No sé si aniré de vacances, gairebé segur que no; encara que en faré o, potser, només faré el possible per poder-ne fer. Tot pot quedar en un mer intent, atesa la situació. En tot cas, si em passés pel cap anar a Mallorca, segur que no faria com en Casado, el president del Partit Popular. De fet, ell no hi ha anat de vacances, si més no de moment; hi ha anat a fer feina. Feina de la seva, la de dir als altres com han de viure i, fins i tot, què són, què han de sentir i què han de parlar. No us penseu, però, que això sigui només patrimoni de la dreta espanyola, ho és de l'espanyolitat en general; o, en tot cas, d’aquella que fa més soroll i s’ha imposat com a identitat de l’estat/regne. Els d’esquerra, més dissimuladament, encara que no sempre, es dediquen a seguir-los des del silenci, podríem dir “administratiu”, però cada vegada menys; també els agrada marcar perfil en aquests temes, per desgràcia, exactament el mateix que el de la dreta.

De fet, han fet a Espanya de la no contrastació en evidències una manera no només de fer política, sinó de qualificar la realitat, i per tant, de viure. Compte, però, que a força de fal·làcies repetides fins a l'avorriment sense oposició estan transformant-la; i des de la meva perspectiva, no de la millor manera possible. Potser hi haurà qui no recorda el procés de separació del valencià, però jo sí. El més ignominiós de tot: el silenci de l’acadèmia, més encara que la pròpia defensa del valencià com a no català des de la mateixa acadèmia. En el meu cas, tot d’una vaig passar de ser bilingüe a ser trilingüe, atès que tinc, pràcticament, les mateixes competències en català que en valencià. Passaria amb molt bon nivell un examen de valencià. I no pas perquè la meva mare hagi nascut a Beniopa, Gandia, i hi hagi passat de petita els estius, sinó perquè ho faria amb no massa dificultats qualsevol persona que parli català.

Pablo Casado ha dit als habitants de “las Islas Baleares” quina llengua parlen. Tot un encert, venint d’algú que ni la parla ni l’entén i que fa els possibles perquè desaparegui, perquè no sigui vehicular, perquè les criatures no l’aprenguin

Ara, també és curiós, encara que molt fàcil d’explicar —té a veure senzillament amb imaginaris ideològics—, que resulti més fàcil per als catalans que no pas per als valencians. No entens mai, ni aprens mai igual de bé ni de ràpid una llengua que aprecies i tens ganes d’aprendre, com una que no, o contra la qual t’han previngut. A Catalunya en tenim prou evidències de l’aprenentatge del castellà en criatures que tenen com a primera llengua el català i l’aprenentatge del català en criatures que tenen com a primera llengua el castellà. Tant amb immersió lingüística com sense; vull dir, abans que aquesta s’implantés. En el cas del valencià i el català, us ben asseguro que si et creus que no és la mateixa llengua, pots arribar a no entendre-la; encara que qui et parli ho faci com tu.

Pablo Casado ha dit als habitants de “las Islas Baleares” no només en quina llengua han de parlar —curiosament en aquest cas res de castellà—, sinó quina és la llengua que parlen. Tot un encert, venint d’algú que ni la parla ni l’entén, i que, a més a més, fa els possibles —directa o indirectament— perquè desaparegui, perquè no sigui vehicular, perquè les criatures, i qui vulgui, no l’aprenguin. Sigui com sigui, combatre el català, aniquilar-lo, fer-lo desaparèixer aplicant en aquest cas la màxima de divideix i venceràs. El dirigent popular ha proclamat, tot desfermat: “No habláis catalán; habláis mallorquín, habláis menorquín, habláis ibicenco, habláis formenterés​”. No tinc paraules, davant d’una mostra tan gran de coneixement i saviesa.