Que l’actualitat política és, fonamentalment, actualitat judicial, ho demostren les notícies top dels darrers dies: l’advocat general del Tribunal de Justícia de la UE valida la llei d’amnistia; es va eixamplant la franja de temps durant la qual no se sap ben bé del tot (o es comença a intuir massa bé) què estava fent Mazón el fatídic dia de la DANA; el Suprem condemna i inhabilita el fiscal general; engarjolen la mà dreta de Sánchez; s’inicia un judici contra la família Pujol..., quina serà la notícia alhora política i judicial de dilluns? Davant d’aital simbiosi o, gairebé, contuberni entre política i justícia, hom no pot evitar de preguntar-se si aquest no parar de posar, els tribunals, bastons a les rodes dels polítics no és deliberat, volgut, desitjat pels primers: estan desplegant accions de lawfare?

Deixem clara, per començar, una idea crucial que, llegint certes anàlisis, diria que no sempre es té prou present: perquè un cas judicial sigui lawfare, no cal que es condemni (per motius polítics) un innocent. La condemna d’un innocent és el cas més extrem de lawfare, és clar. Pensem, per exemple, en la condemna per sedició per l’1-O: quin aixecament tumultuari es va produir? Ara bé, també pot ser lawfare (i del genuí!) la mera tramitació, en el context polític oportú, d’una causa penal contra algú amb significació política, amb la simple intenció de generar, precisament en aquell context, un determinat i oportuníssim efecte polític, i més endavant, assolit l’objectiu, arxivar la causa o absoldre’l després de judici. També podrà ser lawfare condemnar algú realment “culpable” sotmetent-lo, però, a una investigació o un judici rodejat de circumstàncies especials. La clau no és, per tant, la culpabilitat o innocència de l’acusat, sinó si en la tramitació de la causa s’ha produït alguna anomalia o, simplement, alguna circumstància que normalment no passa (perquè no s’ajusta plenament a la norma aplicable) i que (casualitats de la vida!) és allò que permet, molt oportunament, generar el condicionant polític que es "necessitava". Vegem-ho amb dos exemples recents.

És lawfare la inhabilitació del fiscal general? Indici 1: per començar, no ho podem respondre del tot, perquè només s’ha publicat la condemna, però no la motivació de la sentència. Ara bé, aquesta sola circumstància, sense precedents (ja tenim quelcom que no passa, normalment!), ja ens assenyala la primera gran anomalia: s’ha fet així per generar ja, immediatament (mentre esperen la redacció dels vots particulars), la repercussió política perseguida, la dimissió del fiscal general? Indici 2: la causa es va iniciar just en el moment en què va néixer un odi exacerbat envers el fiscal general per part del poder judicial i la majoria dels fiscals. El motiu? Que donava suport a l’amnistia! (tots els camins porten a Roma: a Catalunya). Indici 3: durant la instrucció, es van adoptar mesures restrictives de drets de l’investigat aparentment desproporcionades amb la gravetat només relativa dels fets. Si no s’haguessin adoptat, molt probablement la causa no hauria pogut continuar endavant. Caram. Indici 4: tota la instrucció es va seguir sota la hipòtesi que el fiscal general va ser qui va filtrar, primer, la informació, però a la vista de la menor gravetat de la condemna, tot sembla indicar que finalment aquesta es bastirà sobre un altre plantejament. Una mutació sobrevinguda (no habitual!) dels fets? Conclusió: era innocent, el fiscal general? No ho sé. Que em deixin llegir els arguments de la condemna! Potser no ho era. Potser va cometre un error. Ara bé, s’han produït anomalies en la seva causa? Un munt! És lawfare? Que decideixi el lector.

És lawfare la causa contra la família Pujol?

És lawfare la causa contra la família Pujol? Cap dubte, aquí! Cap ni un! Tornem-hi: per ser-ho, no cal que els acusats siguin innocents (no estic dient, en absolut, que siguin culpables; ho ignoro). Indici 1: el sol fet (més que constatat) que s’iniciés la causa per mitjà d’un molt discutible ús dels fons reservats i just en el moment oportú (amb la clara intenció de fer trontollar el procés que llavors es començava a endegar a Catalunya), ens situa, inqüestionablement, en el terreny del lawfare. Indici 2: l’exagerada perllongació de la investigació (més d’una dècada!) podria explicar-se perquè, en el fons, l’objectiu que es buscava (tacar el procés) ja es va assolir en el moment inicial. Després, hom ja es podia relaxar. Indici 3?: no s’ha exclòs del judici Jordi Pujol, tot i tenir 95 anys i disposar d’informes mèdics que en neguen la capacitat cognitiva suficient per ser-hi. No és absurda, la situació? Quan hagi de declarar, d’aquí a uns mesos, es constatarà el que ja se sap: que no està en condicions. I, si continua fins al final i és condemnat a presó, no hi entrarà, per edat i per estat de salut. Quin sentit té, per tant, no excloure’l ja de la causa? No ho sé. Ja no és un tema de deshumanitzar la justícia (deixem els sentimentalismes de banda), sinó que la finalitat que la Constitució atribueix a la presó (la reinserció del condemnat) ja no té, en aquest cas, possibilitats de desplegar-se. Només afegiré el que crec que encara ningú no ha dit: esperem que no li passi res durant les sessions del judici.

Així doncs, i com tot a la vida, també en el lawfare hi ha molts graus i matisos. Qualificar o no un cas de lawfare en funció, principalment, de si l’afectat és o no innocent és, no només inoperatiu, sinó directament un error de plantejament, dels grossos. Hem d’observar, més aviat, el context polític que veu néixer les causes i, especialment, com avancen: les seves formes i els seus tempos. Ens interessa si es desvien, en algun sentit, del que és habitual i si aquests desviaments s’ajusten molt bé (o massa bé) a la finalitat política que subjau a la hipòtesi del lawfare. No oblidem, per acabar, el perquè de tot plegat: les formes i les garanties processals que caldria respectar en totes les investigacions penals són la clau de volta d’aquests cada vegada més esquifits estats de dret que se’ns esmicolen entre els dits de les mans. Preservar el que en queda exigeix continuar denunciant els casos de lawfare. També, aquells que es dirigeixin contra “culpables”.