El Regne d’Espanya -si res no es torça  a última hora- serà un dels pocs estats plurilingües del món que permetrà l’ús normalitzat, sense restriccions, de les llengües diferents de la majoritària i única oficial a tot l’Estat -i ho subratllo-, a la seu on, d’acord amb la llei, resideix la sobirania popular, el seu parlament, en concret el Congrés dels Diputats. És així com català, basc i gallec podran ser usats a tots els efectes en igualtat de condicions amb el castellà, tot i no tenir el rang de llengües oficials de tot l’Estat, sino només -i en règim de cooficialitat amb la denominada lengua común- en part del territori d’aquell, les comunitats autònomes respectives. Al Canadà, per exemple, on fa anys i panys que això succeeix, anglès i francès són oficials a tot el territori de la federació, encara que, com sabem, el francès només es parla al Quebec. Doncs bé, l’acord que farà possible la normalització lingüistica de  les Corts espanyoles 45 anys després d’aprovada la Constitució, s’ampliarà també a les institucions europees, de manera que català, basc i gallec, tot i no ser -insisteixo- llengües d’Estat, seran oficials de la Unió. Val a dir que l’irlandès o gaèlic irlandès -en greu risc de desaparició- és l’última llengua europea amb oficialitat estatal incorporada al catàleg de la UE. És doncs un acord molt important que fa l'Estat espanyol més semblant al que és des de la vessant de la seva pluralitat interna i que, per això, haurien de celebrar també els ciutadans honestament convençuts que Espanya pot ser un pais que valgui la pena. 

Ara bé. Una vegada més, i com sol succeir en tots els canvis relacionats amb la qüestió territorial, és un acord forçat i amb fòrceps. Com és sabut, el doble pacte lingüístic va permetre desencallar la investidura de la socialista Francina Armengol com a presidenta del Congrés amb el vot dels independentistes de Junts per Catalunya, a més dels socis habituals del PSOE, i va ser impulsat per ERC i -diguem-ho així- lligat i ben lligat per Junts. Sense els vots del partit de Carles Puigdemont ni Armengol seria presidenta del Congrés ni el català, el basc i el gallec, haurien vist reconeguda la seva majoria d’edat, negada i denegada manta vegades pel secular centralisme lingüístic espanyol i la seva al·lèrgia crònica a la diversitat, a les Corts espanyoles i a la UE. I sense els vots del partit de Carles Puigdemont no serà president Alberto Núñez Feijóo -llevat que es produeixi un cop d’estat intern al PSOE contra Pedro Sánchez- ni l’actual president espanyol en funcions tampoc serà investit. Ergo el joc és clar com l’aigua clara: o el PSOE es torna a entendre amb Puigdemont, com es va entendre per a l’elecció de la presidenta del Congrés, o -tret d’una sorpresa majúscula d’última hora- hi haurà de nou eleccions.

Però tornem al doble acord del català perquè és clau per al que vindrà (o no). Aquest pacte evidencia moltes coses, la primera de la qual és que si es vol, si hi ha voluntat política, es pot. I la segona, i no menys important, que el catalanisme, ara majoritàriament independentista, pot aspirar a negociar amb els partits espanyols, en aquest cas el PSOE, i cobrar per avançat. Vet aquí un  canvi de paradigma que -veurem- pot tenir un recorregut pràcticament inèdit des dels llunyà pacte del Majestic de la CiU de Jordi Pujol i Josep A. Duran i Lleida amb el PP de José María Aznar, el 1996. Sigui com sigui, el PNB, que sàviament ha practicat aquesta estratègia de negociar amb garanties màximes, n’ha perdut el privilegi i l’exclusiva; i ERC ha quedat, en molt bona part, superada en la seva estratègia d’acords amb Sánchez, sovint interpretada com excessivament tova o conciliadora. Una línia negociadora durament castigada per l’electorat republicà en les dues últimes eleccions malgrat l’abast polític indubtable dels indults als condemnats per l’´1-O i la modificació del Codi penal quant a la sedició (derogada) i la malversació que reivindiquen els d'Oriol Junqueras. Per tant -i, insisteixo, a reserva del que vingui-, no és que Puigdemont, a qui els republicans han donat la benvinguda, s’hagi incorporat a la via negociadora d’ERC i a la taula de diàleg amb Sánchez:  és que Puigdemont ha donat la benvinguda a Waterloo a qui vulgui ser investit president del govern espanyol amb la condició de passar primer per caixa abans de votar res.

Puigdemont no s'ha incorporat a la via negociadora d’ERC: el que ha fet és donar la benvinguda a Waterloo a qui vulgui ser investit president del govern espanyol amb la condició de passar primer per caixa abans de votar res

Una altra cosa és si Puigdemont podrà aguantar la posició i reproduir el model del doble pacte del català -que es començarà a aplicar en la sessió d’investidura de Feijóo, el 27 d’octubre-, és a dir, les garanties de compliment efectiu dels acords i la verificació, pel que fa a l’amnistia i la resta de condicions prèvies per a una negociació d'investidura amb Pedro Sánchez explicitades en la seva conferència de Brussel.les. Puigdemont té la paella pel mànec però es pot cremar la mà si, quan sigui el moment decisiu, no rebaixa el foc: una repetició electoral, que podria deixar el PP i Vox prop de la majoria absoluta, li juga més en contra que a favor. De la mateixa manera, Sánchez sap que és ara o mai i haurà de ser sí o sí amb amnistia o el que més se li assembli. 

En qualsevol cas, més enllà de la investidura, i fins i tot de la llei d’amnistia o la figura legal de “gràcia”, com diuen els juristes, que el PSOE pot acceptar, hi ha la segona part, que no és altra que la incògnita sobre si Sánchez abordaria el “compromís històric” que reclama Puigdemont, el qual ha de culminar en un referèndum d’autodeterminació, ara reactivat també per ERC com a objectiu, que no s’ha inclòs com a condició prèvia a la investidura. La qual cosa permet a Sánchez transitar el full de ruta del president exiliat o circular almenys pel primer tram del recorregut. Puigdemont colla però no ofega. Dilluns hi va haver un benvinguts a Waterloo a la vicepresidenta del govern espanyol i líder de Sumar Yolanda Díaz, en qualitat de facilitadora de l’acord, i, dimarts, als diputats d’ERC i de la CUP que també es van desplaçar a Brussel·les per assistir a la conferència del president a l’exili. Puigdemont té les portes més obertes que mai. 

En suma, i enmig de totes les incerteses que es vulgui, la nova aritmètica electoral al Congrés, amb Junts en posició determinant i decisiva davant la investidura del proper president espanyol, pot ser la palanca d’un canvi de paradigma en els tractes de l’independentisme amb l'Estat, no només del partit de Puigdemont. És normal que en determinades instàncies, la incòmoda figura del expròfug?, exfugit?, excolpista? Puigdemont i les seves regles del joc produeixin vertigen. Però no és menys veritat que Espanya -els poders espanyols- és davant d’una finestra d’oportunitat històrica per sortir del jardí en què es va ficar el 2010 amb el cop del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. Ara, la validació d'una amnistia per part del màxim intèrpret de la Constitució -rebutjant el previsible recurs d'inconstitucionalitat- podria revertir el camí seguit des de llavors. 

De Saint-Martin-le-Beau a Waterloo: els poders espanyols s’han de plantejar si el que el 1977 va tenir sentit amb Tarradellas pot tenir una segona part ara amb Puigdemont

Un 11 de setembre com avui del 1977, en plena sortida de la dictadura franquista i quan res no estava garantit en aquella transició bastant menys modèlica del que s’ha explicat, centenars de milers  de catalans -els diaris i revistes la van batejar com “la manifestació del milió”- van omplir el centre de Barcelona per celebrar la Diada Nacional. El cartell de la convocatòria reclamava “llibertats, amnistia i Estatut d’Autonomia”. El 23 d’octubre següent, Josep Tarradellas, el vell president de la Generalitat exiliat, va tornar a Barcelona després de gairebé 40 anys. La Generalitat provisional presidida per Tarradellas va ser l’única institució provinent de la legalitat republicana reconeguda en l’ordenament legal postfranquista abans de la proclamació de la vigent Constitució del 1978. Diuen que, ara, ja hi ha juristes cercant un relat que pugui justificar l'amnistia o una mesura equivalent a tots els processats de l'1-O, com es van justificar els indults. Puigdemont gairebé ho ha servit en safata: "compromís històric". És obvi que la solució ha d'anar més enllà de la investidura, per més important que sigui aquesta. De Saint-Martin-le-Beau a Waterloo: els poders espanyols s’han de plantejar si el que el 1977 va tenir sentit amb Tarradellas  pot tenir una segona part ara amb Puigdemont.