Fins i tot els qui no hem anat mai a la Patum de Berga aquesta setmana tenim ressaca de Patum. Quan la cultura popular és viva, té un efecte hipnotitzant. La plaça de Sant Pere de Berga plena, cremant o botant, sempre fa ganes d’identificar-s’hi. Fins i tot els qui no hi hem estat mai, quan arriba dijous de Corpus i les xarxes se’ns inunden de vídeos del Ball de l’Àliga o dels salts de plens, ens sentim irracionalment inclinats a declarar que som això, que aquell mar de gent extasiada envoltant els gegants també ens fa. Bo i sabent que cultura popular i folklore no volen dir el mateix, les circumstàncies del nostre temps i de la nostra nació han hibridat ambdues accepcions. Malgrat que la primera posa l’accent en la popularitat i la segona en la tradició, no és cap bajanada dir que, quan a la Catalunya d’avui es parla de cultura popular, sovint es parla de folklore. Pot arribar a ser embarbussat, perquè tendim a pensar que el caràcter folklòric és el que museïtza, petrifica i acaba matant un tret identitari nacional. Però en el nostre cas, precisament perquè ambdós ja treballen de manera ambivalent al cap de molts catalans, cultura popular i folklore es nodreixen i es mantenen vius. El nostre folklore és popular, la nostra cultura popular és folklòrica.
La cultura popular és un vincle amb un lloc, una història i uns fets que encara ens expliquen alguna cosa sobre nosaltres mateixos que res més no ens ho pot explicar
Les nostres tradicions omplen les places i els carrers del país i es fa difícil perimetrar fins a quin punt arriba l’un i fins a quin punt arriba l’altra. Això pot comportar una tendència al desequilibri que desnaturalitzi les festes. La popularització de la Patum, precisament, és un bon exemple per entendre fins a quin punt el reclam d’una festa pot capar el seu sentit tradicional. No només perquè tot el que és massiu pot comportar canvis en la substància d’allò que es massifica, sinó perquè la cultura popular viu del compromís dels qui s’hi impliquen personalment. La cultura popular —entenent-hi el component tradicional— no és una instastory, és un vincle amb un lloc, amb una història i amb uns fets que, malgrat que hagi canviat l’estructura social que va preservar-los, encara ara ens expliquen alguna cosa sobre nosaltres mateixos que res més no ens ho pot explicar. Amb la cultura popular mai saps del tot fins a quin punt et fa ella i fins a quin punt la fas tu. Ser-hi et transforma perquè fa comprendre el sentit de l’arrelament i il·lumina els racons més desconeguts de la identitat. Gaudir-ne, però, no vol dir fer-la.
El país es vincula a la cultura popular meravellant-s’hi quan la seva popularitat ja és un fet i avergonyint-se’n quan demanaria temps i esforç tornar a omplir la plaça
El país és ple de gent que ofereix el seu temps perquè la tradició no es petrifiqui. Gent que s’enfronta als prejudicis que la cultura popular carrega. Parlo de l’espectacularitat de la Patum i parlo de cada colla de geganters i capgrossos, de trabucaires, de castellers, de diables, de bastoners, de cada colla sardanista i esbart dansaire, i d’un llarguíssim etcètera, que des del racó més petit del país, allà on no arriben les instastories, es recaragolen una faixa per agrair i fer-se responsables de l’herència rebuda. Parlo de la gent que entén el valor de la tradició quan sembla que cultura popular i folklore no són híbrids, perquè a l’esbart cada vegada en són menys, la plaça del poble cada cop és més buida i ningú no recorda qui és el patró local. Des de fora, la Patum enamora per la seva explosivitat, per la facilitat amb què lliga catalanitat i eufòria. Berga infon fe en el país sense gaire esforç. La seva popularitat, però, té una cara fosca que —ho escric d’entrada, no és pas culpa dels berguedans— és símptoma del tracte superficial amb què la resta del país es vincula a la cultura popular: meravellant-s’hi i consumint-la quan la seva popularitat ja és un fet i mirant-se-la de reüll i avergonyint-se’n quan demanaria temps i esforç tornar a omplir la plaça.
La cultura popular ens relliga a la comunitat des d’una identitat amb què cadascú s'hi vincula individualment i aconsegueix que la frontera entre públic i privat es difumini quan qui és a la plaça ets tu
La cultura popular és el millor exemple que la nació se sustenta en la localitat. Que arreu del país —dels Països Catalans, de fet— hi ha una manera de celebrar i una manera de reivindicar-se a l’espai públic que té un denominador comú. Que, arribats en aquest punt, es fa difícil saber si va ser l’ou o la gallina: si tenim una tradició comuna perquè som una nació o si som una nació perquè tenim una tradició comuna. Són l’expressió festiva i l’expressió política d’una mateixa comunitat. La cultura popular ens relliga a la comunitat des d’una identitat amb què cadascú s’hi vincula individualment i aconsegueix que la frontera entre el que és públic i el que és privat es difumini quan qui és a la plaça ets tu. Aquest lligam personal, aquest compromís que ens manté vius i que desmuseïtza la cultura popular, que entén que la tradició és espina dorsal i no gàbia, comença a la unitat territorial més petita. En termes folklòrics, valorar i entendre la particularitat és clau per valorar i entendre la globalitat. La diversitat folklòrica cohesiona la cultura popular del país perquè reforça el relat que és una diversitat comuna, que tenint patrons diferents, imatgeria festiva diferent i robes tradicionals diferents, fa segles que compartim els pilars que ens fan. Que fa segles que, col·lectivament, fem aquests pilars. Per continuar viva, la cultura popular del país demana que ens hi relacionem íntimament, que ens hi comprometem i popularitzem el que ha perdut popularitat allà on siguem. Només així, que la plaça de Sant Pere de Berga sigui el photocall del Corpus podrà preocupar-nos menys.