Ha mort Bernardo Bertolucci i els mitjans van plens del seu art. A mi en el record em queda la seva particular i especial, de fet, icònica, contribució a la violència masclista; i no només ho dic perquè el diumenge fos 25 de novembre, Dia per l'erradicació de les violències masclistes. El director fa dos anys va explicar com havia alterat el guió en el rodatge de la pel·lícula L’últim tango a París sense que l’actriu Maria Schneider en tingués coneixement per tal que l’escena de la violació no fos pura interpretació de l’actriu. Volia versemblança. Bertolucci devia pensar ―i suposo que Marlon Brando i tots els que ho sabien, també― que no passava res per utilitzar una dona i el seu cos en nom del que se suposa un valor superior: fer bon cinema. Una agressió en tota regla, un delicte, es miri com es miri, que es relativitza perquè a les dones sí que se les pot utilitzar com a objectes. Als homes no. Estic segura que aquesta mateixa situació no s’hagués donat ―ni tan sols plantejat o sospesat― a l’inrevés. És a dir, que el violat fos Brando o qualsevol altre home, i s’hagués trobat qualsevol altra bona fórmula per aconseguir fer el millor cinema possible.

De debò algú creu que podem seguir avançant en l'erradicació de la violència masclista en una societat que segueix reconeixent genis i aportacions d’excel·lència en tota mena d’àmbits ―des de l’art a la ciència, de la política a l’ajut humanitari― al marge del tracte i la utilització de les dones que acompanyen les obres que han fet possible aquests mèrits?

Ja us dic que no. De fet, aquesta doble moral fa que ens fem no pocs embolics. La vicepresidenta del govern espanyol i ministra d’Igualtat, Carmen Calvo, afirma que la lluita contra la violència masclista dignifica. No hi estic pas d’acord. No entenc com es poden fer aquest tipus de declaracions. El focus a l’inrevés, com sempre; i així ens estalviem de posar el dit a la nafra i fem veure que fem, encara que no sigui així.

Dignifica la igualtat, no la desigualtat ni tampoc la lluita per aconseguir-la

El que dignifica és tenir una societat, és viure en un entorn, on les dones no hàgim de patir per la nostra seguretat. On les dones no siguem atacades i utilitzades pels homes pel sol fet de ser dones. Dignifica la igualtat, no la desigualtat ni tampoc la lluita per aconseguir-la; malgrat que evidentment aquesta sigui encomiable i del tot necessària per intentar canviar el patriarcat que ens tenalla la llibertat.

Dignifica viure en una societat on les dones no siguem víctimes una vegada i una altra dels mateixos patrons masclistes i no passi res i no es faci res. Víctimes, a més a més, per partida doble i triple. En primer lloc, dels agressors concrets i, després, del sistema. És més que un símbol que la manifestació de Barcelona acabés davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. És més que una prova de realitat que no s’avança que el 80% de les mesures del “Pacto de Estado contra la Violencia de Género” de fa un any no s’hagin aplicat. I és més que un bon exemple que aquest no és un bon Estat per viure-hi el circ mediàtic que es genera cada vegada que una agressió masclista salta als mitjans.

El que ens hem de preguntar és per què segueix no important que cada any morin dones en mans d’homes; i que les agressions de tot tipus, d’homes a dones, creixin sense parar. Ens hem de preguntar què fem cada un de nosaltres perquè aquesta realitat canviï. També, i principalment, aquesta pregunta se l’han de fer els homes. I especialment, directament i sincerament, ens hem de preguntar quantes vegades mirem cap a una altra banda i quantes vegades condemnem la víctima i no a l’agressor. De fet, els agressors ho són perquè la societat els permet ser-ho; i seguir, més o menys bé, amb força normalitat ―i moltes vegades amb total impunitat― amb les seves vides.