Com a bon català, diumenge em vaig llevar ben d’hora, ben d’hora, i mentre passejava la gossa amb les bosses del cagar a la butxaca i l’ampolla d’aigua a la mà, vaig decidir prendre un cafè a un bar de la plaça del Centre del barri de Sants. La mestressa del local era una dona xinesa i quan li vaig demanar un cafè doble en un correctíssim català neutre, em va mirar com si jo estigués parlant-li en urdú. L’intercanvi de mirades va durar uns segons, fins que jo vaig decidir demanar-li un "café doble" i llavors sí que em va entendre. La solució radicava en la castellanització de la "e" i quan va tornar —això sí, de molt bones maneres— em va dir que ells eren estrangers i que el primer era l’espanyol. Malgrat que sé, per experiència, que enfrontar-se a aquest mal tan barceloní que s’estén com una taca d’oli per tot Catalunya et converteix en un Quixot lluitant contra molins de vent, vaig decidir continuar parlant-li en català, també de bones maneres, però reconeixent, en la meva psique interior de català emprenyat quasi xarnego, que això de demanar en català un cafè a Barcelona s’està convertint en una veritable quimera. La meva curiositat, pròpia d’un barceloní, és saber la raó per la qual aquella mestressa entén la demanda d’un cafè doble pronunciat en tots els accents expatris, menys quan li dius en català. Un problema que també solen tenir els sud-americans, capaços d’entendre el significat d’un double coffee però no el d’un cafè doble. Una curiositat molt barcelonina.
Una amiga meva, professora d’educació infantil, em va explicar que alumnes seus catalanoparlants, quan es reuneixen a l’hora del pati per jugar, entre ells parlen castellà. I quan els en pregunta la raó, els nens, sense cap connotació política, li contesten que ho fan perquè el castellà és més guai. Això de guai és, ben mirat, una expressió que agrada molt als modernets i, sobretot, a tota aquesta nova esquerra eco guai, que són, en part, els inductors d’aquest nou mantra que assegura que el castellà és molt més guai que el català, segurament, per l’ecomulticulturalitat que abanderen com si fossin els fills putatius de L.L. Zamenhoff, el "Doktoro Esperanto", que va inventar un idioma per unir els pobles del món. Aquests nous esperantistes ecoguais han preferit el castellà que l’esperanto per una qüestió, suposo, de practicitat i mandra. No fa gaire temps, o potser sí —perquè el record arriba com un malson provinent d’eco-Mordor— ens va governar una alcaldessa ara reinventada en salvapàtries, que feia vídeos chupiguays en castellà destinats a convertir-la en un tòtem populista. Amb aquella elecció tan premeditada, la ja líder de Frente Amplio ens deia que hi havia un idioma útil i un altre d'inútil si volies triomfar a la vida, i amb el sobreafegit que una llengua era burgesa i pertanyia a la classe explotadora, i l’altre era universal i el referent de la lluita social emancipadora que ella abanderava. Tot plegat, hi havia una gran dosi de mesquinesa oportunista.
L'amor que el barceloní té cap a la seva ciutat s’està diluint per una riuada de nous ciutadans que podrien viure aquí com podrien fer-ho a Saragossa
Una altra curiositat molt barcelonina és l’orgull neuròtic que té el barceloní envers la seva ciutat, capital amb la qual professa un amor ambivalent, de vegades tòxic, com un d’aquells amors que viatgen entre el seny i la rauxa. I aquest amor que el barceloní té cap a la seva ciutat s’està diluint per una riuada de nous ciutadans que podrien viure aquí com podrien fer-ho a Saragossa, una pèrdua d’identitat que pot acabar arrossegant Barcelona fins a convertir-la en una ciutat irrellevant com la capital de l’Aragó. Si a un barceloní espiritualment de soca-rel li cremen el Saló de Cent com ho han fet els salvatges batejats ja com els anti-França amb l’ajuntament de Llemotges o el Marché des Enfants Rouges de París, li agafaria una depressió de les anomenades de cavall. Però aquesta curiositat tan barcelonina, aquesta relació d’amor gairebé tòxica amb la seva ciutat, està desapareixent amb una nova fornada de barcelonins que veuen Barcelona plana i descontextualitzada, en gran part, per unes xarxes socials que porten la mirada cap a horitzons desenfocats.
En aquests moments, vivim en una ciutat semblant a la que va retratar Mendoza a Sin noticias de Gurb, perquè pots travessar Barcelona saltant i caient de rasa en rasa fins a la derrota final. Tot i això, el ciutadà viu la implosió urbanística amb la paciència intacta per una raó altament barcelonina: la promesa de viure en la més ben plantada de les ciutats que es fan i es desfan. Alhora, el barceloní viu encara en la depressió causada pels mandats d’Ada Colau i la conversió de Madrid en una ciutat cosmopaleta, desacomplexada, anabolitzada de calés estatals i catapultada pels mitjans de comunicació centrípets que viuen de les subvencions provinents de l’Ajuntament, la Comunidad i el govern central. El cercle virtuós. Com a barcelonins, podríem protestar lloant el nostre model de ciutat, però tornem de Madrid enlluernats per les cañitas i els llums dels teatres de la Gran Via quan, en el fons, tots aquests musicals són succedanis dels grans musicals de Londres o Nova York, i tenen la prestància d’aquells Rolex falsos que es van posar de moda a la dècada dels vuitanta. La cultura de l’aparença. Madrid ens enlluerna per la seva costosa grandiloqüència d’oripell, i som capaços de tornar a Barcelona convençuts que l’oferta teatral de Madrid és molt superior que la d’aquí. Una mentida covada a foc lent per tota una intel·lectualitat cortesana, que considera el català un idioma de segona i, per tant, menysprea l’oferta teatral en català encara que el que hi hagi sobre l’escenari del Teatre Nacional o del Lliure sigui una obra d’Ibsen o Beckett. L’enlluernament provincià que provoca a un barceloní el nouriquisme de Madrid és una altra curiositat molt barcelonina. Van tractar de robar-nos l’autoestima amb la refotuda Movida, i ho han aconseguit amb nocturnitat i traïdoria al llarg d’aquest primer quart del segle XXI. Ens han picat tant el cervell anomenant-nos provincians, que som ciutadans d’una ciutat magnífica, la més cosmopolita de tot l’Estat, però tenim esma de provincians. Una peculiaritat molt barcelonina, de la nova Barcelona, com també ho són el pijos i la seva creença que parlar castellà és més fino, herència de la Barcelona vella i oligàrquica que va fer alcaldessa, per cert, la representant de la nova política. Els pols s’atrauen quan es tracta del català.