Francesc de Dalmases va increpar la subdirectora del FAQS, la va agafar pel canell i la va tancar en un camerino per esbroncar-la. Fins i tot va haver de sortir un regidor de plató perquè els crits es colaven pel micròfon. Malgrat que alguns van començar negant-ho, ho han confirmat tot nombrosos testimonis. Malauradament, Dalmases no és el primer i no serà l’últim. En un país on semblar bondadós, pietós i moralment rectíssim és el millor màrqueting polític, la mala llet es gasta en privat. La paguen —la paguem— els qui som a segona o tercera fila provant de fer la nostra feina tan bé com sabem, que no sempre és a favor dels interessos dels qui són al capdavant de les institucions. 

Dalmases va escridassar una periodista per fer la seva feina igual que Josep Borrell, llavors ministre d’Afers Exteriors, va abandonar una entrevista amb la televisió alemanya DW arran de les preguntes de Tim Sebastian sobre Catalunya. Igual que l’Oriol Junqueras va advertir Antoni Bassas en considerar que feia el caldo gros a la vaga de fam dels presos de Junts i cedia al seu xantatge. Igual que Sergi Sabrià volia esporuguir a crits i cops a la taula la Marina Fernández, que l’entrevistava per aquesta casa. Intimidar funciona i els polítics ho saben. En una ràfega de crits d’algú que consideres que pot deixar-te sense feina sempre acabes dubtant si has fet alguna cosa malament i és fàcil que et tiris les culpes a l’esquena. I que rectifiquis, que no és més que cedir a la voluntat de qui, des d’una posició de domini, s’aprofita de les teves esquerdes d’inseguretat per doblegar-te i convertir-te en una eina al seu servei. Amb ganes de deixar-ne de tenir, però, la por pot ser fèrtil, perquè resistir la capacitat de deformació del temor et fa més ferm i consistent a llarg termini.

Dalmases va escridassar una periodista per fer la seva feina igual que Josep Borrell, llavors ministre, va abandonar una entrevista amb la televisió alemanya DW arran de les preguntes sobre Catalunya

De Joans, Joseps i Dalmases n'hi ha a totes les cases. Els hem patit molts. En un article a Núvol sobre La Fera, una plataforma de creadors de contingut que rep pempins d’Òmnium Cultural, vaig dir que “estem assistint a l’episodi en què Òmnium i l’ANC toleren que se’ns petin el català a les escoles i per compensar-ho donen uns calerons a quatre amics perquè salvin amb una sabata i una espardenya el que ells no han tingut pebrots de defensar”. Dir la meva, que és pel que em volen aquí, em va costar una trucada d’en Roger Rofín, director de comunicació d'Òmnium, on només s'hi van sentir els seus crits. Qui vol intimidar només busca retreure’t el preu de dir el que penses. L'amenaça és un recordatori de quina és l'estructura de poder que et sotmet. O a la que ets subjecte. Funciona perquè, en la humiliació del moment, l’instint de supervivència et dicta que t’adaptis per evitar que allò et torni a passar.

La graponeria de Francesc de Dalmases ha obert la porteta perquè aquestes pràctiques —tan comunes en la política i el polítiqueig com els amants secrets dins els partits— aflorin a la superfície. Intimidar funciona fins que la veritat esberla el reflex de gendre perfecte d’uns quants diputats, consellers i xamans de l’independentisme, la hipocresia amb què s’omplen la boca de llibertat d'expressió i democràcia i després agafen periodistes pel canell i les tanquen als camerinos. O truquen articulistes per esbroncar-les amb el propòsit d’empetitir-les. O piquen sobre la taula en un exercici goril·lesc perquè no els has entrevistat com ells volien. Aquest també és el país que tenim, malauradament, i és el país que tenen molts. Això no ens fa més normals, només ens fa més proclius a tenir un Estat —si mai arribem a tenir-lo— amb la base podrida.