Cafarnaüm (el Besòs, Catalunya)

Us recomano, si no l’heu vista ja, la pel·lícula Cafarnaüm, una cinta del 2018 ara al catàleg de Filmin. La va dirigir el libanès Nadine Labaki i va guanyar el premi del jurat a Canes. És la pel·lícula àrab més taquillera de la història però la història que explica no està centrada ni en el conflicte entre jueus i palestins -Cafarnaüm és el poblet de Galilea on va començar a predicar Jesús, segons l'Evangeli- ni tampoc és un melodrama egipci o turc, com els que últimament han entrat amb força a les plataformes digitals i les televisions d’aquí. Cafarnaüm -paraula que també identifiquem amb desori, confusió, barreja- és una peculiar i impactant road movie que relata el periple d’un nen de 12 anys, Zain, pels barris marginals de Beirut. Zain, que desconeix quants anys té perquè ni tan sols el van inscriure al registre, denuncia els seus pares davant un tribunal per haver-lo fet néixer.

És un paisatge humà brutal, el que es descriu a peu de carrer a Cafarnaüm. Però no és un paisatge estrany, de l’altra banda del món o d’una altra època. El mar que s’hi insinua entre els atrotinats blocs de pisos de l’urbs libanesa és el mateix mar que veig cada dia quan vaig a treballar, el Mediterrani. I el barri de barraques on s’instal·la el protagonista, acollit per una jove emigrant etíop sense papers que treballa en precari i viu sola amb un bebè que cuidarà Zain -Cafarnaüm és també una pel·lícula profundament descosificadora de la infància- no és un barri de barraques d’exposició fotogràfica o antropològica que va passar a millor vida amb la Barcelona Olímpica o els plans de barri del tripartit. És una vil·la misèria com les que ara mateix hi ha al Besòs, a tocar de Montcada i Reixac. O com la nau que va ser desocupada per la força a Badalona la setmana passada. 

El que al món araboislàmic són enormes bosses de pobresa urbana crònica, exportadores de migrants sense cap més equipatge que la il·lusió -on vols anar, a Turquia o a Suècia? li pregunta un traficant de persones a Zain, que somia a deixar Beirut enrere- aquí són l'efecte de les polítiques d’explotació salvatge del sòl i la fallida de l'estat de benestar. Amb la diferència que és aquí on acaba el paradís. No s’és més d’esquerres o es neteja millor la (mala) consciència per denunciar la situació dels migrants i persones de salut precària expulsats per un jutge i els Mossos de la nau de Badalona sinó per dur a terme polítiques públiques efectives per impedir que creixi una nova corona, de misèria, a l’àrea metropolitana de Barcelona. I, per descomptat, tampoc es resol res, com fa l'ex alcalde Xavier García Albiol, provant de treure profit electoralista del desastre. ¿Quines alternatives té l’ajuntament de Badalona, l’AMB, la Diputació o l’Estat -administracions totes elles governades per socialistes i/o Podemos i comuns- per a les persones sense sostre? ¿I la Generalitat? ¿De veritat que n’hi ha prou, amb procurar-los una estada de tres mesos com a màxim a l’alberg municipal perquè no hagin de dormir al carrer en el que resta d'hivern?

Políticament és molt més ‘xupiguai’ i més barat pressupostàriament parlant -i que ningú em malinterpreti- tenir tot el dia el "tots", "totes" i “totis” a la boca que trencar-se les banyes per plantar cara al barraquisme emergent a l'àrea metropolitana de Barcelona

Barcelona, capital que els últims temps ha perdut grans arquitectes i urbanistes, autèntics genis de projecció global, referents com Oriol Bohigas i Ricardo Bofill, també va ser una ciutat admirada perquè a partir dels anys noranta del segle passat, amb l’alcalde Pasqual Maragall, va ser capaç d’assolir un equilibri intern, si no en la distribució de la renda entre els seus barris, sí en la millora dels serveis públics i en l’extensió de les oportunitats per a tothom. La ciutat d’Ada Colau, i no dic que l'alcaldessa sigui l'única responsable perquè seria una lectura massa fàcil i reduccionista, és avui una ciutat bruta, trista, sense projecte de futur, molt més pobre i, en conseqüència, molt menys inclusiva que el que pregona el discurs oficial. A més, som en un moment en què a l'agenda política i mediàtica alguns col·lectius i minories d'exclosos cotitzen més que els altres. Políticament és molt més ‘xupiguai’ i més barat pressupostàriament parlant -i que ningú em malinterpreti- tenir tot el dia el "tots", "totes" i “totis” a la boca que trencar-se les banyes per plantar cara al barraquisme emergent a l'àrea de Barcelona.

Són els homo sacer, per dir-ho amb el filòsof Agamben, que no importen a ningú. Aquells de qui, al capdavall, tothom en pot disposar, també la societat en el seu conjunt, amb total impunitat. Que ni tan sols hi són, estadísticament parlant, fins i tot si han aconseguit sobreviure al viatge des de l’altra banda del mar. ¿Qui se'n recorda de les cinc persones que van morir cremades a l'incendi d'una altra nau ocupada a Badalona, al Gorg, el 2020?

Proporcionar un habitatge digne -i gestionar-lo com cal- als migrants sense recursos i/o els sensellar ha de començar a ser una prioritat política. I cívica. El retorn del barraquisme no es resol invisibilitzant la pobresa extrema, fent com si les víctimes no hi fossin. O fent-les fora a cops de porra dels llocs on s’aixopluguen. O ens hi posem, o algun petit Zain ens denunciarà a tots davant els tribunals per haver-lo permès viure en condicions que són una vergonya. Per a tots nosaltres. Passa a casa nostra, a aquesta banda de la Mediterrània. A Cafarnaüm (el Besòs, Catalunya).