A les zero hores del proper divendres engega oficialment la campanya de les eleccions municipals i autonòmiques en 12 comunitats, a més de Ceuta i Melilla, i es percep en l’ambient un malestar difús que pot deparar més d’una i més de dues sorpreses el 28 de maig. Malestar difús. M’explico: es detecta en les converses, al carrer, als grups de whatsap... una sensació d’emprenyament, de malhumor, de gent que n’està fins als nassos d’un munt de coses, en general, i que pot trobar a les urnes una manera de vehicular aquesta negativitat, un estat d’ànim gairebé nihilista. Gent que hores d'ara es pregunta, sense embuts, si fa més mal al sistema, als grans partits, l’abstenció, el vot nul o el blanc.

Els politòlegs i experts tenen teories de tota mena i, per tant, les respostes a la qüestió són opinables, mai definitives. Ara bé: si una cosa diu l’experiència és que, generalment, a qui més castiga el no-vot en les seves diverses variants sol ser al partit que va votar l’elector en l’anterior elecció, si és que va votar algun partit. Al costat d’això, la pitjor penalització per al partit que, per la raó que sigui, es pensa que ha decebut, és votar el seu principal adversari o la formació amb més opcions de desbancar-lo si és que té el poder. Aquí, les conseqüències són clares com l’aigua clara i és en aquest escenari que el vot de protesta o reactiu pot tenir més conseqüències, fins al punt de provocar el canvi. L’abstenció dels propis electors pot fer perdre les eleccions a un partit però el vot de càstig -a favor de l’adversari- el pot portar al cementiri polític. És el que gairebé li va passar al PSC durant els anys del procés, que va fregar la irrellevància quan els seus electors van migrar cap a Ciutadans i van tenyir de taronja el famós “cinturó roig”: El mateix -mitic- espai que ERC pugna per fer virar ara cap al groc.

Ergo la manera més segura i efectiva d'executar un càstig electoral és votar. Prou bé que ho saben els estats majors dels partits. D'aquí les típiques i tòpiques crides a la participació. I a concentrar el vot. Un altre argument que desaconsella el no-vot com a opció de protesta contra el sistema és que els escons s'ompliran igual: cap llei estableix un mínim de participació electoral i/o de vots vàlids a candidatures per renovar parlaments o consistoris -només per accedir a tenir-hi representants-. El no-vot va estar a punt de guanyar les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, celebrades el 14 de febrer del 2021: es van abstenir 2.739.222 persones (un 48,71%), els vots nuls van ser 41.430 (1,44%) i els blancs 24.087 (0,83%). Globalment, van ser 2.819.328 vots a candidatures (50,12%) i 2.804.739 entre abstencionistes, nuls i blancs (49,87%). Per poc, el no-vot enxampa el vot als partits. I, malgrat el que això significa pel que fa a legitimitat popular directa dels càrrecs elegits, bastant arran de terra, el Parlament es va renovar, com sempre, en la seva totalitat, i els partits es van repartir els 135 escons d’acord amb la fórmula d’Hondt.

El no-vot (abstencions, nuls i blancs) va estar a punt de guanyar les últimes eleccions al Parlament de Catalunya

Tot plegat es veu força bé si comparem l’actitud davant del sistema, i, en concret, de les eleccions, dels partits anti-sistema. Així, mentre l’extrema esquerra històricament ha estat absatencionista perquè abjura de la “democràcia burgesa” -la CUP  fins fa quatre dies no es presentava a les eleccions al Parlament ni al Congrés dels Diputats-, l’extrema dreta -Vox- se n’aprofita electoralment tant com pot, com també feien als anys vint i trenta els feixistes i els nazis, que van destruir el sistema -la democràcia liberal- participant a les eleccions fins a guanyar-les. La democràcia cau sovint en el tràgic parany de blanquejar i atorgar respectabilitat en nom del pluralisme -als mitjans, per exemple- a qui, en realitat, treballa per ensorrar-la.

És en la desconfiança cap a l’eina -la democràcia, els parlaments- i en la inacció del governants davant els  problemes del dia a dia, on neix l’antipolítica i germina un malestar difús que també computarà a les urnes del 28-M

Ara bé. Dit això, els candidats i els partits farien bé d’analitzar d’on ve el malestar difús que es detecta en vigílies de l’inici de la campanya electoral. Hi tenen alguna responsabilitat, en el desastre continuat del servei de Rodalies que operen Renfe i Adif i que està convertint Barcelona en la gran ciutat d’Europa occidental amb els pitjors accessos ferroviaris? Alguna cosa a dir, el primer govern monocolor d’ERC des de la República, el govern que se suposa havia de ser un exemple de gestió, sobre el fiasco de les oposicions per estabilitzar personal de la Generalitat que obligarà a repetir més de 13.500 proves? Alguna cosa a dir sobre la sensació d’abandó de la pagesia davant el desastre que està causant la sequera i els acords a què han arribat els partits, tard i amb fòrceps? Alguna cosa a dir, els candidats i els partits, sobre la cronificació d’episodis ultraviolents i enfrontaments entre delinqüents armats a la ciutat de Barcelona i el seu entorn? Alguna cosa a dir sobre els sentiments contradictoris -entre la por de perdre la feina i l’admiració i entrega gairebé religiosa- que provoca l’avenç imparable de la Intel·ligència Artificial en tants i tants sectors de la vida professional i econòmica?... És aquí, en la desconfiança cap a l’eina -la democràcia, els parlaments-; en la inacció del governants davant problemes que no demanen partidismes de curta volada sinó compromís i efectivitat en el dia a dia, on neix l’antipolítica i germina un malestar difús que també computarà a les urnes del 28-M.