilitzar la Guàrdia Civil contra els lladres de taronges, sempre a l'aguait.