Hi ha hagut aquests dies una notícia que, malgrat la importància, ha passat gairebé desapercebuda perquè la major part dels mitjans tradicionals ni tan sols l’han tractada. El ministre de Defensa de Letònia ha dimitit a causa de la incursió de dos drons llançats per Ucraïna, se suposa que en direcció a Rússia, però que van caure en territori del país bàltic. El fet va posar en evidència que els sistemes antidrons no van funcionar perquè no es van desplegar amb la rapidesa que calia per contrarestar l’atac. Davant d’això, el responsable polític, el ministre de Defensa Andris Spruds, va plegar. L’impacte dels drons es va produir un dijous i tres dies després, un diumenge, el ministre dimitia. És cert que ho va fer després que la primera ministra de Letònia, Evika Silina, li ho demanés, però això no treu la significació del moviment. I la cosa no va acabar aquí, sinó que una setmana després, arran de la crisi creada, dimitia també la primera ministra.

Gairebé en paral·lel, el mateix dijous al Regne Unit, el Partit Laborista patia una desfeta històrica a les eleccions locals i regionals que hi va haver a Anglaterra, Escòcia i Gal·les. Malgrat això, i al contrari de la tradició britànica d’assumir responsabilitats polítiques en primera persona en forma de dimissió, el primer ministre Keir Starmer, laborista, s’ha negat repetidament a plegar tot i la pressió creixent perquè ho faci dins el seu propi partit. De fet, cap dels seus predecessors immediats —els conservadors Richi Sunak, Elizabeth Truss, Boris Johnson o Theresa May— no ha esgotat el mandat, tots han acabat deixant el càrrec abans d’hora per un motiu o altre, i, per trobar primers ministres que l’hagin esgotat, pràcticament caldria remuntar-se als temps de Tony Blair, John Major i Margaret Thatcher, laborista el primer, conservadors els altres dos. Per això sobta encara més la tossuderia de Keir Starmer d’aferrar-se a la poltrona, a qui tot i així, tard o d’hora, no li quedarà més remei que acabar rendint-se a l’evidència, perquè, si no se’n va, el fan fora.

És el mateix comportament, el d’aferrar-se a la poltrona, que, corregit i augmentat, es posa en pràctica a Catalunya i a Espanya. Aquí no dimiteix ningú, no hi ha tradició que la classe política assumeixi les seves errades anant-se’n a casa. Al contrari, la tradició és fugir d’estudi i carregar-li el mort a un altre. Les dimissions que hi ha hagut al llarg de la història són comptades i perquè no s’ha pogut passar per més, que si no ni així no s’haurien produït. En el cas del PSOE, per exemple, destaquen les obligades pels escàndols de l’espionatge del CESID (Centro Superior de Información de la Defensa) —el precedent del CNI (Centro Nacional de Inteligencia)— o de la fuga de l’exdirector general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, que van afectar Narcís Serra i Antoni Asunción. En el del PP, Carlos Mazón no ha plegat fins un any després de les catastròfiques inundacions al País Valencià que van deixar més de dos-cents morts, i ara, a sobre, encara va de víctima. I en el de CiU —Josep Maria Cullell o Jaume Roma— o el d’ERC —Josep Lluís Carod-Rovira—, les que hi ha hagut han estat per causes tan clamoroses que han resultat inqüestionables.

Fora de quatre casos mal comptats, doncs, la tendència és agafar-se a la cadira i no deixar-la anar sota cap circumstància. És per això mateix que no estranya a ningú que, malgrat que l’espionatge de la policia a qualsevol ciutadà sigui també un escàndol polític de primera magnitud si no està emparat per cap mandat judicial, els responsables de la infiltració d’agents dels Mossos d’Esquadra en assemblees de docents, per controlar-ne les accions en un moment en què la comunitat educativa està en peu de guerra amb el Govern de Salvador Illa, continuïn ocupant els càrrecs com si res no hagués passat. Tot i les reiterades peticions de dimissió, la consellera d’Interior, Núria Parlon, i el director general de la Policia, Josep Lluís Trapero, no pensen fer el pas en tant que caps polítics de la policia catalana. I no només això, sinó que han tingut la barra d’espolsar-se la culpa d’unes actuacions que s’han repetit més d’una vegada i que saben que estan fora de lloc en un règim democràtic que realment es preui de ser-ho i de traslladar-la als subordinats, a algun dels quals segur que li tocarà pagar els plats trencats.

Si no força la dimissió de Núria Parlon i de Josep Lluís Trapero és perquè ja li està bé el que fan i, en conseqüència, es converteix en tan responsable com ells i, per tant, també hauria de dimitir

Seguir l’exemple de Letònia a Catalunya és impensable, i ho és tant perquè els responsables polítics directament assenyalats no tenen cap mena d’intenció de plegar perquè el 133è president de la Generalitat, al contrari de la primera ministra bàltica, no tan sols els fa costat i els protegeix, sinó que en el fons amb el seu capteniment els anima a continuar procedint irregularment. Salvador Illa vol fer com Jordi Pujol —s’ha de notar en alguna cosa la veneració que diu que li professa—, que, com més li demanaven la dimissió d’un conseller, més el refermava en el càrrec, però s’equivoca en un detall fonamental: que la percepció que llavors hi havia de la classe política entre la ciutadania ha canviat i ara no se li tolera tot el que se li permetia vint-i-cinc o trenta anys enrere. Això, traduït, significa que si no força la dimissió de Núria Parlon i de Josep Lluís Trapero és perquè ja li està bé el que fan i, en conseqüència, es converteix en tan responsable com ells i, per tant, també hauria de dimitir. I el mateix hauria d’aplicar a la consellera d’Educació, Esther Niubó, que, en no haver-se manifestat en sentit contrari, deu ser que comparteix que la policia espiï els professors. El patró és idèntic al de Letònia, però el resultat és l’invers.

I és que si per dos drons a Letònia ha rodat el cap d’un ministre i fins i tot el d’una primera ministra per la crisi subsegüent, què hauria passat per l’espionatge a un col·lectiu social que vulnera tots els seus drets fonamentals? És obvi que no ha estat directament el ministre letó qui ha manipulat a destemps el sistema antidrons, però també ho és que el responsable polític de l’error és ell i no l’encarregat de prémer físicament el botó dels drons. I que, en última instància, el màxim responsable polític de tot és, en aquest cas, la primera ministra. Doncs aquí passa el mateix, però amb la diferència que tots els responsables polítics han decidit defugir els seus deures. Allà, en canvi, la consellera d’Interior i el director general de la Policia no haurien arribat tan lluny perquè haurien estat destituïts abans de manera fulminant arran del cas de l’activista independentista encausat per haver-se manifestat en contra de la presència dels reis d’Espanya a Montserrat, en què tots dos es van inventar acusacions falses per incriminar-lo i van mentir de manera manifesta i reiterada en seu parlamentària.

Mentir no és delicte, però en política és inadmissible; denota la baixesa moral de qui ho fa. Tant que si Núria Parlon i Josep Lluís Trapero s’havien guanyat un respecte en les respectives trajectòries com a alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i com a major del cos dels Mossos d’Esquadra, només amb això ja l’havien perdut del tot. I no cal dir després del nou cas d’infiltració entre els docents en vaga. Les explicacions lamentables que han ofert no tan sols han tingut la virtut de no convèncer ningú, sinó que a sobre han fet créixer el malestar dintre del cos dels Mossos d’Esquadra en ser ells els assenyalats de la culpa d’una maniobra tan ordinària i barroera. És allò que, com diu el dramaturg Frederic Soler, conegut pel pseudònim de Serafí Pitarra, a El ferrer de tall, la culpa és del manxaire. És l’expressió que ha quedat per descriure els qui carreguen la responsabilitat pròpia a l’esquena del subordinat més humil i desvalgut que no té cap mena de capacitat de reacció ni ningú més avall a qui traslladar-li la culpa. És l’últim, és el boc expiatori, és el manxaire.