Pablo Iglesias sap que no serà president de la Comunitat de Madrid i Pere Aragonès no les té totes encara sobre si, aquest divendres, o potser diumenge, o després de Setmana Santa, ho serà de la Generalitat de Catalunya. La qual cosa significa, en termes de relacions de força, que, ara per ara, guanya la banca, o sigui, Espanya. I, més en concret, la nova Restauració en marxa amb la malmesa figura de Felip VI al capdavant. El preacord ERC-CUP anunciat aquest diumenge allunya la possibilitat que Salvador Illa reclami anar a un debat d'investidura, però encara no garanteix la del candidat d'Esquerra. Depèn de Junts, no de cap majoria d'esquerres màgica. I, com em deia fa pocs dies un home d'ERC en el fragor de la negociació, "el més calent és a l'aigüera". 

Però, anem a pams. La Restauració espanyola en marxa fa un pas més en la mesura que el líder de Podemos és més a prop de ser definitivament desactivat com a element discordant, incòmode. Pedro Sánchez, el gran protector de la monarquia, té menys malsons des de la setmana passada. I més encara si la sortida de l'encara vicepresident Iglesias del govern de coalició s'ha acompanyat del relleu per una dirigent més dòcil davant del sistema, Yolanda Díaz, que és comunista amb carnet del PCE, i, segurament per això, s'entén molt bé amb els empresaris.

En el millor dels casos, Iglesias podria aspirar a manar des de fora, des del partit, com a consciència crítica i dipòsit d'autenticitat d'un Podemos que prova ara de psoïtzar-se per la via de la respectabilitat institucional. Aquest és el peatge i aquesta és la sortida menys dolenta per als interessos del sistema, encara que Sánchez i el seu valido, Iván Redondo, faran el que sigui perquè l'objectiu dels morats de disputar l'hegemonia de l'esquerra espanyola al PSOE, ara amb Iglesias en posició de pas al costat, es limiti, si no hi ha més remei, a la subalternització com a soci parlamentari i governamental tractable i previsible.

El terratrèmol de Múrcia, que ha expulsat Iglesias del Consell de Ministres i ha accelerat la implosió de Ciutadans, més que enfonsar Espanya pot contribuir a aixecar-la

El règim del 78 va entrar en crisi entre l'abdicació de Joan Carles I amb la Corona flotant sobre aigües pestilents, la irrupció de Podemos (71 diputats al Congrés amb les seves confluències a les eleccions del 2016) i Ciutadans (57 diputats en les d'abril del 2019) com a esquerra i dreta alternatives al PSOE i el PP; i, és clar, el referèndum d'independència de Catalunya de l'1 d'octubre del 2017 i l'aturada general del 3. Va ser quan Felip VI va haver de sortir no per enviar els tancs de tornada a les casernes, com el seu pare quan es va torçar el cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, sinó per esperonar la policia i la Guàrdia Civil ("A por ellos") contra els catalans i catalanes desafectes. Des d'aleshores, i enmig de la tempesta, tot ha estat intentar reconstruir el trontollós consens i apuntalar si no un nou règim, la Restauració del precedent. El terratrèmol de Múrcia, que ha expulsat Iglesias del Consell de Ministres i ha accelerat la implosió de Ciutadans i ha obert una finestra d'oportunitat per al PP-Ayuso de reunificar les dretes amb el naufragi d'Arrimadas i l'opa sobre Vox, més que enfonsar Espanya, pot contribuir a aixecar-la. El bipartidisme pot tornar a reconfigurar-se en les pròximes eleccions generals si el 4 de maig el PSOE aguanta a Madrid i Ayuso, la nova criatura del laboratori postaznarista, es reforça.

La crisi de la monarquia fugida als emirats del Golf Pèrsic suposarà l'arribada de la República a Espanya o allunyarà encara més aquesta possibilitat? Ja està en marxa el nou relat per apuntalar la Restauració en aquesta clau de volta, el nou embolcall del règim: Joan Carles I ha estat dolent, dolentíssim, però la monarquia és bona, boníssima. Per a qui tingui dubtes, n'hi ha prou amb llegir ahir a El País el periodista José Antonio Zarzalejos, autor del llibre Un rey en la adversitdad (Planeta), sobre el regnat de Felip VI: "(Joan Carles I) ens va trair. El sistema li va donar immunitat, i ell l'ha volgut convertir en impunitat. No convertim la crisi de rectitud d'un rei en crisi sistèmica". Més clar, impossible.

Mentre ERC i Junts no es posen d'acord a cinc dies de la teòrica primera sessió d'investidura de Pere Aragonès, Espanya es regenera, com l'hidra

I Catalunya? Per entendre el que succeeix aquí, per fer-li l'hermenèutica a Catalunya, convé mirar a Múrcia. I a la madrilenya Puerta del Sol. En aquesta direcció es pot entendre per què els elements de teòrica distensió del conflicte Catalunya-Espanya —indults dels presos polítics, reforma de la sedició, taula de diàleg— han patit aquests dies de moviments sísmics al tauler espanyol un nou ajornament. L'independentisme, encara que sembli redundant, hauria de tenir una mica més de sentit d'Estat. ERC i Junts, Junts i ERC, han convertit la negociació per a la investidura i el nou Govern en un duel a O.K. Corral sobre el que ha passat en els últims tres anys amb la CUP com a testimoni.

Després del preacord entre ERC i els cupaires, ara es desfermarà el #pressingJunts. És possible que a sectors de Junts els costi digerir que ERC accedeixi per primera vegada a la presidència de la Generalitat des de 1980, la qual cosa és, certament, històrica; segurament tant com a sectors d'ERC els costarà d'acceptar que, tot i que la CUP és necessària, Aragonès serà president gràcies al vot determinant de la "dreta" catalana, de "Convergència"... de Borràs i Puigdemont, no d'Albiach (ni d'Illa), l'"esquerra". Mentre ERC i Junts no es posen d'acord a cinc dies de la teòrica primera sessió d'investidura de Pere Aragonès, Espanya es regenera, com l'hidra.