La campanya electoral espanyola s’ha endinsat en la pugna entre partits per veure qui és més feminista, però amb una foto de caps de llista on no hi ha una sola dona. Per tant, que vagi ja d’avançada que cap de tots pot donar lliçons a ningú, i encara que sembli que hi ha casos molt pitjors que d’altres, de fet tots pateixen d’un mateix mal: un masclisme recalcitrant del qual fan bandera encara que sigui dissimulant. Aquest també té exactament el mateix resultat que l’altre; això sí, sense fer mal a la vista en el discurs i en el posicionament de cara a la galeria. Hi ha un acudit de Gila molt pertinent en aquest sentit, que no reproduiré pas perquè no serè jo qui faci broma amb l’assassinat d’una dona; ni de ningú.

L’embolic ja està servit, perquè, a l’hora de guanyar vots, tots els assessors i assessores dels candidats han dit ―no ho sé, però n'estic segura― compte amb el 8 de març perquè l’any passat la mobilització va ser massa important per menystenir-la. Fins i tot Vox barreja el seu evident rebuig a les mesures de qualsevol mena preses perquè les dones assolim la igualtat real amb consignes que és precisament la igualtat el que volen i que a més estan en contra del 8 de març perquè per ells “tots els dies de l’any són el dia de les dones espanyoles”.

Tenir a l’imaginari les feminazis i haver de fer la gara-gara a les dones i als seus drets en campanya deu fer mal a més d’un

Al fil d’aquest discurs, el del Partit Popular, que ho passarà malament amb en Casado perquè es nota que no ha estudiat prou, i una mica més i es fa mal amb la metàfora dels fills. La seva consigna que la igualtat es basa que no hi hagi tracte desigual, obvia que les dones estem discriminades a favor dels homes en tots els àmbits socials i això no es canviarà sense tocar el patriarcat. Negar la major i pervertir els conceptes, no és, però, només patrimoni seu. És a l’ordre del dia, i és un joc al qual es juga per apropiar-se del llenguatge i buidar-lo de contingut. Ara li ha tocat al feminisme.

No deixa, però, de ser curiós que aquest concepte, el feminisme, sigui una paraula maleïda per la dreta ―i déu-n’hi-do per l’esquerra― i ara s’hagin de congratular amb ell. Un camí dur, segur, perquè tenir a l’imaginari les feminazis i haver de fer la gara-gara a les dones i als seus drets en campanya deu fer mal a més d’un, i potser també a més d’una. M’agradaria saber quants pensen: "Maleït el dia en què vam deixar votar a les dones!". El cas de la formació taronja és paradigmàtic del canvi de jaqueta, fins i tot han posat en campanya un nou concepte: el feminisme liberal. Segur que és un feminisme que fan sinònim de modern i avançat com tot el producte que venen i, també, com tot el producte que venen, segur que és contrari al que diu l’etiqueta.

Només un apunt, dues de les mesures estrella d’aquesta proposta feminista són per regularitzar la prostitució i els ventres de lloguer; tots dos àmbits en els quals s’utilitza el cos de les dones en benefici d’altres, o, en tot cas, amb més benefici per a la resta que no per a les mateixes dones. Cito la revista Time quan va posar la Barbie ―sí, la nina― en portada i deia: “Podem deixar ja de parlar del meu cos?”; i hi afegeixo: i de mercadejar amb ell?