Em demana un company que reflexioni sobre el moment del país, amb mirada llarga, filosòfica, i li confesso la dificultat de fer-ho. La primera cosa que se m’acut demanar-me és de quin país parlem. Li comento que als anys seixanta del segle XX, en plena dictadura franquista, la gent que emigrava aquí per guanyar-se la vida sabia perfectament on era, on havia arribat, els agradés o no els agradés que els que ja hi eren, els d’aquí de sempre, parlessin català. Una llengua que no era la seva, l'espanyol, i malgrat que estigués prohibit fer-ho. La majoria d’aquells immigrats no li devien res al règim, sinó més aviat el contrari, per més que, avui, una part dels seus nets votin Vox a Torre Baró, el barri d’El 47. El català, la llengua, la normalitat de parlar-la de manera natural enmig de l’anormalitat de la persecució, era l’indicador més clar d’on eren, per a aquells nouvinguts d'Extremadura o d'Andalusia. Per contra, en la conversa amb el company, constatem que no n’estem segurs, gens segurs, que el 26,1% de l’actual població catalana, que, d’acord amb l’última xifra disponible de l’INE, és nascuda a l’estranger, sàpiga on és. Ara, o algun dia. El dubte és, certament inquietant: sap aquest 26,1% de la població de Catalunya que, efectivament, és a Catalunya? Que això és Catalunya?  

La catalana, inclús més que l’europea occidental en el seu conjunt, és una societat que acumula fractures. Superat el primer quart del segle XXI, Catalunya ha deixat de ser una fàbrica de fer catalans per convertir-se en una productora de bombolles, de mònades leibnizianes, de grups de població, culturals, i nacionals, que viuen en universos impermeables, amb imaginaris propis i intransferibles. Sovint, totalment al marge d’una idea mínima dels contorns lingüístics, culturals i nacionals del país on, literalment, són. És aquí on són, no a Marràqueix ni a Buenos Aires. No és qüestió de gustos o de llibertat de mercat, sinó de saber on ets i com vols ser-hi. O assumeixes que ets a Catalunya, i que Catalunya —t’agradi o no— no depèn del concepte i el marcador “Espanya” per ser reconeguda o identificada com a tal, és a dir, no és Albacete o Logronyo… o no ho assumeixes. No passa absolutament res, com demostra la regressió en l'ús del català o les expressions de catalanofòbia de part dels nouvinguts que parlen espanyol  —o anglès—. A Catalunya hi ha una bombolla que segueix tant sí com no TV3, Catalunya Ràdio i RAC1, El Nacional, o l’Ara, i una altra que s’informa per TVE o Antena3; una tercera formada per una part de les dues anteriors, que pot llegir La Vanguardia o El Periódico i una quarta i una cinquena i una sisena… que desconeix o ignora l’existència de tots aquests mitjans de referència. I que, com comentava el company, és natural que, per exemple, mostri el seu estupor en arribar a l’estació de Rodalies i adonar-se que tots els trens estaven suspesos. No consta que Al-Jazeera, el canal àrab més global; Al Aoula, La Primera del Marroc; Caracol TV, de Colòmbia, o Ecuavisa, de l’Equador, totes elles cadenes que sintonitzen no ja per satèl·lit sinó per streaming bona part dels magribins, pakistanesos i llatinoamericans de Catalunya, seguissin l’última hora de la crisi de Rodalies malgrat ser-ne molts d'ells usuaris habituals.

La Catalunya i el catalanisme dels últims 50 anys han produït tres grans paradigmes nacionals o sociopolítics: el pujolista (la Catalunya-nació), el maragallià (que subsumeix l’anterior en la Catalunya-ciutat), tots dos partidaris de negociar l’encaix i permanència de Catalunya a Espanya, i el processista, que proposa pactar-hi la sortida, la independència (la Catalunya-Estat). Els dos primers paradigmes, el pujolista i el maragallià, són models d’autogestió del país i la cultura que l’identifica sense ruptura de l’statu quo espanyol; el paradigma indepe era fruit del col·lapse dels seus dos models precedents i coetanis. Ara bé: tots tres projectes referendaven, amb accents diferents, la continuïtat històrica, cultural i política del subjecte Catalunya. Ara, el problema és que Catalunya ha crescut molt, però s’ha fet massa petita per gestionar-se enmig de l’onada global que ha portat al país 2 milions de persones d’arreu del planeta en poc més de 20 anys. En aquestes condicions, el subjecte Catalunya pot ser inviable com s'ha entès fins ara. De fet, ni amb un règim d’autogovern reforçat dins d'Espanya que aturi el drenatge fiscal, ni tampoc amb una estructura estatal pròpia, és segur que Catalunya no acabi punxant com una bombolla de sabó. El problema de Catalunya —què soc, què seré— també el té Espanya. Com França o Alemanya.

Ni el procés independentista ni el contraprocés normalitzador han produït un nou Estat ni un autogovern real. Carles Puigdemont i Salvador Illa pateixen, al cap i a la fi, el mateix mal: Espanya.

Catalunya és un país de bombolles. I no exactament perquè sigui la pàtria del cava. La brutal crisi de Rodalies i de les infraestructures en general després d’anys de desinversió i maltractament colonial, també la falta de manteniment d’edificis i mobiliari urbà que obliga a aturar tot el país quan ve una ventada forta, és un indicador d’on som que també assenyala un què som agònic. El caos ferroviari ha fet trontollar el paradigma de país normal plantejat amb la presidència de Salvador Illa com a alternativa al fracàs del procés i inhibidor del “ho tornarem a fer”. Sembla que la normalitat era/és un país en estat de shock permanent, ara perquè plou, ara perquè fa vent. L’absència del president de la primera línia, obligada per una llarga baixa mèdica, ha accentuat la percepció de crisi i buit de lideratge. Illa torna aquest dilluns al seu despatx a la Generalitat. Això no obstant, la sensació que tot Catalunya és un Rodalies va més enllà. Ni el procés independentista ni el contraprocés normalitzador han produït un nou Estat ni un autogovern real. Aquest joc de suma zero torna a evidenciar que els horitzons de Catalunya sempre ensopeguen amb la mateixa paret. Carles Puigdemont i Salvador Illa pateixen, al cap i a la fi, el mateix mal: Espanya. L’un, en forma de segrest judicial; l’altre, mental. Espanya et posa el jutge Llarena com et posa el secretari d'Estat Santano. La sensació és que Espanya és un maquinista de la Renfe que ens deixa tirats un dia més. La sensació és que l’únic revulsiu del catalanisme és la persistència de la catalanofòbia. I el col·lapse del país. Cridem (encara) però el tren no avança. Quin paradigma, ara? Quina Catalunya? La Catalunya catalana i només? I demà? La Catalunya espanyola i punt i final? O la Barcelona urbe latina? Som una nació? O som un Rodalies? Les sensacions van per bombolles, com abans anava la processó per barris.