No ens hauria de venir de nou, però tot i això sorprèn la creixent indignitat de segons quins personatges. Vagi d’entrada, agradar-me no m’agraden, però us asseguro que s’han guanyat a pols el meu desgrat. Aquest no és pas de partença, sinó de trajecte i segurament de final, atesa l’última contribució a la seva glòria personal. Parlo de les darreres declaracions de Cercas a El Periódico i les presses d’Iceta a reproduir-les i, per tant, fer-les seves.

Cercas ha dit en una entrevista: “Aquesta crisi és terrible, però em va afectar més la tardor del 2017”. Només una dada, la crisi a què fa referència és la de la Covid-19, que, fins ara, compta ja els morts per molts milers a Espanya, malgrat el ball de xifres del govern central.

A mi em sembla una barbaritat menystenir les persones que s’ha emportat la Covid-19 —de fet, segurament possiblement més per la mala gestió que no pas per la mateixa malaltia— i el patiment de les famílies afectades; a banda del patiment econòmic i social del conjunt de la ciutadania per les mesures polítiques adoptades. És fàcil pensar que és el nacionalisme espanyol, que ja ho té això, el que els fa dir tanta barbaritat, però, em sembla, sense negar el tipus de posicionament, que n’hi ha més.

Ja ho té que quan no et guia el respecte a l’altre, només comptes les víctimes del que consideres l’enemic i no mires les teves

De fet, de Cercas es pot esperar ben poc i, en tot cas, el que es pot preveure és tantes insensateses com es puguin dir respecte de Catalunya i de moltes altres coses. No penso ni argumentar-ho, només em remeto a unes altres de les seves declaracions més sonades: "La gran traición", comentada columna del diari El País, del 16 de juny del 2019. No està bé i, per tant, no el criticaré; tot tipus de patiment mereix un respecte. Fins i tot encara que els fets siguin inventats o imaginats, i encara que no pugui compartir, ni de lluny, no el seu ideari polític, sinó la seva idea de la vida. És el que més mal fa d’aquell article, veure la misèria del seu plantejament vital.

En el cas que avui ens ocupa, Cercas ho ha dit i Iceta ho ha repetit. Ja ho fan alguns polítics que els agrada que tothom els vegi com a compis de diferents tipus de famosos no polítics, en aquest cas un escriptor premiat, dels quals el que menys importa és la reputació i el que més la pseudopopularitat. Però en ell, en Miquel Iceta, les paraules de Cercas prenen tota una altra volada.

Per mi que Iceta aprofita qualsevol ocasió per minimitzar el desastre de gestió del govern de Pedro Sánchez i per això, amb el rampell automàtic de vassall entregat a la causa, ha piulat en acte reflex en veure que la culpa no s’atribuïa al desastre de gestió de la crisi i a sobre es donava a la independència de Catalunya. S’ha encegat i els morts li han passat ben bé per alt; si no, d’altra manera, voldria dir que les baixes de la ciutadania no li importen o les considera poca cosa per a la grandesa d’Espanya. A banda d’abjecte, això és molt perillós, perquè és un polític amb responsabilitats de partit, un partit que ara per ara té el poder, i per tant, d’una manera o una altra, les nostres vides són a les seves mans. I ha deixat ben clar el que valem per a ell. No pas la vida dels i les catalanes, la de totes i tots els espanyols; la seva i la dels que ell estima i considera per alguna raó, segurament no, però no ho puc afirmar. Cal fer l’aclariment, atès el clima instal·lat i no superat del “a por ellos" respecte als independentistes, perquè s’entengui bé l’abast de la barbaritat, i no és que l’altre no ho sigui: parlem de tota la ciutadania de l’Estat.

Ja ho té que quan no et guia el respecte a l’altre, només comptes les víctimes del que consideres l’enemic i no mires les teves, i quan més gran és l’afany per augmentar les seves baixes més n’hi ha també de teves. I no tinc clar encara que això no hagi passat amb la gestió de l’epidèmia que han fet el govern del PSOE i d'Unidas Podemos, i les declaracions com aquestes no ajuden.