La nit de dimarts passat vaig agafar l'R1 de Rodalies per anar de Barcelona a Vilassar de Mar, la població del Maresme on visc. Faig aquest trajecte des de fa més de trenta-cinc anys. Fins a mitjan anys noranta, des de Mataró, la ciutat on vaig néixer. Podria escriure un llibre, o dos, sobre les anècdotes, algunes increïbles, i tot de coses bones i no tant que he vist en aquest sant tren que ves per on, va ser la primera línia de ferrocarril de la Península, oberta el 1848 gràcies a la iniciativa de l’indiano mataroní Miquel Biada i Bunyol. Paradoxes de la història, la visió de Biada, el tren Barcelona-Mataró, va tenir un origen colonial, el ferrocarril Havana-Güines, de 1837, primera línia espanyola i de tot Iberoamèrica, i colonial ha acabat sent el tracte ferroviari que l’Estat espanyol ha dispensat i dispensa a Catalunya. Si, malgrat tot, Espanya no ha perdut encara Catalunya com sí que va perdre Cuba, és un misteri que s’escapa a les ments més entenimentades. Tant, com el de per què els milers d’usuaris de Rodalies que són vexats cada dia per la inoperància, la deixadesa, el menyspreu i el robatori de milions d’euros d’inversions en infraestructures, que Renfe i Adif no executen, a diferència del que succeix a Madrid, i el que això suposa en volum d'incidències, no li han calat foc al tren, a la via, i a la catenària sencera des d’aquí fins a Constantinoble, que és on arribava el mític Orient Express.
Però tornem a la nit de dimarts. Era dos dies després de la tragèdia dels dos trens d’alta velocitat que van topar a Adamuz, a Còrdova, i que va provocar 45 morts. És inevitable pensar que podríem haver estat qualsevol de nosaltres. Però el que succeeix a Catalunya és una altra cosa. No és un raïl maleïdament trencat que ningú no va detectar: és tota una xarxa de ferro rovellat i podrit i murs que cauen a trossos sobre el que rodem i avancem. Com acostumo, vaig pujar al tren poc abans de quarts de nou. No vaig arribar a Premià de Mar, l’estació anterior, fins a les 10 de la nit passades. És a dir, més d’una hora i mitja per fer 25 quilòmetres. Alguns viatgers, inquiets, començaven a picar amb el puny a les parets del vagó quan vaig baixar i vaig trucar a casa perquè em vinguessin a buscar. Durant el trajecte, el tren quedava aturat llargs i llargs minuts gairebé a cada estació mentre la maquinista demanava disculpes per l’altaveu interior, sense aclarir quan es reprendria la marxa. Era negra nit. Plovia. El mar estava regirat. Però no gaire. Per què s’aturava el tren i reprenia la marxa tantes i tantes vegades? A Catalunya fa molt temps que hem donat per bona l'estranya equació si plou no vagis en tren. El que no sabia en aquell moment és que la circulació per totes les línies acabaria sent suspesa sine die.
El caos de Rodalies no només provoca pèrdues econòmiques: la incertesa i, ara, la sensació d'inseguretat, també afecta els cossos, i la salut mental i emocional. En una societat de rutines automatitzades, qualsevol petita o gran alteració en el funcionament de l’engranatge ens afecta. Serenament indignat vaig piular: “Hi ha la tragèdia d’Adamuz, i hi ha la tortura sistemàtica de la #R1 de #Rodalies #Renfe, avui, perquè ha plogut i feia vent i les onades llepaven els vagons. Sants-Premià de Mar, dues hores i aturats, encara”. Mentrestant s’estava produint el descarrilament entre Tordera i Maçanet-Massanes i, poc després, l’accident de Gelida, en què va morir el maquinista i va haver-hi 35 ferits per la topada amb un mur de contenció desplomat sobre la via. El vell tren de la colònia va dir prou. I els maquinistes es van plantar en bloc l'endemà. La vaga política no declarada que han mantingut durant anys i panys a costa dels usuaris es va convertir en obert desafiament al Govern de Catalunya, incapaç de garantir quan tornarien a circular els trens, i a Renfe i a Adif, les dues empreses estatals que continuen tallant el bacallà ferroviari a la colònia, fins i tot quan, formalment, una d'elles és traspassada a l’administració autonòmica.
Ara com ara, el gruix de la gent que va en tren en l'entorn de Barcelona mai ha deixat tirats els socialistes quan venen eleccions. Al contrari, la infidelitat és continuada i enrojolant
Quan el tren s'atura, Catalunya deixa de funcionar. Però Barcelona, que és la gran ciutat de tot Occident amb les pitjors connexions ferroviàries i d'aquestes amb el seu aeroport, xiula. Mentre lliura la clau de la ciutat als rics expats que se la poden permetre i al turisme low cost, tant li fa expulsar gent a comarques que vindran a treballar en tren o com Déu els doni a entendre. Des de Perpinyà, Carles Puigdemont ha cridat a una mobilització de país davant el col·lapse de les infraestructures i Oriol Junqueras ha demanat la dimissió del ministre Óscar Puente i la consellera Sílvia Paneque. El conseller Albert Dalmau, que ha substituït el president Salvador Illa, hospitalitzat des de fa una setmana, no ha sabut imposar el criteri del Govern davant els sindicats i les empreses gestores. I? A qui li importa Rodalies? Aquesta és la pregunta.
Quines seran les conseqüències polítiques de tot plegat per al maquinista de la colònia? La normalitat d'Illa, la calma i la bona gestió, era això, l'avaria permanent de Rodalies i el pet de tot el sistema no sabem encara si definitiu? Convé no precipitar-se en les anàlisis. El PSC va recollir el 2008 el seu millor resultat en vots absoluts i escons en unes eleccions generals espanyoles, amb 1,6 milions de sufragis i 25 diputats, que van ser decisius per falcar el segon mandat de José Luis Rodríguez Zapatero. Va ser només un any després que, en vigílies de l’arribada de l’AVE a Barcelona, la crisi dels esvorancs de Bellvitge provoqués un caos ferroviari sense precedents. Vet aquí una gran paradoxa que es podria repetir. Impossible? Els socialistes, que governen l’Estat, la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, els de Tarragona i Lleida i tres de les quatre diputacions, a més de gairebé tots els grans municipis metropolitans; els socialistes, que proveeixen els càrrecs de designació a les empreses públiques Renfe i Adif, saben que, en molt bona mesura, són la seva gent els que van en tren a Barcelona. Precisament. Ara com ara, el gruix de la gent que va en tren en l'entorn de Barcelona mai ha deixat tirats els socialistes quan venen eleccions. Al contrari, sí, la infidelitat és continuada i enrojolant. Però, pel que sembla, no passa res. Per això no plega ningú, Oriol. Per això ningú no es manifesta, Carles. Vet aquí.
Amb una mica de sort, demà agafarem el bus.