Joan Rigol (Torrelles de Llobregat, 1943-2024) era, per damunt de tot, un polític de consens, que transcendia la sigla a què durant molts anys va pertànyer, la d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC). De consens dintre del bloc nacionalista, entre CiU i ERC, i de consens amb un espai que durant molt de temps havia abraçat el catalanisme polític, malgrat provenir d’altres mons, com ho feren el PSUC i els seus successors i el PSC. Això explica els suports que va tenir per presidir el Parlament del 1999 al 2003 o per encapçalar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, constituït el juny del 2013 per impulsar una consulta sobre el futur polític de Catalunya, que desembocaria en la celebració del procés participatiu del 9 de novembre del 2014, conegut com el 9-N.

Doctorat en Filosofia i Teologia, va ser també un esperit crític, tant al partit en què va militar, UDC, com a la coalició que va formar amb Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), CiU. Afiliat a UDC des de 1976, en va ser president entre 1987 i el 2000 i el va representar com a diputat, justament a files de CiU, en diferents etapes al Parlament (1988-2003), al Congrés (1980) i al Senat (1993-1999), que en el seu moment no va poder presidir tot i haver estat aquesta l'opció de la federació nacionalista. Va ser també conseller de Treball en el primer govern de Jordi Pujol, de 1980 a 1984, i a la segona legislatura va passar a la cartera de Cultura, però que va ocupar només un any, de 1984 a 1985. La causa que hi romangués tan poc temps va ser que, en contra del criteri del mateix Jordi Pujol, va impulsar l’anomenat Pacte Cultural, que, malgrat la majoria absoluta que tenia CiU, obria l’espai de la cultura a l’oposició i molt especialment al PSC. Joan Rigol va plegar juntament amb el llavors conseller de Comerç, Consum i Turisme Francesc Sanuy, en la que es podria considerar la primera crisi de govern seriosa del llarg mandat de Jordi Pujol.

Joan Rigol era, per damunt de tot, un polític de consens, que transcendia la sigla a què durant molts anys va pertànyer, la d’Unió Democràtica de Catalunya

La maniobra li va costar el càrrec i la iniciativa va quedar avortada, i durant uns quants anys va figurar a la llista negra del 126è president de la Generalitat. Circumstància que el PSC no va desaprofitar per, sempre que podia, utilitzar Joan Rigol per censurar precisament Jordi Pujol. Aquest esperit crític va fer també que el 2015, després de la ruptura entre CDC i UDC a causa del full de ruta independentista per a les eleccions del 27 de setembre que la direcció demòcrata cristiana liderada per Josep Antoni Duran Lleida no compartia i de la posterior escissió dintre de la formació, abandonés el partit i participés en la fundació de Demòcrates de Catalunya juntament amb altres figures de relleu com Núria de Gispert o Antoni Castellà. A Demòcrates de Catalunya hi va militar fins a l’últim moment i en nom seu, a les eleccions del 23 de desembre del 2017 —les convocades per Mariano Rajoy en virtut de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya—, va formar part de les llistes de JxCat tancant testimonialment la candidatura de Barcelona que tenia de número u a Carles Puigdemont.

Creient i de profundes conviccions cristianes —de les quals mai no s’havia amagat públicament— el 2019 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria política i el seu compromís amb el país. Un compromís que també havia posat de manifest no només amb el suport al referèndum de l’1-O, sinó igualment amb la petició de l’indult per als dirigents catalans empresonats que l’agost del 2020 va presentar al costat de dos expresidents més del Parlament, Ernest Benach i Núria de Gispert. És per tot plegat que la mort de l’històric dirigent de la desapareguda UDC, ahir al matí a l’edat de 81 anys, va provocar de manera transversal sentides mostres de condol entre la classe política.