No és d’aquest any que una part important de la població no va de vacances, només té vacances, i molta altra que ni això. Quan jo era petita era habitual no anar de vacances o que el meu pare ni tan sols en tingués, o que la meva mare, en féssim o no, no deixés d’ocupar-se de tot i de tots. No era així per a tothom però sí força general, si més no a la meva classe social. Ha estat després que les vacances, com molts altres productes de la societat de consum, s’han instaurat com un requisit bàsic de la vida. No serè jo la que digui que no són importants o que no van bé, més encara quan el desig per aquestes és creixent a causa de la pressió social. Per això hi ha qui ha anat de vacances fins i tot quan no podia, hi ha qui s’ha sentit molt desgraciat o desgraciada per no poder-hi anar; i també hi ha qui ha seguit sense fer-ne ni tenir-ne, també de manera creixent en els darrers anys.

Aquest any, però, les nostres vides són més inestables del que ho han estat, potser, mai, a no ser per algun atzucac personal, i per tant és tot una mica estrany. No saps si has d’anar de vacances o no per molts motius. No saps si t’ho pots permetre ni econòmicament ni per salut. Perquè més que mai no saps què passarà, amb la feina, la salut, la vida, el país... No saps si et convé o no anar a algun lloc perquè no saps què tancaran i tampoc saps si t’agradarà massa haver d’anar a la platja o a la muntanya, o allà on sigui, amb la mascareta posada. Alhora, tots aquests dubtes es contradiuen amb la idea que necessitem que el país no tanqui, que el sector del turisme és fonamental en la nostra economia i que la nostra contribució pot ser una diferència important en el resultat d’una temporada que potser ja està perduda.

Ja no serveixen la majoria de coses que es feien abans ni en política ni en res, i no ho dic només perquè no hi surtin guanyant els de sempre. Ho dic perquè el nostre món, el de totes i tots, ha canviat en molt pocs dies

Fa de mal pair que dirigents d’altres països recomanin que no es viatgi al teu, però ho entenc. Ho entenc per salvaguardar al màxim la salut i ho entenc des del punt de vista econòmic. És el mateix per a tothom, el risc de fallida és important i per això vaig trobar tan encertada la mesura, anunciada fa mesos, del govern italià, abans de saber, esclar, com aniran els comptes. Donaven un ajut, si no recordo malament, de fins a 500 euros a les famílies perquè els gastessin en vacances en el propi país. Em va semblar genial, perquè de fet després d’estar tancats a casa, o treballant a primera línia i en les condicions més estressants, i també tot alhora, no hi ha res millor que poder sortir, canviar d’aires, relaxar-te i alhora fer funcionar el país. A banda de com d’agradable ha de ser prendre-t’ho com un regal. Li veig avantatges econòmics, de salut en més d’un sentit, d’afecció política... Ara que s’ha posat tan de moda la idea del win-win, que sempre em miro amb recel, potser és veritat que és possible i que l’únic que cal és fer polítiques imaginatives per aconseguir-ho. Caldrà, però, com en tots els casos, avaluar-ne els resultats reals, malgrat que estic segura que en qualsevol cas és molt millor que gastar-se milions en propaganda per al turisme com ha fet l’estat espanyol. Era tan evident que es tiraven els diners en un panorama tan ple d’incerteses, que feia mal tan sols de sentir l’anunci de la mesura. Ja no serveixen la majoria de coses que es feien abans ni en política ni en res. I no ho dic només perquè no hi surtin guanyant els de sempre. Ho dic perquè el nostre món, el de totes i tots, ha canviat en molt pocs dies. Potser no en tot, però en moltes més coses, a hores d’ara, de les que som conscients.